Protesta i experimentació

11 octubre 2019 06:00h
Marta Palau (Albesa, la Noguera, 1934) 

El passat mes de març es clausurava al MUAC (Museo Universitario de Arte Contemporáneo) Un arte sin tutela: Salón Independiente en México, 1968-1971, una mostra que documentava i reconstruïa les tres edicions del Salón Independiente. Una iniciativa sorgida per part d’una quarantena d’artistes com a resposta a l’Exposición Solar, organitzada per l’Instituto de Bellas Artes i el Comité Olímpic Nacional amb motiu de la celebració dels Jocs Olímpics a la capital asteca la tardor del 1968. Hi pretenien, d’una banda, palesar la manca de coneixements d’art contemporani dels encarregats d’aquesta exhibició oficial i els criteris caducs que hi aplicaven, i, d’altra banda, desmarcar-se de la violenta repressió del govern de Gustavo Díaz Ordaz contra els estudiants que demanaven la llibertat dels presos polítics, més democràcia i la reducció de les desigualtats. Una repressió que va començar el juliol d’aquell any i que va provocar un dels pitjors episodis el 2 d’octubre, quan l’exèrcit va matar i ferir centenars de joves que es manifestaven –encara es desconeixen les xifres exactes– i en va detindre més de tres mil. La Massacre de Tlatelolco –en aquest barri es troba la Plaza de las Tres Culturas, on va ocórrer–, va tindre escassa repercussió internacional, perquè l’esdeveniment esportiu s’inaugurava el 12 d’octubre i el govern va exercir una forta censura sobre els mitjans nacionals i forans per evitar malbaratar la imatge que havien creat.

Marta Palau, 'Salón Independiente', 1969. Tècnica mixta.

El Salón Independiente, que va obrir les portes el dia 15 d’aquell mateix mes al Centro Cultural Isidro Fabela, va ser una acció col·lectiva i d’autogestió que va canviar les pràctiques artístiques a Mèxic. En les tres edicions que s’hi van dur a terme –les dues últimes al MUCA, Museo Universitario de Ciencias y Artes de la UNAM–, hi van participar només un 15% de dones, un nombre molt baix. Per aquest motiu, el MUAC va donar una importància especial a la reconstrucció o restauració de les produccions de les artistes que hi van formar part, com Helen Escobedo, Fanny Rabel, Lilia Carrillo i Marta Palau. “Aquestes peces reconstruïdes permeten entendre l’experimentació d’aquesta generació d’artistes professionals anterior als grups dels anys 70 i qüestionar-nos quantes d’aquestes obres, d’aquestes veus plasmades en art, seguirien vigents davant de la violència, la censura i les desaparicions forçades que ocorren cada dia en el nostre Mèxic contemporani”, afirma Natalia Lomelí en un article. A més, assegura la curadora, Pilar García, que “parlar del Salón Independiente en l’actualitat, no sols resulta un exercici de memòria que permet entendre la història de l’art contemporani a Mèxic, sinó que també aposta per incidir en les disputes actuals en defensa de l’autonomia universitària i la pertinència d’explorar nous camins que possibiliten la llibertat d’expressió davant de la realitat política”.

Marta Palau. 'Ambientació alquímica', 1970. Fusta, fulls de periòdics i pintura vinílica. Rèplica de l'obra presentada al III Salón Independiente. MUCA, Mèxic

Algunes altres peces ja van ser recuperades pel MUCA el 2007 a fi d’exposar-les en La era de la discrepancia. Arte y cultura visual en México 1969-1997, que iniciava el recorregut amb una secció dedicada precisament al Salón Independiente. Una de les que s’hi van poder veure fou Ambientación alquímica, de Marta Palau, una artista nascuda a Albesa, a la comarca catalana de la Noguera el 1934, i exiliada amb la seua família a Tijuana el 1940. La instal·lació pertanyia a la mostra del 1970 –que tenia de lema “Un art pobre de material luxós en el concepte”–, on es van construir obres de gran format amb cartó i fulls de periòdics a manera “d’ambients efímers sense intencions comercials”. Una cambra rectangular amb quatre portes giratòries que sempre reflecteixen dos triangles, un groc i un altre blau, el femení i el masculí. L’autora la descrivia com “un talismà de protecció i força en el qual el públic participa perquè ha d’entrar-hi i, quan ho fa, les portes giren i sempre hi apareix la mateixa imatge: un triangle basat en l’alquímia”. Un treball que, igual que la resta, evidencia el camí d’experimentació mamprés per aquell grup d’artistes que col·laboraven en el procés d’elaboració, tot i que mantenint el caràcter personal de cadascun, a partir de materials barats –donats per empreses– i no habituals. Un treball en què –en la mesura que es tractava d’un ambient environment– Marta Palau exigia la interacció amb l’espectador, que havia de penetrar-hi i explorar l’espai interior per copsar el veritable sentit, lligat amb el simbòlic i amb la tradició hermètica. L’interès per aquests sabers –com Leonora Carrington i Remedios Varo, també ben arrelades a Mèxic– l’ha conduïda des de fa molt de temps a la investigació de la cultura ancestral dels pobles indígenes de la Baixa Califòrnia.

agermana't

Necessitem la teua ajuda per a fer econòmicament viable Diari La Veu. Si vols continuar informant-te en valencià, agermana't ara!

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next