Predicibilitat

15 agost 2019 06:00h

Aquest temps d’eleccions i investidures m’ha sorprés estudiant la Segona República francesa que s’inaugura amb la Revolució de 1848. L’estudi dels esdeveniments de 1848 i 1849 proporciona elements per comprendre els presents i fer-ne de previsions.

La República estableix el sufragi universal masculí, ja no voten solament els rics, i el cos electoral es multiplica per 40. En circumstàncies que, en principi, podríem suposar més favorables al poble pla, la majoria, la que passa més o menys estretors, s’evidencien els manejos i les estratègies de la jerarquia econòmica per mantindre en les seues mans, o sota llur influència, els poders de l’estat per a fer les lleis, interpretar-les i executar-les. Els actors, discursos, actituds, estratègies, paranys i mentides del 1848-49 francesos tenen tants paral·lelismes amb els del present, que l’expectació pel seguiment diari de la política actual decau en constatar que presenciem una altra, i una més, i de nou una altra... versió de la mateixa obra.

El govern provisional, que es formà quan la insurrecció fa fugir el darrer rei de França, agrupa personatges republicans dels diferents col·lectius que havien participat en la insurrecció. Dos socialistes són inclosos, Louis Blanc i Alexandre Martin, però, quan demanen la creació d’un Ministeri de Treball i la seua gestió, obtenen el vet dels companys de Govern, que sols els concedeixen una Comissió pels treballadors, sense pressupost. Els ministeris i la gestió dels calers se’ls queden els liberals i, com a molt, membres del sector socioliberal.

Des de les primeres eleccions es fa palesa una prioritat que uneix el liberalisme econòmic, des del més conservador al més progressista (que en açò col·laboren gustosos): ha de dificultar-se que els socialistes formen part del govern, o que gaudeixen de força suficient a la Cambra legislativa per influir en les lleis. Titelles en mans dels qui tenen voluntat i diners suficients per finançar propaganda calumniosa i infiltrats agitadors, guinyols manejats pels poders de l’Estat, que posen al servei de neutralitzar-los i dividir-los tots els ressorts de què disposen: el relat (inclòs el de l’ambició personal),el butlletí oficial, la provocació, les clavegueres, la innecessària càrrega antiavalot per convertir la manifestació pacífica en aldarull i justificar la posterior repressió. Titella o guinyol, ben prompte el socialisme fou escapçat, llur desenvolupament dificultat, amb nombrosos líders exiliats, jutjats, engarjolats o deportats.

El socialisme d’aquell temps tenia per principi l’ideal de l’il·lustrat Étienne-Gabriel Morelly encunyat com “A cadascú segons les seues necessitats i de cadascú segons les seues forces i talents”, i no em caldria aquest aclariment si els líders dels partits que hui es titulen socialistes hagessen tingut el rigor i el respecte de canviar-se el nom quan canviaren el contingut. Després d’haver abraçat el liberalisme econòmic, el truc consisteix en fer-se dir socialistes pel seu progressisme en drets socials (amb excepció del dret d’autodeterminació), una barreja equivalent al contingut de l’actual socioliberalisme, i el PSOE socioliberal, traslladat a 1848, hagués vetat els socialistes Blanc i Martin.

Amb limitacions, i sota tutela, és comprensible que en ajuntaments i autonomies el vet no regisca o siga més tou, cosa que aprofiten algunes veus per a presentar certs governs de coalició -el govern valencià entre d’ells- com a exemple del que deuria passar al govern central. Aquest, però, farcit de recursos de control, representa un graó superior de custodia de les essències del liberalisme econòmic i de la unitat de la pàtria, i ací... poca broma. Predicibilitat? Vostès mateixos.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next