Omar Diallo

17 novembre 2019 06:00h

Sóc una persona afortunada i mai no he patit, ni de lluny, la desesperació que deu menar una persona a pensar en el suïcidi. Només he conegut persones que havien viscut la pena del suïcidi d’algun familiar o amic. He vist que és una pena que et furta les paraules i t’omple de preguntes. Hui busque paraules per parlar d’Omar Diallo, un jove de Guinea Conakry que aquesta setmana va pujar a un pont, es va llençar al riu i es va llevar la vida.

Que devia ser un jove coratjós ho demostra el fet que havia estat capaç d’arribar a aquest país, sense passaport, sense papers. No sé si l’empentaven els somnis, la desesperació o ambdues coses. El cas és que anà a parar en un d’aquells centres de menors i que allà, un bon dia li van mesurar els ossos i les dents per determinar la seua edat i que aquella prova —que llig que l’ONU ha recomanat que deixe d’utilitzar‑se per la seua inexactitud— va determinar que tenia més de divuit anys. De manera que Omar va haver d’abandonar aquell centre i finalment, es va llançar al riu.

Sóc una persona afortunada. Tinc una filla de l’edat d’Omar, dalt o baix, que té papers, passaport, certificat de naixement, però que, en aquelles corbes de creixement que venen impreses en les cartilles mèdiques, no hi era mai dins les mitjanes, de manera que no sé quina edat li determinarien aquelles proves dels ossos i les dents, de fer‑li‑les, però sé que la vida no té mesures fixes, i que en aquell informe sobre els ossos d’Omar que algun metge va haver d’interpretar, probablement un paper més en una pila de papers, ningú no devia mirar els ulls d’Omar, ningú no li va demanar el seu parer, ningú no s’apropà a la lluentor dels seus somnis o la seua desesperació.

No sé si Omar Diallo tenia una mare viva al seu país. No sé si podrà llençar‑se a terra i cridar de dolor com faria jo segurament si fos el cas. No sé on anirà a parar aquell cos, aquells ossos valents, aquelles dents blanques, aquella pell negra. Puc imaginar‑me la impotència d’aquells que el van conèixer, els treballadors del centre on s’hi va estar, els voluntaris que fan feines d’acompanyament, els amics que tenia. I els acompanye en el sentiment de pèrdua. Perquè jo també he perdut Omar Diallo. Jo també he perdut aquell jove que havia vingut a parar ací. Jo també he perdut la seua força, els seus somnis, l’empenta, el relat del seu viatge, les històries.

Omar, que en àrab significa “el de llarga vida” s’ha mort, i aquesta mort m’omple de preguntes. Escric el seu nom per no oblidar‑lo. Omar Diallo. Escric el seu nom com si encengués una mineta el dia de les ànimes, com faig amb els meus morts. Omar Diallo. Escric el seu nom per demanar‑li perdó per tot el que no he fet. Omar Diallo. Escric el seu nom com el crit d’una mare. Omar Diallo.

AGERMANA'T

Necessitem la teua ajuda per a fer econòmicament viable Diari La Veu. Si vols continuar informant-te en valencià, agermana't ara!

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next