Per un Alacant valencià. El "mal de coll" i el cabasset

Ali Castelló, mestra i divulgadora cultural  
11 juny 2019 06:00h
Casa Carbonell, Alacant.

Sense Alacant no hi ha projecte de futur per al conjunt dels valencians. Si perdem Alacant, si perdem la resta del sud, perdem el país. Ciutadans i governants n’han de prendre bona nota, abans que siga massa tard.

Hem arribat a juny, el mes del solstici d'estiu, dels finals de curs, de la configuració dels governs autonòmics i municipals, i de les Fogueres... Aquestes renaixen any rere any de les cendres anteriors, completant el ritual purificador que els pobles mediterranis realitzem durant el solstici d'estiu. És un dels nostres trets identitaris. Som mediterranis.

D'aquesta manera, podem ben dir que Alacant és una ciutat mediterrània per excel·lència, i una gran ciutat, de cara a la mar, oberta als propis i als nouvinguts, al que ve de lluny i al que ve de prop, perquè les distàncies no són importants... O sí que ho són?

Des de menuda he viscut als voltants del Mercat Central d'Alacant, conegut pels venedors i veïns com “la plaça”. Vaig tindre la sort de conéixer un mercat ple de vida provinent tant dels veïns com dels comerciants, vinguts des del mateix Alacant (molts des del barri de Carolines), com dels pobles i indrets dels voltants (del Riu –Montnegre–, de Xixona, de Mutxamel...).

Mercat d'Alacant

Com a filla, neta i besneta de venedors del Mercat Central, hi anava molt sovint. Vaig ser testimoni de com a més de bollir els carrerons del mercat, també ho feien els carrers dels voltants, per exemple el conegut com “carrer dels Mutxamelers” –carrer del Pintor Velázquez–, on muntaven les parades els agricultors de l'horta d'Alacant després de deixar part de les seues mercaderies a la llotja i a “la plaça”. També els carrers de Quintana, de Calderón, de Sant Vicent...

Malauradament, el temps va anar passant, excepte per al mercat i els seus voltants. Per circumstàncies que caldria estudiar des de la sociologia, també vaig ser testimoni de l'abandonament i decadència de tots aquests carrers, sense cap pla de dinamització de la zona any rere any... Igual que es va parar el rellotge del Mercat Central el dia 25 d'abril de l'any 1938 durant el bombardeig més sanguinari de la Guerra Civil Espanyola, semblava que també s'aturava el cor de la ciutat a poc a poc, buidant-se de gent, en definitiva, de vida.

Però com res és permanent, aquesta tendència sembla haver canviat en els últims anys. En aquest sentit, vull aprofitar aquestes línies per a donar l'enhorabona al veïnat i comerciants del carrer de Quintana, que a poc a poc han aconseguit, amb molt d'esforç, reviscolar el carrer i els voltants. Una volta reviscolat el mercat, l’antic cor de la ciutat, Alacant i la seua gent necessita un pla a gran escala per a reviscolar-se i recuperar la seua idiosincràsia i identitat, provinent de totes les institucions possibles: associacions de veïns, ajuntament, Diputació, Generalitat Valenciana…. Sí, lligen bé: des de la Generalitat Valenciana, també.

La gent d'Alacant patim de mal de coll crònic. Patim les conseqüències d’un amor no correspost. Tant de mirar cap amunt, cap al nord –és a dir, cap a València–, esperant que se’n recorden de nosaltres, ens ha provocat una contractura tan gran que, si no es posa remei, per acabar amb el dolor ens tocarà girar el coll definitivament cap a un altre costat. És qüestió de supervivència. Pels carrers, les places i els camins més que mai s’ensuma el desamor.

Esplanada d'Alacant

Els habitants de la província d'Alacant, estem habituats a l’absència de la Generalitat Valenciana als nostres carrers, en la nostra cultura, en els nostres actes. Si comparem la visibilitat de la Diputació d'Alacant, amb projectes capdavanters com el MARQ –i d'altres més modests però igualment ben fets–, amb la "presència" que la Generalitat Valenciana té en les comarques del sud, la balança cau de colp del costat de la institució provincial. Per lògica, el percentatge de població –i de vots– que representa la província d’Alacant, hauria d’equilibrar els dos plats de la balança.

Fins i tot, la seu del govern valencià a Alacant ciutat, localitzada a la coneguda Casa de les Bruixes, sembla més una "casa dels fantasmes". Potser són uns dels pocs inquilins que hi habiten. I què podem esperar d'una casa buida? Doncs pols, teranyines, bústies plenes de fullets publicitaris i promeses incomplides.

Els que ens governen mirant des de València cap al sud no sé si són conscients del que es juguen els pròxims quatre anys de legislatura. Està clar: de portes enfora, la prioritat és un nou model de finançament per a l'autonomia. Però, i de portes endins?

La gent de la ciutat i de les comarques d’Alacant ens mereixem no solament formar-ne part, perquè geogràficament i administrativament ja en formem, sinó “afectivament”. Volem que l'anomenada "vertebració del territori" exigida en projectes com el Corredor Mediterrani siga una realitat començant des de dins. No ens mereixem només una reunió del consell en algun municipi significatiu cada pocs mesos. No. No ens conformem amb les miquetes. Volem ser part activa dins d'un territori ple d'oportunitats i de regals de la natura com és el territori valencià.

Portal d'Elx

El moment és ara, no un altre. Ciutats com Alacant, Elx, Alcoi, Benidorm, Torrevella..., són igualment adients a tindre la seu oficial d'una conselleria que la mateixa València. Els resultats de les urnes han parlat. La desconnexió progressiva d'Alacant continua. En les mans dels i de les que ara decidixen la conformació del Govern Autonòmic està el principi de la solució: posar el sud al lloc on els seus habitants ens mereixem, que no és un altre que la primera línia política, social i cultural valenciana.

Podria seguir el meu discurs convidant els ciutadans i les ciutadanes de les comarques del sud a omplir els seus armaris amb samarretes carregades de missatges o "eslògans" tipus "Alacant és important" o "El sur también existe". Seria una bona manera de visibilitzar la nostra condició i el nostre sentiment de desafecció de cara als nostres polítics. Però en lloc d'això, empraré les paraules que sempre deia "m’auelo" Manolo Castelló Moll, el del Mercat Central d'Alacant, ja fa més de quaranta anys però malauradament encara vigents: "Valencians fanfarrons, que parleu del Micalet, veniu a vore el Postiguet, que això sí que té collons". 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next