Piazza Plebiscito

14 maig 2019 06:00h

Segurament, quan Ferran m'envie el missatge per fer-me saber que ha llegit aquest text, jo seré camí de Nàpols una altra vegada. L'Instituto Cervantes de la ciutat partenopea m'ha convidat perquè parle de la meua obra i què entenc per creació poètica. Hi presentaré Serps i Paisatges i estic segur que la ciutat que em va fer créixer d'una manera quasi que diria cruel em tornarà a sorprendre.

Abraçaré Núria i tornaré a veure amics que fa potser deu anys que no he vist; em colpirà el buit dels altres, els que, com jo, van abandonar aquesta ciutat; em meravellaré quan agafaré el metro que em podrà dur de Piazza Garibaldi fins a via Toledo i no haver de patir el maleït R2.

Travessaré Piazza Plebiscito camí del mar i em veuré agafat de la mà de la meua dona quan no ens enteníem per llenguatge, recordaré les hores passades en la Biblioteca Nacional de Nàpols, els entrepans devorats en el jardí mentre, potser, els músics del San Carlo assajaven.

Em detindré a mirar l'estàtua d'Alfons el Magnànim i pensaré en Jordi de Sant Jordi i Ausiàs March, perquè ací és quan vaig comprendre quin lligam hi podia haver entre la vida i la literatura; observaré, potser, l'estàtua eqüestre de Carles III d'Espanya i reflexionaré sobre el seu regnat i els gitanos o l'educació lingüística. Pensaré també en Goethe, en Croce i en Josep Piera, que vaig conèixer en aquesta ciutat. 

El poeta de la Drova em va dir que si volia créixer com a poeta i persona, que no tornara a casa, que em quedara a Itàlia, que ací jo era necessari. Que els italians, per a bé o per a mal, anaven sempre un pas per davant de nosaltres i els napolitans, més encara. Fer-li cas m'ha estat difícil, frustrant, de vegades, però sé que quan ens tornarem a veure li ho hauré d'agrair.

No podré no evitar tornar a pensar en el San Carlo, el rei Felip VI d'Espanya, el pare fent equilibris amb el bastó darrere d'ell, l'himne d'Espanya que sona amb lletra de Pemán. Un error, diran després per justificar-ho. Em demanaré si aquests monarques, cada vegada que visiten Nàpols, no pensen, potser amb rancúnia o melangia, que aquella ciutat que era d'ells ara forma part d’una república. Potser se’m faran clares les paraules de Piera, que els italians, per a bé o per a mal, van sempre un pas per davant nostre. 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next