VALÈNCIA. “Aquesta falla té molta tela”, plantada el 2009 per Julio Monterrubio per a Nou Campanar, va ser una fita en les Falles perquè es va convertir en el monument més car de la història, un milió d’euros, però també va suposar el final d’una etapa de grans pressupostos sorgida al caliu de la bombolla immobiliària.
Es tractava d’una falla de rècord, perquè, a més del seu pressupost (900.000 euros nominals als quals cal afegir extres i complements fins a superar finalment el milió d’euros), va ser realitzada en dos anys, un cas únic en la història de la festa, pel volum i nombre de figures que incloïa el projecte.
Va suposar, a més, el sisé premi consecutiu en Secció Especial obtingut per una comissió neòfita (el nom oficial de la qual era Pediatra Jorge Comín-Serra Calderona), nascuda en l’exercici 2002-2003 i radicada en un barri nou (Nou Campanar), on tenia interessos immobiliaris el seu president i principal mentor, Juan Armiñana.
Les sis falles plantades en Nou Campanar entre el 2004 i el 2009 especialment van anar marcant un rècord pressupostari en cada exercici, ja que va passar dels 270.000 euros del primer any al milió de la del 2009, una xifra no solament no igualada des d’aleshores en la màxima categoria, sinó que la mateixa comissió va reduir dràsticament fins als 90.000 euros de 2015, últim any de la seua existència.
A partir del 2009 i com a conseqüència de la crisi, els pressupostos de les falles d’Especial també van evolucionar a la baixa; dels 263.785 euros de mitjana que costava cadascuna d’elles aquell any s’ha passat a 146.891 aquest 2019, amb un import màxim de 230.000 euros que ha pressupostat Convent de Jerusalem.
Uns preus a la baixa que, en els últims anys, han provocat que molts artistes fallers de seccions inferiors hagen hagut de tancar els tallers. Encara que no vol parlar de xifres (només diu que és la “més cara” de les que ha fet ell), Julio Monterrubio assenyala a EFE que l’execució del projecte suposava una responsabilitat i un risc, perquè el seu estil era “diferent” al que Pedro Santauelalia havia desenvolupat amb gran èxit en eixe mateix emplaçament en els anys anteriors, però “tot va eixir bé”.
La falla tenia una base de 50 metres d’alt per 50 d’ample i un poc més d’un centenar de figures, cuidades totes elles al detall. “Va ser un esforç bàrbar”, rememora aquest artista de 65 anys nascut en Sant Lorenzo del Escorial (Madrid) però establit a València des de fa més de 40 anys i jubilat des d’abril. Monterrubio relata que a l’inici de l’exercici 2007-2008 “es va parlar” que Pedro Santauelalia i ell s’alternarien un any cadascun a fer la falla de Nou Campanar: “Ell va fer la del 2008 i jo tenia dos anys per a fer la del 2009. Després va vindre la crisi i ja no es va fer efectiva eixa alternança”.
“El pressupost d’un any es va repartir en dos: en el primer es van fer els baixos i en el següent totes les figures de la rematada”, uns treballs que va realitzar en el seu nou taller d’Alzira (l’anterior estava situat en un antic magatzem de Carcaixent), encara que va haver d’ampliar l’altura de la nau a 16 metres per a treballar amb comoditat les figures de major altura –de 14 i 16 metres–.
L’equip humà es va ampliar fins a completar una plantilla de 15 treballadors i per al transport es van realitzar 40 viatges en góndoles extensibles, a una mitjana de cinc o sis transports diaris. “Va ser una odissea pel gran volum”, admet. Cada part de la falla tenia un tractament pictòric diferenciat: les models femenines (de 14 metres) anaven en color i l’eix central (l’expositor de joies, de 16 metres) en blanc, de manera que el volum i el color que tenia la composició en amplària quedava matisat amb el blanc del centre.
Monterrubio no oculta la seua amistat i admiració amb Armiñana, el promotor immobiliari i president de Nou Campanar: “Ha sigut un mecenes que ho ha donat tot per les Falles. Va pujar l’expectació i va crear la necessitat d’anar cada any a veure la falla de Nou Campanar, un barri nou allunyat del centre. Això no ocorria des de feia molt de temps”.
Armiñana, que va gestionar la contractació de Monterrubio però que per la incidència de la crisi econòmica en els seus negocis immobiliaris es va veure obligat a deixar el càrrec de president, assegura a EFE que, després de l’etapa d’èxits de Santaeulalia, van decidir canviar d’estil i optar per “una falla del segle XXI, moderna i amb una estètica diferent”. “Això implicava risc però sabíem amb qui signàvem i el que ens feria. I es va guanyar”, afirma, alhora que valora que Monterrubio “és l’artista que més ha evolucionat dins del món de les falles, tant en composició com en modelatge i pintura. Deu anys després, continua evolucionant”.
La crisi econòmica va ser molt llarga i es va traslladar també a la comissió, que després d’uns anys d’incertesa va acabar per desaparéixer després de les Falles de 2015. “No vam saber gestionar bé la crisi. Es va decidir aguantar especialment en comptes de baixar de secció, deixar córrer el temps per a recuperar-nos, i uns anys després tornar a començar de nou. Entone el mea culpa“, admet Armiñana.
