L’aldarull polític que viu permanentment l’Estat espanyol és el millor remei per ofegar les misèries d’un país cada cop més aferrat als valors que un dia el van empentar cap a una guerra fraternal. Un estat sense govern eventualment i desgovernat sempre, incapaç de reconèixer la pluralitat històrica del seu territori, orfe d’una estratègia amb què adaptar-se als designis del segle XXI i, sobretot, tossut a l’hora de repetir els errors que l’obliguen a lluir amb sorprenent orgull un dels models de menys qualitat democràtica de tot Europa.
A hores d’ara ens trobem davant un escenari en què l’esquerra, encarregada de frenar la imparable pujada de l’extrema dreta, és incapaç de posar-se d’acord per formar un equip de govern encarregat de bastir un sistema que frene la intolerància i garantisca la protecció social, i tot plegat, dilucida que el futur govern, vinga d’unes noves eleccions o no, tornarà a ser el mateix ens reaccionari que l’únic que garantirà és l’estat permanent de crisi democràtica que ara mateix pateix l’Estat espanyol, i m’atreviria a dir també que la resta d’Europa.
Honestament, crec que un dels símptomes més clars d’aquesta democràcia de perfil baix és el fet que a hores d’ara encara continuen havent presos polítics esperant una sentència quasi profètica, perquè malgrat els intents de desviar la mirada cap a un altre cantó, 9 persones estan engarjolades “preventivament” i 7 estan exiliades per obrir un procés participatiu exigit per la voluntat d’un poble. Un moviment alimentat per l’entusiasme i defensat amb una única arma: la paraula. Així, més enllà de consideracions personals sobre els fets i les possibilitats que un poble aconseguisca democràticament ser un estat, ara per ara s’està cometent un dur atac contra els més importants dels drets, els drets humans. I tot, amb la connivència i suport d’una Unió Europea que es dilueix davant l’augment de l’extrema dreta i que ofega els principals valors amb què es va constituir.
Tampoc és moment de consideracions sobre l’estratègia del “procés” i la unilateralitat amb què s’ha manifestat, però diria que no hi havia cap alternativa, o potser sí. L’únic cert és que la tensa calma que ara mateix viu el poble català explotarà quan es publique la sentència si aquesta, com es preveu, és condemnatòria. I és que, la presó preventiva executada ha privat de llibertat durant vora 2 anys (hui compleixen 694 dies els qui més temps hi han passat) persones innocents tractades com a criminals, activistes socials acusats de ser rebels contra l’estat, representants públics que només han dut avant el que els ha demanat una àmplia majoria del seu poble… en definitiva, un autèntic desgavell que no té cap esperança d’acabar mínimament bé.
Aquest dilluns començava l’any judicial amb tota la pompositat ridícula que acostuma a haver-hi en aquest tipus d’actes. Un any que mamprendrà amb la sentència del “procés”, la qual marcarà l’agenda política de tots els partits que formen part del parlament espanyol. I més enllà del contingut d’aquesta resolució, caldrà veure quina és la capacitat democràtica dels actuals representants polítics que diuen defensar en el seu full de ruta els drets humans i els valors que d’aquesta declaració s’emanen. Ja ha quedat clar que Catalunya i la seua voluntat de ser lliure és un tema recurrent per a tothom, perquè es fa servir vilment com a estratègia per a generar opinió i fins i tot per a tapar misèries que farien fluctuar els resultats electorals. Com també s’ha fet palès que ni el govern ni la mateixa societat espanyola han demostrat estar preparats per a gestionar una reivindicació política de tanta envergadura, i per això, encara té més sentit que un poble, siga quin siga, expresse la seua legítima voluntat de decidir el seu propi futur.
