El 29 de novembre de 2013 Radiotelevisió Valenciana va fer un fundit en negre. Dit sense eufemismes: va tancar. Eixe mateix any jo cursava segon de batxillerat i volia ser periodista. També va ser mala sort. O no. A saber. Però no estem ací per a parlar de sort. En juny de l’any següent vaig fer la selectivitat i em vaig inscriure en el Grau de Periodisme a la Universitat de València. El primer comentari en relació a la meua elecció el vaig rebre al sopar de graduació, un professor de química amb dos copetes de més em va aconsellar replantejar-me la decisió perquè, al seu parer, “tothom pot ser periodista”. Però jo, que sempre he segut una pel-liculera, vaig fer de “tripas corazón” i vaig seguir ballant mentre m’imaginava convertida en la nova Iñaki Gabilondo. Vaig començar periodisme eixe setembre i quatre anys després, amb un erasmus a l’esquena, em vaig posar el gorret a l’estil americà. Durant el temps que ha durat la carrera he sentit i he vist cares de tot tipus que han superat la barrera de la infravaloració per ser de lletres. “Periodisme? Xica, si han tancat Canal 9!”, “bueno després pots fer una altra carrera”, “ai, i per a què estudies això?”, “els periodistes creieu que sabeu de tot i no sabeu de res”, “total el periodisme és basura”… I un llarg etcètera que no val la pena enumerar. Mai he sabut què respondre a eixos comentaris, sempre he segut de les que callen i fan un somriure perdonavides. Però hui, mira, m’ha abellit fer una resposta pública.
Sóc periodista perquè així ho he decidit, perquè he tingut la sort de poder escollir on i què estudiar. Perquè vinc d’una llar on es valoren els somnis i on m’han deixat fer el meu camí, sempre donant-me la mà. Sóc periodista perquè a pesar dels temps que corren i la qualitat de les notícies que van pel món, crec en la informació de qualitat feta per professionals de qualitat. Perquè durant els meus estudis m’he trobat molts professors que ens han ningunejat per voler ser comunicadors però també molts altres que ens han ensenyat el gust per la professió. M’he format i he treballat dur per tenir un títol, de fet seguisc fent-ho. No sé on acabaré ni si tindré el plaer de treballar dignament. Sóc plenament conscient de la precarietat laboral que viu el món del periodisme, conec l’intrussisme i la malpagada feina de redactor, locutor o becari gratuït.
Però també conec casos de gent que un dia va decidir estudiar el que tenia sortida i no el que realment li agradava. Gent que a pesar de ser enginyera de renom es moriria per donar classes d’història, matemàtics que estimen d’amagades la literatura i filòlegs que volien ser filòsofs. Jo no volia ser de les que renuncien a un propòsit abans d’intentar-lo. No vull ser dels que es lamenten pel que no han fet.
Sóc periodista perquè és el que he triat, perquè és el que em fa feliç. Així que, com deia Lady Gaga la setmana passada, no m’aturaré davant un camí ple de pedres.
A tots els que jutgeu les decisions i valoreu les formacions alienes: no hi ha res més guapet en esta vida que aprendre a valorar-se a un mateix i a la resta.
Als periodistes que traguem amb tot: només podem que pensar en Estellés, “hi haurà un dia que no podrem més i llavors ho podrem tot”.
El mateix any que vaig acabar la carrera, Ràdiotelevisió Valenciana va tornar a emetre continguts. També va ser bona sort. O no. A saber. Però no estem ací per a parlar de sort.
