Per Déu i per Espanya?

Les invectives i els dicteris a la decència democràtica, a la convivència i al respecte a l’altre estan a l’orde del dia en les manifestacions del partit de moda de l’extrema dreta espanyola. Però, a banda de les diatribes concretes contra la concòrdia i la tolerància, proferides pels nous guardians de les essències hispanes, hi ha alguna cosa que produïx especial preocupació i inquietud. Es tracta de la identificació i fusió que fan entre Déu i Espanya/la pàtria, una argamassa que s’ha revelat letal al llarg de la història. Ells fan les coses per Déu i per Espanya/la pàtria, segons es desprén de manifestacions fetes per persones representatives del partit salvador que ens alliberarà dels nostres pecats. El seu líder, el ben pagat i ben “enxufat”, durant molts anys, Santiago Abascal, té dit que “Dios y España, en la historia, son inseparables”. I quin benefici hem tret d’eixa “unió”? Morts i desgràcies. Les croades es feren per Déu, la Inquisició fou una organització criminal, instaurada en nom de Déu, per a perseguir “infidels”, reals o inventats, el lema carlí “Por Dios, por la Patria y el Rey”, recuperat en la cruenta Guerra Civil espanyola, el seu nom ja ho deia tot. I va significar morts, caïnisme, endarreriment, misèria. Franco també va actuar “Por Dios y por la Patria/España”, i processonava baix pal·li, i el resultat ja el sabem. I el gihadisme mata per Déu/Al·là i en el seu nom.

Perquè una cosa són les ideologies d’influència religiosa, com la democràcia cristiana, la de cristians pel socialisme, etc., inspirades en l’humanisme cristià, les de l’islamisme moderat,  exemptes de cabdillatges redemptors, i una altra, ben diferent, és la utilització “divina” com a justificació d’ideologies que el que pretenen és el retorn a la societat de súbdits i senyors i dels vassallatges i on les idees del progrés siguen bandejades, reprimides i perseguides. A banda de l’assumpció de l’emblema totalitari “Dios y España/Patria”, el partit ultradretà Vox, baixant a les coses més terrenals i concretes, preconitza la supressió de la llei de l’avort, la repressió de la immigració, el retorn al servici militar obligatori, l’abolició de les autonomies, l’anul·lació de les lleis d’igualtat de gènere i contra la violència masclista, la supressió del matrimoni de persones del mateix sexe i de la llei d’igualtat de les persones LGTBI, la repressió de l’homosexualitat, la possessió d’armes per a “los españoles de bien” i, en general, contra tot allò que represente una societat moderna i avançada. Idees i propostes gens estranyes en una ideologia i en un partit tradicionaliste i reaccionari, però no en tot Vox és tradicionalisme, perquè abraça el neoliberalisme econòmic, que és de fa quatre dies, inventat per als més rics. Alguns dels seus gurús en matèria econòmica proposen, en la pràctica, la privatització i el desmantellament dels sistemes públics en l’educació, en la sanitat, en la Seguretat Social, en el sistema de pensions i en tot allò susceptible de privatitzar-se, i deixar un sector públic residual. Això sí, fort en Defensa (armamentisme), en policia i en justícia repressiva. Proposen aprimar l’Estat, abaixar els impostos i reduir al màxim els servicis públics. Una política per als molts rics i una ruïna per a la immensa majoria de la població. “Acabar con la discriminación fiscal que sufren los ricos”, segons un dels representants econòmics de Vox. Un capitalisme allunyat de l’Estat del benestar i de la tradició europea, i també de l’Espanya democràtica, de compaginar la iniciativa privada en els mitjans de producció amb la gestió pública en els servicis a la ciutadania. I ahí el patriotisme de Vox s’absenta per complet. Perquè ser “patriota” en l’Europa de l’Estat del benestar és abraçar amb decisió les polítiques públiques pròpies d’eixe Estat del benestar. A França, per exemple, el concepte de pàtria va unit, indefectiblement, als lemes de llibertat, igualtat i fraternitat, divises de la Revolució Francesa, molt allunyades de l’ideari de la ultradreta i de Vox. I ser “patriota” en Espanya, ara, potser és acceptar i lluitar per l’Espanya democràtica, plural, plurinacional, social i diversa, basada en les diferències territorials, en la igualtat en tots els sentits i en el necessari i permanent diàleg, com feren els hòmens i els partits que dirigiren la transició democràtica, que va significar llibertat i modernitat.

I una cosa respecte a l’independentisme català. L’eclosió de l’extrema dreta espanyolista es deu, en gran part, a eixe “procés”. Ara tenim dos “patriotismes”, dos apropiacions identitàries en lliça, que es retroalimenten perillosament. ¿Els independentistes, a banda de l’exponencial exhibició de banderes rojigualdas a una part i estelades a l’altra, de la irrupció de l’extrema dreta espanyolista i de tindre dirigents seus en la presó i en juí, han aconseguit alguna cosa més? On es troba el tradicional seny del benvolgut poble de Catalunya? Que hi torne prompte.