Olivier

15 juny 2019 06:00h

Olivier Herrera, diguem-ho clar d’entrada, és un d'eixos hòmens que han vingut al món a menjar-se’l a mos redó. Quan tenia 15 anys, va fer una redacció escolar on descrivia una pujada al castell d’Alcalà de Xivert, la localitat on va nàixer l’any 1946. En aquell castell, sota la immensitat del cel, el petit Olivier assistia al feroç combat entre dues àguiles. Va intentar traslladar aquella magnífica visió al seu quadern. El seu professor va llegir aquelles línies febrosenques i va dir a Olivier: “Des del punt de vista de la tècnica i l’ortografia, un zero! Però en imaginació mereix vosté un deu. Seguisca així, té fusta d’escriptor”.

Hi ha escriptors, tanmateix, la millor obra dels quals és la seua pròpia vida. Olivier va seguir el consell del seu professor com si es tractara d’un estrany salconduit, i en endavant va aplicar la imaginació a tots els tràngols en què la vida estava disposat a posar-lo a prova.

El pare d’Olivier va formar part de l'Agrupación Guerrillera de Levante, la resistència armada contra el franquisme després de la debacle de la República.  La Guàrdia Civil el va matar quan Olivier tenia dos anys. Amb aquesta herència al damunt, no és estrany que, quan Olivier Herrera va començar a traure faves de l’olla des del punt de vista polític, la seua tendència fora naturalment esquerrana.

L’any 1971, quan Franco era ja un vellet encantadorament letal, Herrera va entrar al Partit Comunista d’Espanya, l’única formació que, a l’interior de l’estat, combatia amb eficàcia la dictadura. Després va ingressar en Òmnium Cultural, per a meréixer en tot el seu esplendor la molt honorable etiqueta de “rojo separatista”. En 1975, finalment, com en la culminació d’un itinerari lògic, va obrir al seu poble la primera llibreria. El que va vindre després va seguir sent una manera imaginativa de viure la vida, allò que va provocar que algú definira Olivier Herrera com a “poeta, empresari i rodamón”.

Un dia de l’any 1995, a l’aeroport de Barajas, Olivier Herrera va observar com una dona molt bella deixava oblidat un paraigua. El poeta –o l’empresari, o el rodamón, qui sabrà mai– el va recollir diligentment i hi va entaular una conversa. Això va ser l’origen d’una estranya i perdurable amistat que ha durat un quart de segle, i que ha ocasionat una caterva de versos on Olivier es contemplava ell mateix desdoblat –en un efecte fefaentment platònic– lluitant al cel amb la imatge esplendorosa d’aquella belle dame sans merci.

El creador d’aquells versos ha tardat dues dècades a revelar el nom del seu amor secret. Ara ja sabem tots que la dama sense paraigua de Barajas era Esther Koplowitz, la delicada bellesa de la qual protagonitza la definitiva edició dels poemes d’Olivier Herrera.

En el fons, tot obeeix fatalment i gloriosament el programa que va establir el mestre de l’Olivier adolescent: aquest segueix pujant sempre cap al castell i al cel sempre hi ha àguiles combatent, i una d’aquestes àguiles és ell i l’altra és una marquesa amb mil milions de dòlars al banc, si hem de fer cas a la Viquipèdia.

El que no sé si sabia Olivier quan es va esdevindre l’episodi de l’aeroport és que Esther i la seua germana Alicia són filles de l’empresari alemany d’origen jueu Ernst Koplowitz Sternberg, que va arribar a Espanya als anys 30 fugint del nazisme.

Tot quadra i el cercle es tanca. La lluita contra els totalitarismes agermana els amants platònics. La memòria dels pares és exalçada i dignificada. El poeta, l’empresari, el rodamón encara no ha lliurat les seues últimes batalles.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next