On són la casa i la tomba d’Ausiàs March?

Ausiàs March, senyor saforenc, nasqué i morí a València. On? A la porta de l'Almoina de la catedral no està soterrat. I, altrament, allà on traspassà no és el carrer de Cabillers, on hi ha una placa commemorativa, sinó el carrer de les Avellanes. 

Ausiàs March, el Petrarca de les lletres catalanes, nasqué i morí a València, el cap i casal. Valencià, doncs, que bé que ho recorda en un dels seus poemes, el 112: «La velledat en valencians mal prova, / e no sé com jo faça obra nova». Traspassà a sa casa de la capital valenciana, al carrer de les Avellanes, el 3 de març de 1459, i fou soterrat a la capella dels March, a la catedral, que, curiosament, no era a la vora de la porta de l’Almoina.

A la catedral de València, a prop on és la capella dedicada a la beata Josefa Naval Girbes, hi trobem una làpida, col·locada en 1950 per la societat Lo Rat Penat i l'Ajuntament de València. Hi diu que allà està sebollit el poeta Ausiàs March. No us ho cregueu. És fals. La família March tenia una capella a la catedral, sí, és cert, però no al lloc que Josep Sanchis Sivera cregué i que, tot i l'errada, encara simulen que és. 

Falsedat o fake news, com l’anglosaxonofília lingüística ha posat de moda, el cert és que allà, al creuer que dóna a la porta de l’Almoina, on hi ha una llosa dedicada a Ausiàs March, ni hi són les despulles del poeta senyor de Beniarjó ni de ningú dels March. El canonge Josep Sanchis Sivera, l’oncle del filòleg Manuel Sanchis Guarner, errà i situà la capella de la família March on hui és la capella dedicada a la beata Josefa Naval Girbes, àlies «la senyora Pepa» per a la gent d’Algemesí. Josep Sanchis Sivera, autor d’una meritòria  La catedral de València: Guia històrica y artística (València, 1909), no l’encertà. Vés què hi farem! L’obra fou premiada en els Jocs Florals organitzats per la societat Lo Rat Penat en 1808 i la hipòtesi de Sanchis Sivera sobre el parador de les restes de l’insigne home de lletres del segle XV es convertí en una veritat canònica. Tant és així que vés ara i digues que la mòmia d’Ausiàs March no és allà. La catedral, a la seua pàgina web (en castellà, és clar!, com manen els cànons de l’Església colonial carpetovetònica establerta a València) ho dóna com a veritat inamovible: allà és la tumba de Ausias [sic] March. Què us diré? A l’arquebisbe Cañizares Ausiàs March li la sua, més encara la llengua que emprava el genial poeta.

En 1912, l'historiador natural d'Albaida Elías Tormo imaginà que el sant Sebastià sobre taula conservat a Xàtiva, pintat per Jacomart, era la imatge viva del poeta Ausiàs March. Posteriorment, el vilarealenc -i xativí d'adopció- Carlos Sarthou digué que sí, que era el "supuesto retrato" d'Ausiàs March. I vet ací que el sant Sebastià de Jacomart esdevingué imatge icònica del gran poeta fins a hui dia, reproduïda a bastament en monografies, articles i llibres de text. 

El sant Sebastià de Jacomart

La làpida, però, fou col·locada en 1950, temps d’obscurantisme cultural i fervor nacionalcatòlic («nacional» d’Espanya). A sota no hi cap esquelet, ni falta que fa. Hi veurem la imatge d’un cavaller vestit a la manera del segle XV, amb coixins al cap i als peus, que imita —vaja és idèntic— el sant Sebastià que pintà Jaume Baçó Escrivà, àlies Jacomart, per al retaule hui conservat a la «seu» de Xàtiva. El polític i historiador de l’art albaidí Elías Tormo escrigué en 1912, a Las tablas de las iglesias de Játiva, sobre la dita imatge del sant crivellat a fletxes: «El lector amante del gran poeta Ausias [sic] March, aquí lo puede imaginar; así vestía y así se comportaría, al menos cuando no dejara traslucir al mundo la hondísima melancolía de sus amores por Na Teresa, causa inmortal de su fama. Plenamente contemporáneo del poeta es este San Sebastían, tan sutil y discretamente mundano y caballeresco». Un any després, a Jacomart y el arte hispano-flamenco cuatrocentista, don Elías insistia en la semblança del sant Sebastià de Xàtiva amb el senyor de Beniarjó: «El retrato de Ausias [sic] March no lo podemos conocer; su indumentaria, su porte, su elegancia y su aire me adelanté a vislumbrarlos en la tabla más caballeresca de Jacomart, el San Sebastián, un apuesto doncel, con arco y flechas, del ex convento de San Francisco en Játiva». Ep! Si don Elías ho diu, doncs llenya al bombo, que acabem de descobrir la sopa d’all: a Xàtiva tenim ni més ni menys que el retrat d’Ausiàs March. En 1925, don Carlos Sarthou Carreres, jutge, arxiver i que àdhuc arribà a cronista de la capital de la Costera (però era natural de Vila-real), escrigué, a la Guía oficial de Játiva, que el sant Sebastià de Jacomart era el «supuesto retrato de Ausias [sic] March». I de suposat, amb totes les reticències que vulgueu, esdevingué el retrat de facto del poeta. Calia una imatge, una icona que reproduís el capdavanter de les lletres valencianes, definitivament canonitzada per l’escultor Josep Rausell en 1959, en l’escultura aixecada davant l’estació de trens de Gandia.

Primerament la taula de Jacomart i després l'obra de l'escultor, de Meliana, Josep Rausell, que en 1959 inaugurà l'estàtua del poeta, llibre en mà, que trobem a Gandia, convertida en imatge icònica del genial literat valencià. 

«Jo só aquest...»

Elías Tormo s’empescà la semblança, Carlos Sarthou la ratificà, i d’aleshores ençà ja tenim Ausiàs March, que la imatge del sant Sebastià de Jacomart ha esdevingut la representació iconogràfica del poeta, canonitzada definitivament per la llosa de la catedral de la seu valenciana i per l’escultura del melianer Josep Rausell, que la immortalitzà per a la posteritat. La làpida de València, a més a més, acompanyada per uns versos significatius. Si hi ha uns versos corprenedors —sant i senya— del senyor de Beniarjó, és quan escriu (poema 114): «A temps he cor d’acer, de carn e fust. Jo só aquest, que em dic Ausiàs March». Emblema de llur personalitat i a bastament reproduït i imitat el «jo só», no hi podia faltar aquest poema a la seua —suposada— làpida sepulcral. Ara bé, els ratpenatistes que erigiren la làpida pensaren en uns versos encapçalats pel «jo só» més adients a la situació, també del poema 114 (versos 37-38): «Jo só aquest que en la mort delit prenc, / puix que no tolc la causa per què em ve».

A la làpida de la catedral, finament esculpits, hi trobem uns versos (37-38) del poema 114: "Jo só aquest que en la mort delit prenc, / puix que no tolc la causa per què em ve". Ara bé: el fossar on fou soterrat Ausiàs March era a l’arcada nova que unia l’edifici central de la catedral amb el capítol, és a dir, on se situa hui dia la capella del Sant Calze. 

Què dir del poema 114 d’Ausiàs March? Aquell que comença dient «Retinga’m Déu en mon trist pensament, / puix que no em tol ço per què pas tristor». El «jo só» ausiasmarquià emergeix de forma rotunda, inapel·lable, en el contingut i en la forma, com cap poeta havia sabut expressar abans, i encara ha ressonat amb contundència en la veu poètica valenciana més reeixida del segle XX: «Jo sóc aquest que es diu Vicenç Andrés», que proclama el poema «Se’t riu l’infant que t’ha vist cridar, ebri», del poemari estellesià Hamburg.

Portada de "Las obras del famosíssimo philósofo y poeta Mossén Osiàs Marco, cavallero valenciano de nación catalán, traduzidas por don Baltasar de Romaní". Està clar: valencià de nació català. Ep! No és cap ectoplasma monicaoltrista, és el que és, la nostra història i la nostra realitat. Per molt que empastifen la senyera de blau, com tant els agrada fer als Fuset i Gruizzi, els quatre pals de gules en or sempre queden. 

Però la làpida no està al lloc que li correspon. L’antiga capella dels March era al cementeri de la catedral de València, al claustre a prop del capítol, com el mateix Ausiàs s’encarrega de descriure al seu testament (29 d’octubre de 1458). Josep Sanchis Sivera no arribà a conèixer aquest importantíssim document i per això errà. El cementeri on fou sebollit Ausiàs March era a l’arcada nova que unia l’edifici central de l’església amb el capítol, és a dir, on se situa la capella del Sant Calze. Allà fou sebollit i, si ningú ha remenat, allà hi restarà amb una multitud d’ossos més. Ho lamente, de debò, pels ingenus que a la seu, càndids, s’hi passegen fent cas de les butllofes dels capellans. Davant de la làpida, amb efígie de sant Sebastià de Jacomart, s’hi han passat multitud de persones, jo també, pensant-se amb bona fe, incautes, que eren davant d’una mena de sancta sanctorum de les lletres pàtries. No és així. No et fies de les contarelles dels capellans, que bé que ho deia el mateix Ausiàs al seu cèlebre Cant espiritual (poema 105): «Catòlic só, mas la fe no m’escalfa». Dit això, la veritat sempre sura i no hi ha cap raó per a mantenir la mentida. I això serveix per a tot i per a tothom. Per molt que els pantomimes del Fuset i el Grezzi exhibisquen la tifa blava a tort i a dret, la màcula blavosa mentida és, com la tomba d’Ausiàs March a la catedral; i bo seria que el Sr. Ribó, valencià del Bages, com Francesc Eiximenis ho era del Gironès, sanament ho comprengués i deixara de ser, en conseqüència —en clar i valencià— banyut i pagar el beure a semblants galifardeus. Brame qui brame, Ausiàs March era «cavallero valenciano, de nación catalán». Així ho escrivia Baltasar de Romaní, valencià, en 1539, i ningú a València s’esguellava les vestidures aleshores. A València i a Barcelona —i això va per als del «prucés» que eixamplen base però no país—, Ausiàs March era català. El barceloní Joan Boscà, cèlebre poeta renaixentista passat al castellà, escrivia a la dedicatòria del segon llibre de les seues obres (1542): «destos Proençales salieron muchos autores eccelentes Catalanes, de los quales el mas ecelente es Osias March». En fi, vet ací la normalitat al nostre Segle d’Or literari, normalitat que amb estima pel país i perseverança, potser algun dia torne. Caldrà, això sí, agafar el bou per les banyes, i no fugir d’estudi ometent dia si dia també, pacte sí pacte també, Botànic 1 i Botànic 2, que la llengua —la llengua d’Ausiàs March!— és l’eix vertebral de la nacionalitat dels valencians. Sense llengua —sense Ausiàs March!— no hi ha país.

Al carrer de Cabillers, una placa commemorativa indica que "Ací estava la casa d’Ausiàs March aon [sic] morí en 1459". Se suposa l'indret on era la casa que, en 1451, Ausiàs March comprà a Violant de Valeriola, i on visqué amb la seua segona esposa, Joana Escorna, i el lloc on el poeta morí. 

La casa de mossèn Ausiàs March

Vicent Andrés Estellés té un poema, «Ací», del Llibre de meravelles, on escriu: «Ací estigué la casa on visqué Ausiàs March. / D’ací el tragueren, mort amb els peus per davant, / envers la catedral. Carrer de Cabillers...». Carrer de Cabillers? Una placa, al núm. 2 del carrer de Cabillers, indica que «Ací estava la casa d’Ausiàs March aon [sic] morí en 1459». Se suposa la casa que en 1451 comprà a Violant de Valeriola, a la ciutat de València el senyor de Beniarjó, Pardines i Verniça, i on visqué amb la seua segona esposa, Joana Escorna (Mon darrer bé, en el seu llenguatge poètic), amb qui s’havia casat en 1443. Des de 1444 el matrimoni consta vivint a València. Joana Escorna morí en 1454, i allà visqué el poeta fins al seu traspàs, encara no complerts els seixanta anys, el 3 de març de 1459. A la casa de València, Ausiàs March escrigué la major part del seus «poemes didàctics», extenses i apassionades meditacions sobre el plaer, la virtut, la mort i la fe, allò que el poeta deia «els delits de l’enteniment», la seua obra de maduresa, com el poema 113: «La vida és breu e l’art se mostra llonga; / l’experiment defall en tota cosa; / l’enteniment en lo món no reposa; / al juí d’hom la veritat s’allonga».

La casa on visqué Ausiàs March els darrers anys de la seua vida no era al carrer de Cabillers, sinó al carrer de les Avellanes, a la imatge, a tocar del primer. Per allà passaren la flor i nata dels lletraferits de l'època: Bernat de Fenollar, Jaume Escrivà, Lluís de Vilarasa, Lleonard de Sors, Pere Torroella, etc. 

Que era allà, al carrer de Cabillers, la casa que el matrimoni March-Escorna comprà a Violant de Valeriola, era una suposició de l’erudit Amadeu Pagès, l’autor de la primera edició crítica dels poemes d’Ausiàs March (1912-1914). Pagès suposà i —voilà!— ja tenim casa d’Ausiàs March, amb inscripció commemorativa. La fam de referències icòniques té això. D’igual manera Pagès, amb bona fe —tot s’ha de dir— suposà que Ausiàs havia nascut en 1397, i no fou fins a 1994 que l’estudiós valencià Jaume J. Chiner esmenà la data, situant-la, amb total garantia, en 1400. I és aquest mateix investigador del Segle d’Or valencià qui descobrí els documents que situen la casa que limitava amb «adzuquaco constructo in vico vulgarite nuncupato de les Avellanes» («l’atzucac construït al barri anomenat vulgarment de les Avellanes»). Bé, és a prop —tocant— el carrer de Cabillers, però no és exactament el carrer de Cabillers. Vicent Andrés Estellés, quan escrigué «Ací», no ho sabia. Ara bé, el poeta de Burjassot hi evoca els carrers al voltant de Cabillers: de la Mar, de les Avellanes... I sentencia: «Ací estigué la casa on visqué Ausiàs March». Com escrigué Josep Ramon Costa i Sarrió, la casa del carrer de les Avellanes es convertí en el Parnàs dels poetes valencians. Per allà hi passaren Bernat de Fenollar, Jaume Escrivà... Ausiàs March fou imitat per Lluís de Vilarasa, Lleonard de Sors, Pere Torroella. I en el moment final hi estigué present Joan Moreno, el de Lo somni de Joan Joan, de qui digué el senyor de Beniarjó: «Mas jo em meravell del jove afable, / Moreno Joan...». La crème de la crème de la literatura en català del moment passejà per aquells carrers que evoca Estellés i tingueren la casa March com a epicentre. Ausiàs, ha despit dels qui l’imaginen abstret en el seu «jo sóc aquell que em dic...», era un poeta admirat i seguit pels seus compatriotes lletraferits; i fins i tot més enllà dels països d’expressió catalana, que no debades el marquès de Santillana, castellà, digué d’ell: «es grand trovador, e ome de assaz elevado espíritu».

Ausiàs era un poeta admirat i seguit pels seus compatriotes lletraferits; i fins i tot més enllà dels països d’expressió catalana. La seua imatge icònica, a partir del sant Sebastià pintat per Jacomart, ha estat reproduïda a bastament, com podem observar en el segell commemoratiu de la imatge. 

Ausiàs March nasqué a València, d’on era natural sa mare, Elionor Ripoll, però passà gran part de la seua vida a la Safor, on era ben arrelat, fins que en la maduresa tornà a la ciutat del Túria. En morir deixà quatre fills, cap d’ells dels seus dos matrimonis: Joan, Joana, Pere i Felip. Aquest darrer tingut amb una esclava al seu servei, de nom Marta, i que alliberà. Tingué un altre fill, Francesc, però que no el sobrevisqué. El conflicte entre l’amor carnal i la «pura amor» serà present al llarg de tota la seua vida, física i literària. Com digué al seu poema 122b, també en la maduresa: «La carn vol carn, no s’hi pot contradir». I això mateix sentiren Carles Riba, quan vindica el «cor salvatge» del poema 78 ausiasmarquià com a inspiració del seu Salvatge cor, i Vicent Andrés Estellés, que cita explícitament Ausiàs March, quan descriu la carn vol carn del poema «Els amants» (Llibre de meravelles): «No hi havia a València dos amants com nosaltres». Si passem pel carrer de les Avellanes, recordem-nos-en. I si aneu a la catedral, alerta!, la tomba d’Ausiàs March no és aquella que diuen que és.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next