«Cuando creíamos que teníamos todas las respuestas, de repente, nos cambiaron las preguntas.» Aquesta cita atribuïda a Mario Benedetti em ve al cap quan pense en el procés d’oposició que acabem de passar algunes persones. Això i una sensació d’impotència molt gran quan sents que t’han canviat les regles del joc sense avisar. Anem a pams…
Existeix un procediment dintre de les oposicions d’educació que ofereix la possibilitat, a les persones ja funcionàries de carrera, d’adquirir una nova especialitat mitjançant la realització d’una única prova oral davant d’un tribunal. Jo havia escoltat parlar d’altres tipus de mobilitats dintre del funcionariat, com els de les persones de primària que canvien a secundària, però no d’aquesta. Així que, quan m’explicaren aquesta opció se’m va obrir un món de possibilitats. Llavors, la meua parella vivia al País Basc i jo a 600 quilòmetres de distància, al País Valencià i, francament, n’estàvem més que fartes d’Ibèria, Blablacar, visites de cap de setmana i festivitats. Era hora de prendre una decisió. O tot o res. I vaig elegir tot: una nova vida. Una excedència i cap al País Basc. D’inconvenients, com en totes les eleccions vitals n’hi havia, però ja sabeu, «qui no s’arrisca no pisca». Una era, evidentment, la laboral. Sóc professora de Valencià. Llengua i Literatura i, amb el meu títol de Filologia Catalana, no anava molt lluny al País Basc. I fou aleshores que vaig escoltar parlar d’aquesta opció del canvi d’especialitat. Tenia, doncs, dos objectius fonamentals: estudiar euskera i, per proximitat, fer el canvi a Llengua Castellana i Literatura.
Em vaig informar de la prova: consisteix en l’exposició oral d’un tema de l’especialitat a la qual s’opta. L’elecció del tema es fa per sorteig. En el meu cas, el temari de l’especialitat té 72 temes i havia d’elegir un tema d’entre cinc extrets a l’atzar pel tribunal d’oposició. La prova, al seu torn, s’ha de dividir, segons marca la convocatòria,en dues part, una teòrica, d’explicació científica que en diuen del tema i una pràctica o concreció didàctica. És a dir, parlar en la primera part, posem per cas de La Celestina (època, autor, temes que es tracten, influencies i totes aquestes coses) i de l’altra explicar com treballaries, com a professional de l’educació, aquest tema en el context d’una aula. I tot això en 45 minuts. Quasi res! La part «fàcil», per dir-ho d’alguna manera, era que, la prova es qualifica simplement en apte, no apte.
Era tot un repte. Però no un impossible. Calia temps i constància. Al cap i a la fi, em deia, sóc professora de llengua i literatura. Cal demostrar que puc ser-ho d’una altra llengua i una altra literatura. I em vaig posar amb la fermesa de qui sap que d’això en depèn el seu futur. Ja m’havia costat renunciar a fer classes de valencià, no volia renunciar a l’altra de les meues vocacions,l’educació. Amb aquesta il·lusió em vaig preparar i em vaig presentar a la prova. Després dels nervis acumulats durant mesos, després de 45 minuts de parlar fins assecar la boca vaig eixir contenta. Pensant que havia fet allò que em demanaven. No era jo qui per jutjar si de suficient o excel·lent però sí per superar aquella aptitud que acreditava la meua capacitat per impartir l’assignatura.
Així que la sorpresa i la decepció arribaren amb la nota. I la frustració i la impotència quan vam descobrir quins havien estat els criteris per qualificar-me(i qualificar-nos) d’aquella manera. De nou persones només una havia passat l’examen. El 16 de juliol, després de la publicació de la nota el dia anterior,vaig anar a parlar amb el meu tribunal. I allí em vaig trobar amb una companya que es trobava en la mateixa situació que jo. Pensàvem que els podríem lliurar les al·legacions a les notes però ens informaren que no, que només teníem dreta un recurs d’alçada davant la Cap de Personal d’Educació. Un recurs que potser contestat, si així es considera, amb un silencia administratiu. Molt bonic tot plegat. Els vam demanar als membres del Tribunal si, tot i que no és la seua funció, ens podien explicar en què consideràvem que havíem fallat per obtindre aquella nota. El que se’ns va dir en aquella conversa informal em va deixar tan perplexa que encara no sé avenir-me’n.
En cap moment es feu una al·lusió concreta a les proves que havíem fet, ni per a bé ni per a mal. En cap moment, doncs, se’ns argumentà en què havíem fallat. Només se’ns repetí insistentment que havíem de tenir rigorositat en el tema. Així, en genèric, sense concretar. Però la convocatòria no tenia un únic criteri d’avaluació si no que ens demanava desenvolupar tant el tema com la pedagogia del tema, amb vuit grans criteris avaluables i un fum d’ítems ,dintre d’aquests, a tenir en compte. I puc dir que vaig fer una exposició rigorosa atenent als criteris de convocatòria i en el temps limitat de què disposàvem. Com a anècdota, gens menyspreable en relació a la rigorositat que ens exigien en el tema exposat,comentar que un company ha estat suspès malgrat que el tema que va defendre està relacionat amb el de la seua tesina. Veure per a creure. Arbitrarietat i indefensió completa. Però fou encara més greu. Molt més. Perquè se’ns comentà,com si fos cosa de no-res, que si ens pensàvem que anàvem a aconseguir tan fàcilment això que a d’altres els costa tant. En referència al procediment d’ingrés lliure en el qual hi ha tres proves. Ignorant, per complet, que nosaltres ja vam passar fa anys aquest procediment i el que és més greu,reconeixent, implícitament, que s’havien saltat els criteris d’avaluació de la convocatòria. Perquè una cosa és suspendre i una altra que et canvien les regles del joc quan ja has començat a jugar.
I després ens assabentem que això és una cosa que va passant en cada convocatòria d’oposicions I se’t queda una ràbia, una tristesa, una frustració, una impotència que no saps on buscar empar perquè o bé l’Administració n’està al cas i es plega de braços o bé no ho està i, per tant, negligeix les seues responsabilitats. I així les coses, on anar a cercar justícia i com pensar tornar a provar sort l’any que ve si ja saps que les portes estan quasi del tot tancades. Perquè sembla que existeix una llei,d’aquelles no escrites d’embut més que menut, per evitat el que alguns consideren que es tracta, d’«intrusisme»i «efecte crida». Però com deia company opositor, si no els agrada com estan les coses que es facen consellers d’educació i canvien els criteris.
De moment,tant jo com un company i una companya, hem presentat un recursos d’alçada individuals i unes al·legacions col·lectives a la Cap de Personal d’Educació. Esperem que la resposta a les nostres sol·licituds no es quede en un silencia administratiu i en una inacció. Per nosaltres, evidentment, però també per les persones que en futures convocatòries opten per aquest procediment d’oposició. Perquè, si hi ha una cosa que no es pot fer és jugar amb el temps, el treball i el futur de les persones i saber-ho i girar el ulls cap a una altra banda eludint tota responsabilitat.
