Des de Barcelona, la ciutat que genera garberes de notícies que obrin les primeres planes de la premsa, ràdio, etc., se senten queixes perquè alguns ciutadans exaltats han insultat els periodistes. No estic d’acord que s’increpe ningú. Les llibertats, en especial les que tenen relació amb el pensament i l’expressió, han de ser respectades en qualsevol lloc i circumstància.
Dit açò, supose que és arribada l’hora dels aclariments. En el Je acuse històric, Émile Zola s’oposà a l’acarnissament que patí un militar d’origen jueu acusat d’espionatge. La campanya antisemita desfermada a França és a la base d’aquesta persecució, com també el fet d’haver creat un virulent clima d’odi. Dreyfus fou condemnat dues vegades a final del segle XIX.
I per què trac a rogle l’article de Zola? Perquè fa molts i molts anys que els ingredients –tergiversació de la realitat, manipulació, parcialitat, enveja i animus injuriandi– són presents en tots els mitjans de comunicació amb seu a Madrid. Tots! En conseqüència, el paral·lelisme és evident. Sols que en aquest assumpte el jueu és substituït pel català.
Potser, quan el tema afecta Catalunya, la vacil·lant deontologia es transforma en brutal set d’opressió, en obscura fòbia contra un enemic que no es deixa sotmetre o en incontinència difamatòria. No dic que tots els periodistes prescindeixen de l’ètica, però sí la immensa majoria que voldria assistir a la derrota total de Catalunya.
Segurament, la classe periodística i la ciutadania catalana ho saben abans i millor que no jo. Però no veig ni sent rèpliques proporcionades als atacs que es van produint al llarg del temps. No hi ha, per tant, equilibri just. Segurament perquè saben que la seua veu no arriba mai al provocador, molt més fort en armes i en recursos, que ha fet de la invasió el modus operandi que explica la seua història. Als professionals de l’audiovisual –el 99%– que informen per a tots els territoris de l’Estat se’ls nota una salivera especial a l’hora de comunicar un gol contra el Barça, el fracàs d’una iniciativa catalana o qualsevol succés que denote debilitats en el rebel. Per això, ja és ben trist que els qui preconitzen una Espanya democràtica obliden la seua pluralitat. I sense el reconeixement de l’altre, l’objectiu sempre es quedarà en una quimera d’arrels medievals. Que dolorós és comprovar dia rere dia com la classe periodística objecte d’aquest article estigmatitza la diferència. Però la coïssor és més intensa quan filòsofs, directors de diaris, tertulians, etc. adopten la fe del convers com arnes enlluernades i disparen discursos hostils contra els murs del poble d’on han sortit cap als centres del poder.
De manera que torne a recomanar que no els insulten, però el món de la premsa, de la ràdio i de les televisions faria bé reflexionant sobre el fet innegable de sentir felicitat quan beslluma infortunis a Catalunya. Perquè a mi em commou tant de sacrifici i tant de patiment per una causa que crec absolutament justificada. Seria bo, doncs, que tot l’aparell difusor ideològic, públic o no, que construeix el relat de qui no en té cap, indagara les raons per les quals tantes persones de bona fe se senten captives d’unes reixes que ells mai han demanat. La síntesi seria la següent: per què volen abandonar Espanya?
