Petjades

6 setembre 2019 06:00h
Roser Bru.

El passat 5 de març, Roser Bru, de 96 anys, era homenatjada a l’ambaixada d’Espanya de Santiago de Xile amb motiu de la concessió de la Medalla d’Or en Belles Arts per part del govern espanyol. Malgrat que estava previst que l’artista hi assistira, finalment no ho va poder fer a conseqüència d’una indisposició provocada per l’avançada edat. No era l’únic reconeixement a la seua dilatada  trajectòria dels darrers anys: entre altres, el 2015, havia rebut el Premi Nacional de les Arts Plàstiques de Xile, i el 2004, la Medalla al Orden del Mérito Artístico y Cultural Pablo Neruda. Nascuda a Barcelona el 1923, resideix a Santiago des del 1939, quan, després d’haver de fugir de l’avanç de les tropes franquistes i refugiar-se a Montpeller, es va embarcar al Winnipeg, el vaixell  noliejat per Neruda que portaria la seua família al país sud-americà, a Valparaiso en concret, junt amb més de 2.000 republicans.

Portada de 'Saló de tardor', de Pere Quart, amb el logotip de l'editorial creat per Roser Bru. 

El seu pare era el polític Lluís Bru i Jardí, un dels fundadors, el 1918, de la Joventut Nacionalista La Falç, una entitat de la qual fou el primer president. Malauradament ja havien hagut d’exiliar-se abans: pocs mesos després que ella vinguera al món, van haver de marxar a París per tal d’evitar l’empresonament del progenitor. A causa d’un article seu aparegut a Esquerra, la revista que publicaven i en què col·laborava, l’havien processat i condemnat per un delicte de lesa patria. Tornarien a la capital catalana el 1929, quasi al final de la dictadura de Primo de Rivera. El 1931, Bru i Jardí participaria en la Conferència d’Esquerres Catalanes i esdevindria un dels fundadors d’Esquerra Republicana de Catalunya. Més endavant, seria elegit membre del Comité Executiu i diputat al Parlament de Catalunya.

Roser Bru, 'Coses de la memòria', 1960. Aiguafort. 

De regrés a Barcelona, després de l’estada a París, Roser va ingressar a l’escola Montessori i, el 1931, a l’Institut-Escola de la Generalitat, un centre innovador i laic, que admetia alumnes d’ambdós sexes i tenia el català com a llengua vehicular. A Xile, va entrar a l’Escola de Belles Arts de Santiago, on va estudiar fins al 1942 (any en què es va casar amb Cristian Aguadé, expatriat igualment), i posteriorment va formar part del Grupo de Estudiantes Plásticos (GEP), que reunia artistes de la generació del 50. En aquell període va fer il·lustracions i portades per a alguns llibres entre els quals cal destacar Saló de tardor, de Pere Quart, el primer volum de l’editorial El Pi de les Tres Branques. Una editorial creada pel mateix Pere Quart (nom de ploma de Joan Oliver) i els també escriptors Xavier Benguerel i Francesc Trabal. De la seua primera exposició al Círculo de Periodistas el 1955, Domènec Guansé, crític i novel·lista exiliat, va escriure a Pont Blau, una revista cultural en la nostra llengua editada a la ciutat de Mèxic del 1952 al 1963: “No coneix directament l’art català […] i, no obstant això, la seva pintura en conserva tot de llunyanes i pròximes reminiscències. És un art que se situa entre l’expressionisme dels murals romànics […] i les harmonies mediterrànies, clares i àmplies de Josep Clarà”. La seguirien una altra de gravats a la galeria Tusó de Mèxic i diverses col·lectives, com ara Taller 99. Grabados, una mostra del treball dels artistes que integraven l’obrador homònim creat per Nemesio Antúnez, decisiu per a la seua formació. El seu interès pel gravat va fer que la consideraren la revitalitzadora d’aquesta tècnica a Xile i que guanyara diferents guardons.

Roser Bru, 'Figures remotes' (detall), 1961. Tècnica mixta sobre fusta.

 El 1958, Bru va poder viatjar a la capital catalana i admirar l’obra d’Antoni Tàpies, un autor que va influir -a més del romànic, pel qual sentia passió- en la seua primera etapa (1960-1973), denominada Matèries per Adriana Valdés, assagista, crítica i directora de l’Academia Chilena de la Lengua. En les pintures d’aquesta època, pròximes a l’informalisme abstracte, matèriques, empra una tècnica mixta: sobre la superfície de fusta, modela amb espàtula una mena de baixos relleus en què realitza incisions abans d’introduir-hi el color. “Les figures que hi apareixen no es poden esborrar, són petjades. En això s’acosta a Tàpies; en tota la resta, no. En aquestes bellíssimes matèries de Roser hi ha figures de dones, enormes, sense mirada, com concentrades en el que succeeix al cos, i potser una mica al marge de la consciència individual; són figures girades sobre elles mateixes i la seua aclaparadora materialitat”, assenyala Valdés: (“Roser Bru: el asombro hasta hoy”, 2015). Unes obres que s’enfonsen en la memòria i proven de traure a la llum la tragèdia.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next