Els Criteris lingüístics de l’Administració de la Generalitat, auspiciats per la Direcció General de Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme (DGPLGM), excedixen per molt el que han de ser uns criteris lingüístics, que haurien de tindre, únicament, l’objectiu d’oferir unes pautes de tipologia, d’estil, d’ús de convencions, d’exemples orientatius d’ús en els diferents registres, etc., que oferisquen a l’usuari elements d’adequació, d’agilitat i de seguretat en els diferents tipus de texts. I ho haurien de fer en la mateixa línia de l’autoritat normativa en matèria lingüística (en el cas valencià, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua), sense contradir les prioritats, recomanacions i model vehiculats per eixa institució. I, en tot cas, no és usual que un òrgan de caràcter polític, com és la DGPLGM, faça disposicions legals de tipus purament lingüístic, gramatical, a aplicar en l’administració ni en cap lloc.
Des del Cercle Isabel de Villena, hem criticat la redacció d’eixos Criteris. Férem al·legacions contra la seua aprovació, perquè desnaturalitzen el valencià, recreen un patró lingüístic artificiós i tributari del model del noucentisme, procedent del català oriental i, especialment, perquè desautoritzen la institució valenciana en matèria de normativa lingüística, que és l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Amb eixa finalitat, la DGPLGM ha convertit (amb una certa habilitat) els seus Criteris en una gramàtica alternativa a la de l’AVL.
Els Criteris lingüístics de l’Administració de la Generalitat han generat crítiques d’entitats i personalitats preocupades per l’extensió de l’ús i la normalització social del valencià. Entre les persones dedicades a la llengua que han criticat els referits Criteris, es troba l’acadèmic i professor de la UV Abelard Saragossà. Crítiques que ha expressat en diversos articles publicats en diferents mitjans de comunicació i en un llibre (El valencianisme lingüístic, Àrbena, 2018). També, el passat 17 de setembre, va publicar un article en el Diari la Veu («Els Criteris lingüístics de la DGPL davant de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua», 17-09-2019) en què mostra l’anomalia que representen eixos Criteris per a una normalització del valencià acceptada, assimilada i amb suport de la societat valenciana. Article que subscrivim totalment des del Cercle Isabel de Villena.
Abelard Saragossà assenyala l’autoritat i les funcions de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, així com l’objectiu perseguit amb la seua creació. Indica que l’AVL es va crear per a establir la normativa lingüística valenciana i que les seues normes han de ser observades per totes les institucions públiques valencianes, com disposen la Llei 7/1998, de Creació de l’AVL, i el nostre Estatut d’Autonomia. Però, lluny d’això, els Criteris (convertits, com diem, en gramàtica alternativa i, fins i tot, en diccionari alternatiu) preceptuen o presenten com a preferent l’ús de solucions lingüístiques estranyes a la parla valenciana com ara aquestes dues, aqueixa ordre, us serveix, cinqué servei o homes joves, entre altres, i censuren en la pràctica l’ús de, per exemple, estes dos, eixa orde, vos servix, quint servici o hòmens jóvens, entre altres d’ús general i habitual entre els valencians i que, algunes, a més, són les opcions principals segons l’AVL. D’eixa manera, els Criteris actuen com un catecisme dogmàtic (de fet, no argumenten) i censor que, pràcticament, prohibix o relega solucions lingüístiques genuïnes, ben arrelades en valencià (i en alguns parlars catalans i balears) i a les quals l’AVL dona prioritat.
Sol dir-se que, durant una època passada, hi hagué censura de paraules en la RTVV (recordem l’anomenada llista Fabregat) i en escrits oficials. Però el cas és que aquell model (amb uns quants defectes, però amb predomini de la coherència) intentava evitar que (sobretot, en el context dels mitjans de comunicació valencians) predominaren paraules i expressions substituïdores de les pròpies del valencià i procedents d’un model creat al voltant de la parla barcelonina moderna. Un model que deixava fora la tradició literària valenciana. Aquella actitud, la de protegir i fomentar les solucions lingüístiques valencianes, és radicalment diferent de la presa pels autors dels Criteris, que pretenen silenciar en el valencià culte una gran quantitat de paraules, formes i expressions genuïnes, ben usuals i vives entre els valencians (i, per això mateix, considerades com a normatives i principals per l’AVL).
Una altra de les conseqüències negatives dels Criteris ha sigut l’abandó de la plataforma SALT, creada a principis de la dècada de 1990, i substituïda pel nou Salt.usu; un sistema que, pel que fa al traductor i, en gran part, també al corrector, està pautat amb el model lingüístic dels Criteris, que bandeja o exclou una part important del lèxic valencià, en contrast amb l’oberturisme i posada en valor d’eixe lèxic que va representar l’antic SALT.
Abelard Saragossà, en l’article referit, denuncia que la Direcció General de Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme va fer cas omís de la majoria de les recomanacions contingudes en l’informe preceptiu que l’AVL va elaborar abans de l’aprovació dels Criteris. Lògic, ja que el que pretenia (i pretén) la DGPLGM era prescriure una gran quantitat de normes procedents del patró lingüístic artificiós que era vigent abans de la publicació dels acords de l’AVL. Unes normes, per tant, contràries a un valencià entenedor i assimilable per al conjunt de la societat valenciana.
La desautorització (en la pràctica) d’una acadèmia lingüística oficial (de fet, estatutària) per part d’un organisme de rang inferior (la DGPLGM) és un fet insòlit, que probablement no ocorre en cap altre lloc del nostre entorn. Per exemple, no ocorre a Catalunya, on la corresponent direcció general de política lingüística no recomana uns usos lingüístics preferents distints dels que prescriu l’Institut d’Estudis Catalans. I, en el cas del castellà, ni s’ho plantegen, perquè un organisme polític no hauria de fer cap decret, ordenança ni resolució administrativa propis de normes o model lingüístic. Els Criteris, a més, són clarament polítics i partidistes, ja que tenen l’origen en un dels grups que conformen la coalició Compromís, el qual els imposa als altres grups dins d’esta, a les altres formacions que componen el Consell de la Generalitat i, finalment, a tota l’administració. I, per això mateix, els mateixos autors posen a la seua pròpia obra una probable data de caducitat, ja que estan obrint la porta a canviar el model (com ho han fet ells) el dia que hi haja un altre canvi de govern o, simplement, de responsables de la política lingüística. No cal explicar ací les conseqüències que comporta canviar de model lingüístic amb cada canvi polític per a l’ús i percepció de la nostra llengua per part dels usuaris, que acaben, com a mínim, desorientats.
Abelard Saragossà acaba l’article que comentem amb una desiderata, que subscrivim: «El panorama descrit és més trist si tenim en compte que la DGPL és un òrgan d’un Govern Valencià que està clarament a favor de potenciar l’ús públic del valencià. Esperem que el segon Govern del Botànic sàpia rectificar els errors ací descrits, de manera que la seua actuació sobre el model lingüístic valencià siga modèlica per als governs valencians posteriors». Exactament això és el que desitjaríem nosaltres també.
Ara bé, el dia 21 de setembre d’enguany, el tècnic lingüístic Francesc Esteve va publicar, també en Diari la Veu, un article titulat «Què –o qui– és un problema per a l’ús?», que pretén ser una crítica del d’Abelard Saragossà. Però el que resulta és que Esteve no rebat els arguments esgrimits per Saragossà, sinó que es dedica, bàsicament, a atacar personalment el dit autor. Diu, per exemple, que el principal problema del valencià és l’ús, fet amb què estem d’acord, però que no invalida en absolut l’argumentari de Saragossà pel que fa al model lingüístic i la seua crítica als Criteris. A més, cal tindre en compte que un patró de llengua identificador i assimilable, que acoste norma i parla com proposen Saragossà i moltes altres persones compromeses amb el valencià en tots en àmbits, és una condició indispensable per a l’èxit de la normalització social de la nostra llengua.
Per contra, els Criteris són un exemple de model de valencià amputat i ortopèdic i representen un llastre per a l’ús normal del valencià en tots els àmbits. Esteve diu sobre les crítiques de Saragossà que «tot això ho fa ara que ningú, fora d’ell i un limitadíssim cercle de seguidors, no veu cap problema en el model lingüístic de la Generalitat Valenciana». Que no? Que es facen campanyes o enquestes per a saber el grau d’acceptació d’eixe model entre els funcionaris, entre el conjunt dels mestres, entre els estudiants i entre tota la gent interessada (o possible interessada) en l’ús d’esta llengua. I (per què no?) que es prove també a polsar l’opinió dels valencianoparlants en general sobre eixe model de valencià, i llavors comprovarem quin grau d’acceptació social tenen els Criteris auspiciats per la DGPLGM.
I si el model lingüístic no té importància, com dona a entendre Esteve, ¿per què els responsables de la política lingüística actual eliminaren de seguida, només arribar al govern en el 2015, el model lingüístic que s’emprava en la Generalitat des de feia ja molts anys, en la línia de l’AVL, més entenedor, practicable i assimilable que aquell que s’aplicava en els huitanta i que ara representen els Criteris? Deu ser que sí que té alguna importància el model, veritat? Per a nosaltres, sobretot té importància que siga visiblement valencià, de manera que els valencians s’hi identifiquen. I, als actuals responsables de la política lingüística (i afins), què els importa més? Com demostraren en arribar al poder, els importa que el model lingüístic no siga massa valencià; que, concedint uns quants detalls inevitables, quede en un híbrid pretesament convergent (recordem que no hi ha convergència real si només convergix una part) cap a un model uniforme i únic de la llengua, basat en una part d’una altra modalitat lingüística (que Alcover, Moll i Sanchis Guarner anomenaven català oriental, però que a uns altres tant agrada dir central, de manera que quede clar fins a on ha de dur-nos eixa convergència).
Déiem que l’article de Francesc Esteve és (o vol ser), sobretot, un atac personal a Abelard Saragossà. No comprenem que, per a rebutjar o defendre unes idees, haja de desqualificar a qui defén unes altres idees que, per molt diferents que siguen de les seues, tenen en comú el desig d’un futur per a la llengua. Els atacs, les ofenses i les desqualificacions personals no ajuden a aconseguir eixa classe d’objectius i, de fet, només fan que enverinar qualsevol polèmica. Per descomptat, totes les idees són susceptibles de ser rebatudes (desitjablement, amb argumentacions que busquen l’objectivitat), i les persones som (o hauríem de ser) respectades independentment de les idees que expressem.
Convidem els lectors a mirar-se l’article de Francesc Esteve i a traure’n les seues pròpies conclusions sobre el to deliberadament ofensiu o no del contingut. Volem que Esteve sàpia que nosaltres sí que hem tingut, no la paciència, sinó el gust de llegir l’article «Els Criteris lingüístics de la DGPL davant de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua». Ell dubta que algú l’haja llegit, però en fa un altre de contestació… La realitat és que també l’han llegit, com a mínim, uns quants centenars de persones. I nosaltres estem d’acord amb el que exposa i argumenta, i podem assegurar que l’ús present i futur d’esta llengua forma part, en gran manera, de les preocupacions d’Abelard Saragossà. De fet, hi contribuïx en el vessant propi del seu magisteri. No posarem en dubte que el senyor Esteve també té eixa preocupació; però per a defendre això, no cal ofendre, desqualificar ni rebaixar a ningú. No li pareix?
