Les bandes: de Miró a Català passant per Castellano, per Josep Mª Pañella

Diputat de Compromís. Opinió
17 juny 2014 01:00h
Al final el PP ha posat un poc de seny en el Consell en allò que correspon a les Societats Musicals, les bandes de música valencianes; aquestes han tornat a dependre de la Conselleria encarregada de l’àrea de cultura, d’on no haurien d’haver eixit mai.
 
Pareix que allò que ens contestava el Conseller Serafín Castellano sobre que “les bandes formaven part de l’ADN dels valencians i per això la seua gestió havia d’estar ubicada en la Conselleria de Governació, responsabilitat de la qual és la salvaguarda i promoció dels símbols valencians”, ha perdut ara la seua vigència i tornen a la ubicació adient per l’acció que les bandes duen a terme en el camp de la música; i la música, entenem des de Compromís, és una de tantes manifestacions de la cultura.
Al marge de les múltiples bajanades i ximpleries amb les que ens ha obsequiat el PP al respecte dels símbols nacionals –com ells diuen- les bandes de música han anat canviant de Consellers i de conselleries degut a la falta de correspondència entre les demandes de les societats musicals i la resposta del consell.

Hui he de recordar l’article que el 18 d’agost de 2010 –fa quasi quatre anys- el diari Levante em va publicar, lamentablement considere que és de total actualitat i que val la pena recordar: 

Les bandes: com la falsa moneda

Sembla absurd, però és real, el fet cultural més important del País Valencià, allò que sempre ha estat admirat, volgut i festejat per tot el poble valencià, està sent insultat i denigrat pel Govern dels valencians i, en conseqüència, pel president Camps. El Govern valencià sempre ha estat més preocupat de fer clientelisme que no de reconèixer els mèrits que els correspon a cadascú, el que es veu de manera claríssima en la direcció de la seua política cultural: beneficiar a aquells que els ­riuen les gràcies, donar protagonisme a qui eleva a Camps als altars i enfonsar, tant a nivell de solvència social com econòmica, a tots aquells que no és presten al seu joc clientelar.

Les bandes valencianes i les seues escoles de música, representades per la Federació de Societats Musicals, estan patint el correctiu de la seua independència política; Camps no pot acceptar que els músics tinguen ideologia pròpia, a no ser que coincidisca amb la seua; no pot suportar que les bandes no siguen propietat seua; no pot permetre la pluralitat d’opinió dins d’un col•lectiu que, per nombrós, ha de ser propietat privada del PP.

Les polítiques basades únicament en la creació d’una xarxa clientelar són erràtiques, no tenen cap objectiu propi, i això és veu en la política cultural de la qual és responsable la consellera Trinidad Miró. Aquesta va enganyar a tots els músics amb les seues falses promeses fetes a la darrera assemblea de Borriana, els va tornar a enganyar quan en ple va contestar-me «sí a todo» a la pregunta de si anava a atendre les diverses peticions fetes per la federació. Total, que la relació de Miró amb les bandes ha estat tant desastrosa que se li encarrega a Blasco arreglar-ho, i es reuneix aquest amb els representants de la federació, gest que s’interpreta com de bona voluntat i al qual es contesta amb una proposta econòmica nova que rebaixava en 7,6 euros la petició inicial. No hi ha contestació i Blasco, que veu que sense diners no es pot fer res, abandona el seu paperot i ara li´l passa a Serafín Castellano, conseller de Governació, que no té cap competència en temes de cultura i amb la motivació  que «és músic». I se n’han assabentat ara?, i no se n’han adonat que Font de Mora no és mestre? També podrien canviar-lo si aquesta és la raó, i l’educació pública valenciana li ho agrairia.

Les bandes valencianes no necessiten canvis de consellers; el que necessiten és l´immediat reconeixement del seu valor tirant endavant el procés per la declaració com a Bé d´Interès Cultural de caràcter immaterial, contemplat en la Llei de Patrimoni Cultural Valencià, i la dotació econòmica necessària per a seguir fent la seua tasca cultural i social, una tasca que els ha convertit en símbol del País Valencià. Fins ara l’únic que ha quedat patent és que la política cultural de la Generalitat no existeix, que el Consell ha abandonat els músics valencians. En fi, que en lloc de música valenciana, el Consell al tema de les bandes li posa música de cobla espanyola, com eixa tan coneguda que diu que és «como la falsa moneda, que de mano en mano va y ninguno se la queda».

Han passat quatre anys i encara no han acabat d’ubicar les bandes de música, esperem que ara que han pres la decisió de passar-les a la Conselleria de Cultura, aquest fet no siga només una proposta populista deguda a la necessària remodelació del Consell. Tant de bo represente un canvi de postura i a continuació es produïsca una modificació radical en la política del PP i s’atenguen les necessitats econòmiques de les Societats Musicals. Poder es pot, i així ho hem demostrat des de Compromís, pressupost a pressupost quadrant les quantitats amb les esmenes adients. Ah! I tant de bo paguen puntualment el que els deuen.
next