Vull fer la meua contribució a les explicacions que es donen i es donaran a la falta d’acord per al govern del Regne d’Espanya. Però primer deixeu-me que reproduïsca un text de fa prop de 25 anys. Era l’inici de 1995 quan em van demanar que intervinguera en l’acte central del Bloc de Progrés Jaume I a Betxí (la Plana). El 17 de febrer a la Casa de la Vila es llegí el manifest i també l’escrit que vaig aportar. La seua part final és la que teniu davant:
“Els nivells d’autogovern d’un cantó suís o d’un land alemany estan molt per damunt de les comunitats o regions autònomes dels països llatins. Encara que disposem de Parlaments o Corts i les institucions tinguen noms que poden impressionar a més d’un, les competències són reduïdes i de poca substància. Moltes són de gestió i no de decisió i quan pots decidir t’has d’ajustar a unes bases, a una llei orgànica o a un decret-llei del govern central.
No tenim cap competència en administració de justícia. El poder judicial està totalment en mans de l’estat central, cosa impensable en els estats federals.
L’establiment dels imposts i la seua recaptació haurien d’estar compartits, de manera que els governs particulars arreplegaren per ells mateixos prou diners per a l’exercici de les seues funcions. (L’estat federal també té els seus tributs que arreplega directament dels contribuents).
En educació i cultura encara estem lluny de l’òptim. Els poders de l’estat general només havien d’estar per a donar validesa als diferents títols acadèmics.
L’orde públic també és una competència irrenunciable per als pobles amb personalitat pròpia, de fet tant a Euskadi com a Catalunya sestà caminant en eixe sentit.
Cada dia més es fa necessari que un poder valencià estiga directament a Brussel·les o a Estrasburg, sense intermediaris. Hem demostrat que som prou majorets en la nostra activitat agrícola, comercial, industrial, intel·lectual, artística, és que necessitem alguna tutela?
Per això és necessari que arribem a una maduresa política que faça que trenquem els lligams que ens fan més mal que bé i en creem altres que afavorisquen el lliure desenvolupament del nostre esperit.
Ara, al segle XXI, no podem esperar que vinga cap Jaume I a donar-nos allò que ens convé, ens ho hem de guanyar nosaltres mateixos, caminant sense por als fantasmes, sense claudicacions. Potser, com deia el poeta, hi haurà patiments i tensions, però val la pena i més encara diria, és l’opció més sensata i l’única que pot garantir a la llarga la nostra existència com a poble.“
A banda de personalismes hi ha al meu entendre raons profundes que fan que allò que és possible a Aragó, les Illes Balears o al País Valencià no siga igual a la capital borbònica. Els que realment manen en este país saben que en un govern regional es prenen decisions de poc de pes. On de veritat es talla l’abadejo és al centre. I a més tenen els recursos d’inconstitucionalitat per part del Gobierno a les normes perifèriques, tribunals de tota mena, la premsa més influent i, cada dia més, els poders econòmics.
Com molt bé deia Javier Pérez Royo el passat 31 d’agost en un article a la secció de Debat del diari ARA la qüestió catalana contribueix, i molt, a la falta de governabilitat, perquè evidencia moltes contradiccions.
La caducitat del règim de 1978 no pot amagar-se. Podem fer l’estruç com fa la major part de la classe política valenciana progressista, però a la llarga Catalunya marca la pauta a seguir. Ja estem veient ara l’ofec econòmic dels comptes de la Generalitat, la d’ací i la d’allà; recursos d’inconstitucionalitat a la mínima i oblit de les necessitats del nostre teixit econòmic.
I com que no ha de quedar tot només en lamentacions, al final de la intervenció de fa ja prou de temps, ja marcava el camí. Feia referència als versos de Vicent Andrés Estellés. La dictadura franquista va ser vençuda gràcies als esforços i patiments de molts. Perquè el món no ha de ser dels porucs, avancem decididament!
Joaquim Meneu
