Així ho indica el magistrat en una interlocutòria en què dedica un dels seus apartats al conveni per al disseny de la candidatura dels Jocs Europeus “pretesament a celebrar a València”, per a la qual “en data no precisada” de mitjan 2005, el llavors president de la Generalitat, Francisco Camps Ortiz, encarrega al seu llavors vicepresident, Víctor Campos, “que es trasllade des de València a Barcelona”, acompanyat de l’empresari Miguel Zorío, per a acudir a les oficines de l’Institut Nóos, presidit per Urdangarin, i indagar la possibilitat que aquesta entitat “col•laborara” amb el Govern valencià “sota qualsevol modalitat i amb qualsevol objectiu”.
Sobre aquest tema, el jutge indica en la resolució que, “a reserva de les variades branques que la lamentable realitat ofereix a través de les quals poden discórrer els favoritismes i amiguismes, en l’exercici d’una administració regular i seriosa, és impensable que un president d’una comunitat autònoma comissione el seu vicepresident per a contactar amb un proveïdor, menys encara per a acudir al seu despatx i menys encara si açò l’obliga a desplaçar-se fora de la seua pròpia comunitat”.
Així mateix, veu “fora de lloc” la intervenció de Zorío, qui “solament tenia per objecte serveis de mediació lucrativa als quals mai es van haver de prestar les autoritats autonòmiques”. Així, assenyala que si com diu Campos l’entrevista “no tenia com a objectiu cap concreta col•laboració que poguera ser qualificada d’interès públic o fi social, sinó estar a les que tinguera en estoc o poguera elaborar Don Iñaki Urdangarin, sembla elemental que la finalitat directament perseguida era la d’afavorir a aquell en raó al seu real parentiu i a l’intermediari, senyor Zorío, sent irrellevant el projecte sobre el qual es poguera convenir que no passaria d’una mera excusa”.
La ‘molt reveladora’ resposta de Campos
El jutge fa notar que va preguntar a Campos quantes vegades durant els seus tres anys en el Consell havia actuat d’aquesta manera i “la seua resposta va ser escaridament un ‘mai’, la qual cosa fa innecessari cap altre comentari”. Arran de tot açò, va sorgir la iniciativa de la preparació de la candidatura del País Valencià com a seu de la primera edició dels Jocs Europeus.
L’empresari va aconseguir al setembre de 2005 una reunió amb Camps a la qual va acudir Urdangarin, “la presència del qual, en tant només ho era en qualitat de subcontractat per a fer un previ informe per l’entitat regentada pel primer, Lobby Comunicació, no tenia més explicació que fer esvair qualsevol obstacle que poguera presentar-se”, tant de fet com els que es derivarien de la correcta aplicació de la llei.
Sis milions per a Nóos
El 23 de desembre de 2005, el ple del Consell va aprovar el conveni de col•laboració per a aquesta qüestió, que aquell mateix dia havien subscrit Campos; el soci d’Urdangarin, Diego Torres; i Esteban González Pons com a conseller delegat de la Societat Gestora per a la Imatge Estratègica i promocional del País Valencià.
El conveni contemplava una aportació a l’Institut Nóos de 4,8 milions d’euros per a despeses corrents i una altra d’1,2 milions per a despeses d’inversió. El 25 de maig de l’any següent, quan ja s’havia “fingit” l’apartament d’Urdangarin dels òrgans de govern de Nóos, es va concertar entre les parts una addenda al conveni.
Al jutge li sobtà “poderosament l’atenció” que cap dels informes jurídics sobre el conveni faça “la menor al•lusió”, ni tan sols per a “cobrir” l’expedient, a les raons que aconsellaven acudir a la fórmula de subvenció en aquest cas encara que, segons la llei, la qualificació li era “totalment aliena”.
El magistrat ho veu com “una manera de burlar les ineludibles previsions de les normes sobre contractacions de les administracions públiques que han d’inspirar-se en els principis d’igualtat i publicitat”, dels quals “deliberadament” es va prescindir per a contractar “arbitràriament” amb Urdangarin perquè “desplegara tota la seua àrea d’influències”, tant en la seua condició de vicepresident del Comitè Olímpic Espanyol, com pel seu parentiu amb la Casa Reial “intencionadament utilitzat per a vèncer qualsevol resistència”.
El jutge veu igualment “cridaner” que l’aprovació del conveni no fóra precedida per cap estudi econòmic ni de mercat. En la seua execució, al juny de 2006, l’Institut Nóos va presentar a la Generalitat per al cobrament “nombroses factures pretesament dels serveis prestats”, que es divideixen en dos grups: les pagades i les que no.
Entre les pagades, es troben els salaris i costos de Seguretat Social de huit treballadors, factures que van rebre l’autorització de la llavors sotssecretària, Isabel Vilallonga, per import de 82.203. Així mateix, es troba la subcontractació a Lobby per 241.971 euros.
En relació amb aquesta qüestió, Zorío va explicar que existia un acord privat amb Urdangarin pel qual l’empresa es comprometia a posar la infraestructura per a les labors de comunicació i obrir una oficina dels Jocs. En aquest cas, l’empresari va acceptar la petició del duc de substituir conceptes reals per uns altres sobre estudis sobre determinats esports.
Quant a les factures que es van intentar cobrar en va, Vilallonga va impedir el pagament per falta de justificació de serveis que es facturaven i duplicitat en uns altres, que van ascendir a 1.983.480 “i sobre els quals mai més es va saber”. La resolució també arreplega factures per suposats desplaçaments per a gestions relacionades amb els Jocs i que no tenien a veure amb l’encàrrec i que constituïen duplicitats amb els esdeveniments d’Illes Balears Fòrum.
590.000 euros defraudats
El jutge també veu “frivolitat” en la pretensió de computar globalment els serveis de neteja per als JJEE suposadament realitzats per una empresa radicada a Barcelona que era la mateixa que s’encarregava de netejar la seu de Nóos, i la “mateixa sensació” obté pels càrrecs per consum telefònic, material d’oficina, assessorament informàtic i serveis comptables i laborals facturats per l’entitat Bufet d’Assessorament Fiscal Mèdia Tejeiro. Tot açò sumarien 382.203,70 euros.
D’acord amb el que consta en la resolució, la suma de les factures imputables als costos del primer València Summit de 2004, ascendirien a 206.402,93 euros, per la qual cosa estaria pendent de justificació 837.597; de 2005, assenyala que regna “una absoluta falta d’acreditació ni tan sols intentada” sobre 668.327 euros que si se sumen als patrocinis la quantitat il•lícitament lucrada arribaria a 1.178.437 i en el tercer assenyala la xifra de 590.581 com la suma suposadament defraudada.
