Per un grapat de vots ('A fistful of pensions')

12 abril 2019 06:00h
Pixabay

La reforma del sistema de pensions aspira a conquerir la centralitat de les discrepàncies entre els partits valencians en la campanya del 28 d’abril tant per a les eleccions valencianes com les estatals. Punt que demostra que la “jugada mestra” de Ximo Puig per a “valencianitzar les eleccions generals” realment ha assolit “espanyolitzar” les eleccions valencianes.

Hi hagué un temps en el qual els salaris eren relativament dignes i les cotitzacions d’aquests salaris podien mantindre les pensions. De l’estalvi entre entrades i eixides de capital del sistema la seguretat social va omplir-se un fons de contingència, el qual va arribar a acumular 66.000 milions d’euros. Les reformes laborals de l’austericidi europeu del PSOE i el PP van abaratir l’acomiadament i empitjorar notablement tant salaris com cotitzacions socials, el que va descompensar el sistema de pensions i produir un forat on hi ha més diners a pagar per la seguretat social que cotitzacions a la seguretat social. L'últim any de legislatura de Rajoy es va terminar amb els diners de la “bústia de les pensions”, demanant els últims exercicis préstecs que acumulen més de 25.000 milions d’euros a càrrec dels PGE. La piràmide invertida de població fa que aquesta situació tinga perspectiva d’estructuralitzar-se.

El sistema de pensions espanyol és de repartiment: els diners dels treballadors de l’actualitat són el que es fa servir per mantenir les pensions actuals. Si les condicions de vida dels treballadors empitjoren respecte a les exigències de les pensions, la revalorització de la pensió empitjora la capacitat adquisitiva dels pensionistes. Davant d’això hi ha dos alternatives proposades; el sistema de Suècia (plantejat especialment pel BBVA) i les propostes de la plataforma estatal de les pensions públiques: derogació de les reformes del sistema de revalorització de 2011 i 2013, manteniment del poder adquisitiu ajustant la revalorització interanual a l’IPC, recuperar el subsidi per a majors de 50 anys, restablir l'edat de jubilació als 65 anys, blindar constitucionalment les pensions i el 100% de la prestació a la jubilació anticipada amb més de 40 anys cotitzats.

L'única coincidència programàtica d’aquests dos extrems és destinar una part dels PGE al manteniment de les pensions i a la lluita contra l’escletxa de gènere. El model de la plataforma de les pensions es troba a mig camí entre la tercera i quarta generació de drets de l’estat de benestar. Mentre, el sistema suec de pensions introdueix aportacions a entitats financeres, a més de calcular el total respecte a totes les cotitzacions i no als últims 19 anys de cotització com a Espanya dividint per l’esperança de vida en el moment d’accedir a la jubilació. Ofereix incentius al retardament de l'edat de jubilació i en definitiva arrisca la capacitat adquisitiva segons paràmetres atractius per a la inversió empresarial a curt termini. Per si fora poc, un 2,5% dels diners estalviats en aquest sistema són destinats a la banca fent pràcticament d’intermediari l’estat en una part privada del pla de pensions.

La principal característica del sistema de pensions suec és el seu caràcter sociòpata: si l’esperança mitjana de vida puja, la pensió pública baixarà i viceversa. Així, aquest sistema equilibra el temps de vida dels pensionistes amb les seues condicions de vida: si tardem massa a morir-nos, baixarà la pensió i si ens morim massa d’hora pujarà buscant així un equilibri entre condicions i temps de vida. Els PGE de Suècia cobreixen les pensions assistencials.

L’arribada de VOX ha condicionat un canvi de discurs cap al sistema suec. El partit d’ultradreta proposa un model de pensions mixt a l’estil del proposat pel BBVA sense referències a l’escletxa de gènere. El Partit Popular ha deixat el seu programa econòmic en mans del gurú neoliberal Daniel Lacalle que proposa directament el model de Suècia, ho complementa el de Ciudadanos que aposta per limitar també les prejubilacions. En l’altre bloc, el PSOE proposa ara un pla de flexibilització laboral a més d’augmentar l’aportació dels PGE al sistema de pensions i coincideix amb Podemos i Compromís en voler ajustar IPREM i pensió mínima a l’IPC tal com demana la plataforma.

La baralla dins del bloc de la moció de censura comença en el mateix moment de la convocatòria d’eleccions generals per part de Pedro Sánchez. Després de 150 reunions de la comissió presidida per Celia Villalobos, els grups, temien que el PP volguera desmarcar-se del preacord després de la convocatòria d’eleccions generals que va anunciar Sánchez, quan, sorpresivament Podemos va oposar-se a l’acord a què van arribar els parlamentaris, en la redacció del qual havien participat.

Dels partits de l’arc parlamentari finalment es despenjaren Podemos, Ciudadanos i el PP i quedà únicament Compromís amb el PNB, el PSOE i el PDeCat. La formació morada va assegurar que estaven en contra d’una menció somera dins d’una recomanació que fa el text a “recuperar el consens de la reforma de 2011” del segon govern Zapatero (reforma que rebutja la plataforma de pensionistes). Havia de votar-se juntament amb les disposicions consensuades pels grups. Podemos, doncs, va exigir vot particular d’eixes recomanacions. En conseqüència PNB, Compromís el PSOE i el PDeCat van registrar una petició d’una comissió extraordinària en la qual es votaren individualment les recomanacions tal qual demanava la formació morada, tanmateix, la majoria de Podemos, Ciutadans i el PP van bloquejar aquesta comissió extraordinària demanada.

El fet diferencial d’aquest preacord és que es va constituir abans de l’arribada de VOX. La demanda de la dreta en aquell moment polític s’allunyava molt del model proposat hui pel BBVA i només consistia a demanar que es tingueren en compte més indicadors a banda de l’índex de preus, com els salaris o les cotitzacions socials. És a dir, els debats de pes eren els que la plataforma per les pensions havia marcat a l'agenda. Situació que ha canviat radicalment amb les eleccions andaluses. El preacord, subscrit per tots els grups excepte ERC finalment va incloure revaloritzar les pensions amb el mínim d’acord a l'IPC real finalment després d’un intens debat social. Tal com proposava la coordinadora per les pensions en el seu manifest.

L'únic punt de discrepància entre la plataforma de pensionistes i el text legal era aquesta referència formal a la reforma de les pensions de 2011 –de la qual demanen la seua derogació–. Aquesta menció a l’anterior reforma va servir per sumar PP, PDeCAT i C’s a un pacte que eixia molt de la zona de confort de la patronal. Doncs les mobilitzacions per les pensions havien mostrat tal transversalitat i multilateralitat que eren una veu legitimada per tot l’arc parlamentari i la dreta va cedir a un preacord que s’escapava del seu espectre ideològic.

El text, ara caducat, sobre la revalorització de pensions, fruit de dos anys de treball institucional i mobilitzacions al carrer, contenia, a banda de la reclamada revalorització, totes les prestacions i drets laborals relatius a la seguretat social que exigeixen tant coordinadora com sindicats. Moltes d’elles encara no estaven materialitzades, però era una primera victòria a tocar –i sobretot– negociada amb el PP de Mariano Rajoy i no amb el de Pablo Casado. Aquesta possibilitat ha mort i la soterrarem aquest 28 d’abril.

La negativa de Podemos (electoralment sobrevinguda) a tancar en aquesta darrera legislatura la reforma de revaloritzacions de les pensions públiques va atorgar al PP i Ciutadans l’excusa ideal per a estirar el debat de les pensions el temps suficient per a sumar més, i emborronar tot el marc lluitat per la plataforma de les pensions amb l’arribada de VOX, estirar el temps suficient per a fitxar a Daniel Lacalle, el temps suficient per a demanar reforços al BBVA per a intentar posar en l’agenda el sistema suec de pensions que li regale el 2,5% de les nostres cotitzacions i ajuste la data de caducitat de la nostra vida als diners de la nostra pensió.

Poden existir explicacions que justifiquen els raonaments que van dur a Podemos a manar a fer la mà l’acord del pacte de Toledo: políticament; la menció positiva del text a la reforma de 2011 s’allunya del seu discurs al ser una llei dictada per la Troika, electoralment; Podemos necessita causes socials on puga demostrar major implicació que la resta d’actors del seu bloc. Ara, aquest Podemos propi del període electoral, com qualsevol partit, serà més flexible una vegada terminat el moment electoral i tornarà segurament al posicionament previ a la convocatòria electoral partidari d’aquest text.

Aquest, però, amb moltes possibilitats, siga una oportunitat perduda de la qual pròximament es prenga consciència. Doncs VOX amb tota seguretat marcarà els límits de la cintura política del PP i Ciutadans en la pròxima legislatura (amb un enorme enfortiment de la proporció de parlamentaris de dretes favorables al sistema suec i contraris als consensos aconseguits per la comissió que ha presidit Villalobos). Aquest fet està fent que també el PSOE acoste les seues propostes polítiques a les de Ciudadanos buscant encaixar possibles pactes per tindre opcions diferents que no li facen dependre de la polarització política i per tant als plans del BBVA.

Podemos té les seues explicacions raonables per discrepar amb les postures que ells i tots els altres grups excepte ERC van consensuar inicialment a la comissió del pacte de Toledo. El que Podemos tindrà més complicat d’explicar dins d’uns mesos, passades les eleccions, quan les tesis del BBVA recuperen força front a les fins hui majoritàries de la plataforma de pensionistes, és, perquè va dinamitar i bloquejar amb el PP i Ciudadanos un pacte que revaloritzava les pensions ajustant-les a l'IPC quan aquest acord era encara possible. Un grapat de vots no sembla un preu acceptable per a desaprofitar l’oportunitat de salvar el debat de les pensions del cavall d’Abascal i els gurús, druides i xamans econòmics de la gran banca que volen ajustar la nostra qualitat de vida a la nostra esperança de vida.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next