Felip de Borbó, Rei a sang i foc. Viles socarrades: l’estratègia del terror

Per Pau Tobar, autor del llibre 'El pas dels Maulets', Editorial Bullent 2013
19 juny 2014 01:00h
Felip de Borbó (i Grècia) serà proclamat rei d'Espanya aquest dijous 19 de juny. A Xàtiva moltes balconades lluiran crespons negres: 307 anys abans la ciutat cremava per ordre del seu ancestre homònim, el primer de la dinastia francesa ací .

Tindrem Felip VI en l'any del tricentenari de la caiguda de Barcelona, amb la consulta sobiranista en l'agenda política, i en un moment en el qual la legitimitat de la monarquia es troba socialment en entredit. A casa nostra, malgrat la lloa monocord de la premsa oficialista, la coincidència de noms i efemèrides no ha passat desapercebuda.

La corona recau en la família Borbó, senzillament, perquè el seus avantpassats (Felip d'Anjou i Lluís XIV) van derrotar els nostres en un conflicte dinàstic d'abast internacional. L'oposició dels autòctons a l'ocupació, a la imposició del règim de la Nova Planta, es comprova en la violència que necessità Felip V per sotmetre la població.
El clergue botifler Josep Manuel Miñana, autor de l'obra coetània més rellevant per entendre la Guerra de Successió al País Valencià, descriu així la resistència de les classes populars a l'avanç de les forces d'ocupació: “Aquesta era la comuna bogeria dels pobles, per la qual tantes morts, incendis, rapinyes tot ho destruïen. Perquè aquell conglomerat petulant i neci de camperols estava convençut que la guerra havia de ser sostinguda per les seues pròpies forces, i cada poble com si fos un fortificadíssim campament, havia d'enfrontar-se a l'enemic”1.

Així doncs, si al llarg del segle XVII, els abusos dels exèrcits castellans i francesos sobre la població catalana havien estat una constant, amb la Guerra de Successió, l'estratègia del terror és sistemàtica. L'enemic era, en bona part, el mateix poble, i la brutalitat contra les viles rebels pretenia dissuadir l'exemple. D'aquesta manera, la bestialitat de dos dels exèrcits més poderosos del moment, assolí llavors una extensió territorial molt més gran i afectà el conjunt dels Països Catalans.

 
 Xàtiva és l'exemple més simbòlic d'aquesta repressió. La segona ciutat del Regne de València va ser esborrada del mapa, cremada en un incendi que s'allargà tota una setmana. Amb els xativins supervivents desterrats a Castella el 17 de juny, la ciutat va quedar deserta. Fra Carles Castañeda assenyala que l'extermini convertí la ciutat en un desert, de manera que el març de 1708, d'una població de 10.000 habitants, només en restaven 82,3.
 
La culminació del càstig a la tenacitat “socarrada” va ser el canvi de nom. Felip V va ordenar rebatejar-la com a 'Nueva Colonia de San Felipe', i malgrat que el poble mai no oblidà llurs arrels, va haver d'esperar al 1811 per poder recuperar la nomenclatura oficial.

 Xàtiva és la més important, però no és, ni molt menys, l'única població socarrada. Com podeu observar al mapa que hem elaborat, moltes són les localitats que tastaran les flames borbòniques. Al Regne de València, al Matarranya, i a Lleida, la crema de llocs i viles es registra des dels primers mesos de la conflagració, sent la darrera coneguda la d'Ares del Maestrat, a finals de 1707. El càstig incendiari a gran part del Principat de Catalunya, es produeix als anys 1713 i 1714, a la darrera etapa, la guerra a ultrança.

 La diferència temporal entre uns territoris i altres, coincideix amb l'avanç geogràfic de les forces filipistes. A Catalunya, bàsicament, esdevé a les comarques que envolten la Barcelona assetjada i en dos temps: primer a l'estiu de 1713, per la persecució de l'expedició d'Antoni de Bereguer i Novell, que volia alçar la revolta al front exterior; després, des de començaments del 1714, amb l'alçament popular de les Quinzenades. Tot plegat confirma el caràcter instrumental i sistemàtic de la brutalitat militar contra un poble hostil que en absolut es resignava a l'ocupació. Les ordres del repressor borbònic duc de Pópuli no podien ser més clares: “preciso usar del hierro y del fuego para cauterizar a miembros tan dañados” o, més explícitament, “exterminar estos canallas que infestan el país”4.

 Així, al juliol de 1713, a Tarragona i a Torredembarra es detecta el “delme de forca”, que consisteix en penjar un de cada deu enemics captius. Prop de Dénia, durant l'estiu de 1707, es descriuen pràctiques semblants: “Un número de mercenaris [es refereix als miquelets] fou agafat presoner pels soldats qui perseguien com a caçadors els errants; perquè quan havien sentit que s'havien reunit en algun lloc, acudiren allí fàcilment i el posaven en fuga. No excitats per la compassió en van matar molts que imploraven amb les mans esteses salvar la vida; per tal d'ésser devorats per les aus deixaren molts més penjats dels arbres sense cap motiu per tal que serviren d'exemple”5.

 L'execució sumària d'aquells que, amb les armes a la mà, s'enfrontaven a les forces d'ocupació, responia a un pla repressiu ideat pel mateix Felip V: “si algunos miqueletes u otra gente tubiere el bárbaro arrojo y osadía de querer defenderse [...] se les pasará a todos a cuchillo, [y] se hagan ahorcar a los que se defendieren, pues además de merecer este castigo como rebeldes obstinados y ladrones, convendrá se execute así para escarmiento de los otros”6. En conseqüència, les tropes hispanofranceses no tenien cap consideració humanitària amb els presoners de guerra, ja que els combatents autòctons, i en especial els miquelets, no gaudien del respecte reservat als soldats d'altres nacionalitats.

La pena capital s'aplicava també contra els naturals que ajudaren les partides guerrilleres. Habituals i documentades arreu dels Països Catalans trobem execucions contra persones que insistentment desobeïen la prohibició de posseir armes “así de fuego como de corte”, i les amagaven en previsió d'un nou sollevament.
 
Pocs anys després de la batalla d'Almansa, trobem un testimoni de l'infern que es vivia en territori ocupat: “en Valencia duró más de tres años la persecución con el mismo furor y estrago que al principio, pues no cesó la horca semana alguna en que no se viesen diez y doce en ella que excedieron el número de tres mil hombres los que sufrieron semejante castigo, que parecía querer reducir a desierto las ciudades llevando la máxima de contener con el rigor y el miedo aquellos naturales”7.

Tota aquesta violència només s'explica perquè la nova dinastia, i el seu model uniformista, castellanitzador i aristocratitzant, s'imposà contra la voluntat del nostre poble. Amb les cendres de Xàtiva encara calentes, el 29 de juny de 1707, Felip de Borbó va anul·lar els furs valencians “por justo derecho de conquista". Als Països Catalans, el retrat capgirat d'aquell que inaugurà la nissaga borbònica a Espanya, ha esdevingut icona de resistència. A la Sarsuela, però, existeix un altre retrat ben representatiu de Felip V, presideix el -fins fa poc- despatx de Juan Carlos I i, òbviament, no es troba invertit. Ells no han oblidat com van arribar al tron, nosaltres tampoc hauríem de fer-ho.
 
1 En l'original “Haec erat communis insania populorum, unde tot caedes, incendia, rapinae vastabant omnia. Superba siquidem et stolida rusticum natio sibi persuaserat, suis viribus bellum sustinendum, et vicum quemque tanquam munitissima castra hosti opponi debere”. MIÑANA, JM. De bello rustico valentino. La Haia. 1752.
 
2 CASTAÑEDA, CARLOS. Fundación del convento de las carmelitas de Játiva y visicitudes que padeció en las guerras de sucesión. Xàtiva. Manuscrit nº 21042 de la Biblioteca Nacional d'Espanya. 1789. Text recollit a Fra Carlos Castañeda y la Guerra de Sucesión en Xàtiva. Xàtiva. Editorial Ulleye. 2007.
 
3 Per adonar-nos de la magnitud de la tragèdia, cal comparar els 10.000 habitants de Xàtiva, amb els 40.000 de València i Barcelona l'any 1700. En l'actualitat, Xàtiva compta 30.000 residents, una xifra que, no de manera casual, contrasta força amb la de les dues capitals.
 
4 TORRAS, JM. Guerra i repressió borbònica al rerepaís (1713-1714), dins DDAA. Catalunya durant la Guerra de Successió. Volums III. Badalona. Ara Llibres. 2006.
 
5 En l'original “Aliquis latronum numeros, a militibus qui palantes venatorum instar insectabantur, captus est. Siquidem ubi aliquo convenisse audiebant, eo accurrentes facile in fuga vertebant. Multos nulla misericordia commoti, precarium spiritum orantes passis manibus peremerunt; multo plures suspensus temere ex arboribus, ut allis essent exemplo, alitibus laniendos reliquere”. , JM. De bello rustico valentino. La Haia. 1752.
 
6 Ordres de 3 d'abril de 1713, de Felip V al duc de Populi -llavors cap de les forces d'ocupació del Principat- citades a TORRAS, JM. El tombant decisiu de la Guerra de Successió a Catalunya: Evacuació de l’exèrcit imperial i repressió Borbònica (1713). Barcelona. Revista Pedralbes, 23. 2003.
 
7 La Verdad Triumphante en Europa. Sucesos de este siglo desde la repartición de España y muerte de Carlos II hasta 1712. Con el derecho que asiste a Carlos III (el pretendiente) a esta monarquía. Anònim.RAH. citat en ALBAREDA, J. La Guerra de Sucesión de España (1700-1714), 2010.

Article publicat a espaifàbrica.cat Alliberament-Nacional
next