Pastís blanc

5 desembre 2019 06:00h

En el meu poble hi havia el costum que, quan una parella es casava o algun dels fills era batejat o prenia la primera comunió, els pares obsequiaven el veïnat, amistats i familiars que no havien estat invitats al dinar de celebració amb un pastís blanc.

El pastís blanc era una peça ovalada feta amb diverses capes de bescuit i una pasta, cuinada a foc lent i remoguda amb cullera de fusta, d’ametlla, ous, sucre, canella en rama i una corfa de llima, i després cobert de merengue, decorat amb una màniga pastissera.

Encara en fan en alguns forns i en algunes cases del poble. Beneïdes i beneïts guardianes i guardians de les bones tradicions.

Teníem com a veïna una de les millors cuineres i rebosteres del poble, la tia Amparo la cotorra. Una d’aquelles xambes de la qual no tots poden gaudir.

Quan s’acostaven celebracions, després de dinar venia a casa i amb la col·laboració imprescindible de l’àvia i ma mare es posaven a fer màgia. El meu pare, fill únic, no sabia ni volia saber res de cuina, i desapareixia discretament per si de cas li manaven alguna faena.

S’asseien en una cadira baixa, una dona davant de l’altra, amb el llibrell de fang entre les cames, i es posaven a batre els ous afegint-hi sucre i farina. Quan se li cansaven els braços a una, el llibrell passava a les cames de l’altra, que continuava remenant.

Remenaven amb energia sense deixar de conversar. La tia Amparo era (és) una dona de caràcter i de profundes conviccions republicanes i amb una memòria poc contaminada per la propaganda franquista. Recordava amb nitidesa fins i tot el nomenclàtor republicà del poble. Per ella vaig saber que el carrer on vivíem durant uns pocs anys va portar el nom de Llibertat. Tenia un germà a qui després de la guerra el desterraren del poble. Se’n va anar a Barcelona, on es va casar i viuen encara els seus descendents. Cada estiu de la meua infantesa tornava amb la seua família amb un sis-cents de color verd.

La tia Amparo no es parlava amb la veïna del costat de casa. Alguns deien que per política. Era la veïna (és) una dona de dretes, que té sobre una tauleta entre les fotos dels seus familiars més pròxims un retrat d’Adolfo Suárez. Encara que jo crec que no es parlen per qüestions més banals.

M’agradava assentar-me en un cantó de la taula i escoltar-les amb atenció. De vegades em donaven a tastar la pasta del bescuit o el merengue i jo ho agraïa amb una alegria infinita.

Fets els diversos condiments, començaven a muntar sobre unes plantilles de paper el pastís blanc. Retallaven les peces del bescuit, donant-los la seua forma característica. Després, sobre una capa de bescuit, posaven la pasta  d’ametla i tornaven a repetir l’acció fins que tinguera l’altura correcta, després l’untaven de merengue i amb una màniga pastissera el decoraven.

Quan em vaig casar, que tenia vint-i-tres anys, ma mare feu pastissos blancs tal com mana la tradició local. Després els va portar a les cases d’amics i familiars. «Xica, que se’ns casa el xiquet.»

El pastís blanc em va donar un petit disgust amb la núvia. La seua família era oriünda de la Manxa i, encara que duien més de dues dècades vivint al poble, no coneixien la tradició. En assabentar-se del que havia fet ma mare, s’ho van agafar com un greuge. D’això crec que ara se’n diu un xoc cultural.

AGERMANA'T

Necessitem la teua ajuda per a fer econòmicament viable Diari La Veu. Si vols continuar informant-te en valencià, agermana't ara!

next