Per què fan torres humanes els valencians? Un documental revela el sentiment muixeranguer

Amb 'Tocant el cel. Les muixerangues valencianes' el director Valentí Figueres i la guionista Oreto Trescolí proposen una nova narració audiovisual "amb un punt de vista antropològic i filosòfic" del fet muixeranguer
25 juny 2019 06:00h / Actualitzada 26 juny 2019 10:38h
El documental s'estrena el 30 de juny al Centre Cultural de la Beneficència. / DANIEL GARCÍA-SALA

VALÈNCIA. Algemesí, l'Alcúdia, València, Castelló de la Plana, però també el Forcall, Titaigües i Peníscola són poblacions que compten entre el seu entramat associatiu i cultural amb colles que fan torres humanes. Tot i la similitud, "algunes no es consideren muixerangues, sinó, simplement balls", tanmateix, "hi ha un element comú", manté el realitzador Valentí Figueres, director de Tocant el cel. Les muixerangues valencianes, un documental produït per l'àrea de Cultura de la Diputació de València que, partint de la gènesi mil·lenària de les construccions amb éssers humans, ofereix "una nova forma de contar el fenomen de les muixerangues" al País Valencià.

La cinta compta amb el guió de la historiadora Oreto Trescolí per a donar-li a la narració "un punt de vista antropològic i filosòfic", explica el director del film. El documental, més enllà de buscar les arrels de les muixerangues valencianes, planteja preguntes als protagonistes de les colles perquè expliquen en primera persona "què senten quan les fan, per què gent nova destina temps de les seues vides per a seguir fent una cosa que ja està feta" o "per què ens emocionem cada vegada que veiem una muixeranga si es repeteix any rere any?", indica Valentí Figueres.

Dividit en sis blocs, Tocant el cel. Les muixerangues valencianes revela com és el motor que impulsa entre la societat valenciana el fet muixeranguer, un esdeveniment que naix en les construccions que es feien en l'imperi romà, tot i que amb una altra finalitat a l'actual, ja que eren els soldats els qui alçaven les torres, i que ha perdurat després dels segles.

L'equip del documental s'entrevista amb membres de colles d'arreu del territori valencià "per a buscar els tret que unien les diferents versions" que existeixen. Amb parada obligada a l'Alcúdia, la Todolella, Peníscola o el Forcall, "el primer que vam veure és que molts no es consideren muixerangues o es veuen com un prototip de les torres verticals". La cinta es deté també a Titaigües i a Algemesí, sempre a la recerca "de les arrels comunes" que comparteixen.

Amb 'La nit dels temps', el documental retrocedeix al passat "per a veure com s'elevaven les torres, d'on venien, què significaven els castells d'homes i dones, amb ball o sense ball, amb quadres plàstics o pantomímics, amb un rerefons burlesc o religiós". 'L'eterna repetició' –el segon bloc de la cinta– posa l'accent en els "plaers" que produeix veure muixerangues. "Què ens recorda; què ens remou, què plasma la memòria amb eixes persones que fan escultures humanes efímeres?", són algunes de les preguntes que respon el film recollint les percepcions dels qui miren la muixeranga des de fora.

L'anàlisi també busca els sentiments que viuen els protagonistes del fet muixeranguer. "Busquem les emocions internes, què senten i què significa estar prop els uns dels altres" quan, per exemple, fan pinya o enlairen les alçades de la construcció humana.

De les "colles més potents" del país es passa a buscar la diversitat de les manifestacions muixerangueres dins de la unicitat. "Totes s'assemblen però cap és igual a les altres", alerta Valentí Figueres. La cinta acaba posant cara a cara els reptes de la supervivència de les muixerangues al llarg dels segles. "Per què hi ha generacions de gent que fan això, què els impulsa a fer-ho", apunta el director sobre unes qüestions que volen aportar "una mirada reflexiva i analítica del fenomen de les muixerangues com un element col·lectiu d'un poble".

Tot i això, el documental presenta "diverses tensions" que envolten les torres humanes i les colles muixerangueres. Les dicotomies que posen els condiments a la pel·lícula són l'actitud dels col·lectius davant el passat i el present del fet muixeranguer; el debat entre la unicitat i la diversitat de les torres humanes, i, probablement el més encarit, les discrepàncies per conservar la tradició envers la innovació. De fet, assenyala Figueres, "en el segle XVII i XVIII les muixerangues provenien de capes baixes de la societat i el que més es valorava era la capacitat d'innovació, cosa que després es va quedar enquistada i solidificada, sense eixa capacitat d'innovar". Per això, la cinta reserva una gran sorpresa que té a veure amb el fet de renovar el repertori muixeranguer. Si volen descobrir una nova figura i quina colla l'executa, Tocant el cel. Les muixerangues valencianes s'estrena diumenge, 30 de juny, al Centre Cultural la Beneficència de València.

Una jornada muixeranguera a la Beneficència

La sala Alfons el Magnànim de la Beneficència acull, el 30 de juny, una jornada dedicada al món muixeranguer. Així, des de les 10.30 hores fins a les 15 hores, hi ha programat un seguit d'activitats que començaran amb la projecció de Tocant el cel. Les muixerangues valencianes

Després de l'estrena de la cinta, la Beneficència acollirà una taula redona al voltant dels plantejaments del documental en què intervindran Pau Pertegaz, de la Jove Muixeranga de València; Enric Sorribes, president de la Federació de Muixerangues i membre Conlloga de Castelló; Salva Cortés, de la Muixeranga d'Algemesí; Gemma Pellicer, de la Nova Muixeranga d'Algemesí; Agustí Vallés, dels Negrets de l'Alcúdia, i la guionista del documental, Oreto Trescolí, qui farà de moderadora.

La jornada acabarà amb un taller infantil de muixerangues i una exhibició a càrrec de la Jove Muixeranga de València i la Muixeranga d'Algemesí.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next