Piazza Fiume

2 abril 2019 06:00h

Al final he decidit aparcar a Piazza Fiume. He fet cap, sense pensar-m'ho massa, al tercer pla. Quan isc de l'ascensor m'acull el vent de mestral que s'enfila per via Cavour. Amb presses passe per Via Carlo Alberto, Piazza Italia, on unes gavines lluiten per un tros de pa; Piazza Castello, Corso Vittorio Emanuele II, via Cesare Battisti fins que arribe a Piazza Tola.

Quan entre a la biblioteca la primera persona que trobe és Giuseppe Serpillo, responsable acadèmic de català quan vaig arribar a la universitat. M'abraça, em demana com estic, si també jo he vingut per llegir poemes.

La gent se saluda, semblen emocionats, contents de poder dir els seus poemes aquest 21 de març, poemes dedicats als refugiats, als exiliats. M'assec en una fila qualsevol, ens han avisat que a la pantalla apareixerà el nostre nom i la biografia, que aquest serà el senyal per plantar-nos davant del faristol. Mentre van passant els poetes m'atenalla aquesta sensació de sentir-me fora de lloc, de ser un intrús. Potser siga aquesta la veritable lluita de l'escriptor, deixar de ser intrús o, com a mínim camuflar-ho tan bé com puga.

Repasse els poemes que he triat quan un poeta llegeix Caproni. Pense en l'infame judici, en els exiliats i busque en internet Assaig de càntic en el temple. Trobe un vídeo a Youtube en què el mateix Espriu el recita i, tot seguit, busque una versió en italià. Veig, també, que s'ha creat el portal poeteca.cat, que recull, en certa manera, el treball que va fer Antoni Artigues amb el seu projecte Mag Poesia. Dese la pàgina per examinar-la amb calma més endavant.

Quan eixim de la biblioteca són quasi les deu, envie un missatge a Emanuela i li dic que estic de camí. A punt d'arribar a l'aparcament em trobe amb Gabriele, un estudiant de doctorat. Ens saludem, em pregunta per la meua situació, que si crec que hi ha hagut un complot. Per la mirada entenc que en sap alguna cosa o, com a mínim, que té uns dubtes que per a mi poden ser certeses. Em diu que ha quedat amb uns amics del partit, que segur que els agradaria conèixer-me. L'acompanye i tornem a Piazza Tola.

En el bar parlem de la universitat, dels estudis de català, de la situació a Catalunya i a Europa. Torne a enviar un missatge a Emanuela, que faré tard, que no patisca. Passen les hores i em sent com vint-i-cinc anys enrere, quan érem al bar després de classe i el futur només depenia de nosaltres i els nostres esforços.

És quasi la una quan baixe les escales de l’aparcament mirant la pantalleta del mòbil, torne a mirar la notícia de la creació del portal poeteca. Artigues havia inclòs un poema meu del llibre Blue hotel, un llibre en què parlava de l’amor de dos homes que havia conegut anys abans. Aquell llibre va guanyar el premi Miquel Àngel Riera i això ens va permetre a Emanuela i a mi viatjar fins a Mallorca.

El meu poema ha desaparegut del nou projecte, alce la mirada i veig l’aparcament completament buit. Només se sent el ressò de les meues passes sobre el ciment llis, no tem que tot sol, de nit, en aquell aparcament puga ser víctima de cap agressió, no hauré de trucar ningú per avisar que he arribat a casa. Tanque la porta del cotxe i engegue la ràdio, mentre emprenc el camí de l’eixida m’arriben imatges de vida, des d’aquell viatge a Mallorca fins al moment en què isc al carrer. Cap vianant, cap vehicle, llums esmorteïdes i, sota Piazza Fiume, cap empremta que em recorde.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next