Enric, Elena, Josep, Mercé, Marina i Albert estaven reunits al voltant de la llar d’un menjador molt acollidor d’una masia propera al riu. Era una nit d’hivern freda i s’havia passat el dia nevant, de manera que totes les cases i els carrers estaven pintats de blanc.
Els sis amics comentaven els anys passats en l’escola, quan eren xiquets, i com s’havien separat en entrar a l’institut i a la universitat.
Enric estava solter i només havia estudiat en l’institut. En l’actualitat era un prestigiós mecànic que tenia el seu propi taller amb més de dotze treballadors.
Elena era casada, havia estudiat perruqueria i estètica i tenia la seua pròpia perruqueria estètica. Tampoc li anava gens malament.
El Josep estava divorciat i tenia dos fills: un de cinc anys i l’altre de dos anys. Es dedicava a la política i havia estudiat la carrera d’Econòmiques.
Mercé estava també soltera. Era una advocada amb projecció internacional que havia estudiat la carrera de dret a la universitat de Boston.
Marina estava separada i tenia una filla de tres anys. Treballava en un restaurant de cambrera i no havia acabat els estudis en l’institut, però en aquests moments estava acabant d’estudiar cuina per poder tenir el seu propi restaurant.
Albert era casat i tenia dos fills: una filla de dotze anys i un fill de set anys. Era tècnic d’imatge i so, però actualment estava en l’atur perquè la televisió autonòmica en la qual treballava els havia fet fora pel seu tancament.
Hi faltaven alguns dels amics com Antoni i Maria. Tots dos estaven casats i tenien una filla de huit anys, però a causa del treball no havien pogut anar a la reunió.
Andreu, Carme i Teresa havien mort a causa de la seua dependència a les drogues, en el cas dels dos primers, i en un accident de cotxe en el cas de la darrera.
El Joan i la seua nóvia també havien mort en un tràgic accident de moto, tots dos tenien vint-i-un anys.
Tots van estudiar en el mateix col·legi públic d’un xicotet poblet del sud de València. Aquella nit celebraven els 25 anys que havien acabat l’escola, recordant com feren quadrilla en cinqué, a l’edat de més o menys onze anys.
Després del sopar i d’haver recordat un fum d’històries, l’Elena tragué una caixa de fusta perquè cadascú traguera el seu regal o record d’aquella meravellosa etapa en l’escola.
Mercé fou la primera i tragué un petit llibre que li va donar el mestre de llengua castellana.
Enric, un cadenat de bicicleta, cosa curiosa sent ell mecànic, i és que ja de xicotet tenia traça per a la mecànica.
Elena, una xicoteta nina de drap, i després tragué el d’Antoni, que era un cotxe de joguet de ferro, i el de Maria, que era un dibuix fet per ella quan estava estudiant en l’escola. Elena els arreplegà per donar-li’ls, ja que ella era qui més en contacte estava amb ells.
Josep, tragué una llibreta on hi havien escrites operacions matemàtiques.
Marina, una foto on estaven tots dotze junts, «La quadrilla del 85», que es feien dir d’ençà que acabaren l’escola i cadascú pegà pel seu costat.
Albert, tragué un walkman amb els seus auriculars, també en consonància amb la seua professió.
Els regals d’Andreu, Carme, Teresa i Joan no estaven dins la caixa.
Marina li preguntà a Elena:
– Quan feres açò?
Elena respongué:
– Ho vaig fer l’últim any d’escola. Em va costar molt, però mireu quin record més bonic després de 25 anys. És una llàstima que no estiguem tots, tant els que no han pogut vindre com els que han mort.
Aleshores, Albert li preguntà:
– Que has fet dels regals d’Andreu, Carme, Teresa i Joan?
Elena, emocionada i mig plorosa, respongué:
– Els he tornat a les seues famílies, que s’han emocionat tant com jo pels seus records. Ho vaig fer en nom de tots nosaltres i perquè sàpien que no els hem oblidat.
Tots li van agrair aquest gest, tant per ells com pels que no estaven i es fusionaren en una gran abraçada.
Aquest és un relat per tots aquells que estudiaren l’EGB, l’època en què no hi havia mòbils ni internet i la televisió només tenia dos canals. Que ens entreteníem jugant al carrer, on ens passàvem hores i hores jugant.
