Sergi Tarín / València.
Vicent Estems va faltar el 10 de juny. Fou soterrat on nasqué: a Alboraia. Tenia 73 anys. El comunicat emès per AVAN, l’agència de notícies de l’Arquebisbat de València, és un recull grisenc de dates i parròquies. Una esquela burocràtica, quasi desdenyosa. De fet, Estrems era un home incòmode per a la jerarquia. Un comunista, un roig, un extremista. “Ho portava en el cognom, en l’etimologia”, asseguraven alguns companys de púlpit. Uns amb simpatia i uns altres amb mala bava.
Estrems fou capellà a Benimarfull i Bonrepòs i Mirambell. Cuidà dels pares fins que moriren i acte seguit desenvolupà la vocació de missioner. El 1987 aterrà a un Xile que feia el tram final de la dictadura. L’Església del país, amb institucions com la Vicaria de la Solidaritat, s’havia convertit en ferramenta de denúncia de la tortura i les desaparicions forçoses. Pur terrorisme d’estat. Estrems arribà amerat de Concili Vaticà II i Teologia de l’Alliberament. I ho féu a Chañaral, un port obrer al desert d’Atacama. Un paisatge inhòspit, paupèrrim, de miners sotmesos a les grans multinacionals del coure i a la vigilància violenta de la dictadura. La seua proximitat amb els més desfavorits li valgué tot tipus d’amenaces i coaccions.
Xile arrelà en l’ànim d’Estrems. Mai no l’abandonaria. Alguna cosa semblant passà amb altres predecessors valencians. Joan Almela, a Pueblo Hundido, prop de Chañaral, fou expulsat del país per organitzar una de les primeres vagues mineres de la dictadura. I Antoni Llidó, canvià la sotana pel fusell el setembre de 1973 amb el colp d’Estat de Pinochet. Afiliat al MIR (Movimiento de Izquierda Revolucionaria) fou detingut el 1974 i desaparegut després de patir tortures salvatges.
El següent vídeo, de 10 minuts, és un resum d’una entrevista realitzada a Chañaral l’abril de 2009. En ella, Estrems relata la seua experiència política i religiosa des d’una òptica de l’Evangeli compromesa i alliberadora.
Sergi Tarín-La Veu
