Política lingüística a la valenciana

19 novembre 2019 06:00h

No gosaré definir amb paraules meues el concepte de Política lingüística perquè em veuré abocat a envair un terreny on des de fa anys es combreguen batalles intenses. Així, potser és millor contextualitzar aquest article delimitant el camp d’acció d’aquest tipus de política per poder introduir un concepte fonamental per a entendre quina és l’eina que tenen els diferents governs per protegir les seues llengües. Sí, totes les seues llengües, també les minoritàries.

En el cas del País Valencià, comptem amb una Direcció General de Política Lingüística que també executa la Gestió del Multilingüisme, o almenys això es desprèn de la lectura del nom d’aquesta institució pública. La seua funció: coordinar “la Comissió Interdepartamental per a l’Ús del Valencià”, impulsar també “el desplegament de la legislació lingüística que es deriva de l’Estatut d’Autonomia” (quina legislació?) i finalment gestionar el “multilingüisme”. Com podem observar, un engranatge, d’entrada perfecte, i que, a més, va adornat amb dos guindes de nomenclatura atractiva: el Consell Social de les Llengües (CSL) i l’Oficina de Drets lingüístics (ODL). A més, també es fan ressò que des del 12 de febrer del 2016 “la Direcció General de Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme va informar el Consell de la incorporació de la Generalitat com a “membre de ple dret de la Xarxa Europea per a la Diversitat Lingüística” i de l’adscripció a la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, un marc, a priori, idíl·lic.

Vist des de fora, que és on òbviament em trobe, el sistema de protecció política de la llengua sembla adient perquè s’intueix un entramat suficientment preparat per a fer front a les mancances i agressions que pateix la llengua arreu del territori valencià. Tanmateix, hauríem de plantejar si tota aquesta xarxa té algun impacte sobre la defensa de la llengua o no. Personalment, em pregunte: quin és el paper del Consell Social de les Llengües? Quin recorregut legal tenen les reclamacions que recull l’ODL? I és que, a banda de les funcions que apareixen en el document de constitució del CSL, no he trobat cap acció directa que provinga del treball d’aquest consell, que sembla més de tipus assessor que qualsevol altra funció que tinga encomanada. Per tant, caldrà veure quin cas fa el Govern valencià quan el CSL li propose “mesures escaients que permeten optimitzar l’aplicació de les polítiques de foment i normalització del valencià”, tal com resa una de les seues funcions, perquè si amb aquest consell es vol fomentar la participació, no s’entén com es continua negant la proposta d’una llei d’Igualtat Lingüística que arriba des de la societat civil.

I pel que fa a l’ODL, si regirem el seu portal web ens hi podem trobar amb la publicació d’una memòria corresponent al 2018 on es documenten les reclamacions, suggeriments o consultes dels usuaris i un ventall de dades extretes sobre un nombre poc representatiu de reclamacions que posen en dubte el paper d’un organisme que “no té caràcter sancionador”, i que solament pot “proporcionar suport i consell al ciutadà per a canalitzar les reclamacions […] per possibles vulneracions dels drets lingüístics”. Clar i ras, un òrgan mitjancer entre el discriminat per usar la seua llengua i l’ordenament legal que ha de sancionar certes actituds. Per cert, a la memòria no apareix cap resolució sancionadora envers el discriminador, potser no tenia lloc en aquest document, no sé.

Potser el que cal és deixar temps a les dues iniciatives exposades, o deixar un marge perquè comencen a ser efectives, però amb la inestabilitat política que s’albira a tot arreu, bé faríem de proposar resultats immediats. Perquè el que és ben cert és que amb les dades d’ús de la llengua que es recullen a la mateixa DGPL de la Generalitat Valenciana (que cal recordar que són encara del 2015), o la caiguda del 35,1 % dels ciutadans valencians que parlava en valencià “sempre o quasi sempre” al 2007, al 28,6 % al 2017 segons dades de l’lnformeCAT 2019 de la Plataforma per la llengua, no podem estar esperant que ens facen política lingüística des de l’Estat espanyol; i més, si tenim en compte el document sobre Novetats legislatives en matèria lingüística aprovades el 2018 que ha publicat aquest passat octubre la mateixa entitat, en el qual es destaca que entre el 2016 i el 2018 l’Estat “va aprovar 174 normes específiques (57 al 2018; 55 al 2017; 62 al 2016 ) que imposaven l’obligació de l’ús d’aquest idioma (el castellà) en territoris catalanoparlants”

Finalment, també sobta que la la constitució del CSDL i de l’ODL s’haja fet sempre a l’entorn de l’aniversari de la LUEV, una llei que com destaquen Francesc i Alfons Esteve al seu llibre Igualtat lingüística. Capgirar el desús i la subordinació, “és només un catàleg de bones intencions que no obliga a res” i la majoria dels seus articles només es “limiten literalment a ‘afavorir’, ‘vetlar’, ‘fomentar’ o ‘impulsar’ el valencià, quan no en fan una ‘excepció’ o una ‘exempció’”. Potser el que realment pretenen és mantenir aquell esperit timorat de la LUEV i continuar expressant bona intenció i poca acció.

AGERMANA'T

Necessitem la teua ajuda per a fer econòmicament viable Diari La Veu. Si vols continuar informant-te en valencià, agermana't ara!

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next