'Jesuïtes valencians: de l'esplendor Borja a l'ocàs Borbó'

Francesc-Joan Monjo

ALACANT. La col·lecció L'Ordit de Publicacions de la Universitat d’Alacant és una útil i bonica sèrie destinada a difondre al gran públic qüestions històriques i aspectes geogràfics, socials i culturals del País Valencià. Com bé va dir professor Rafael Alemany en la presentació de Jesuïtes valencians: de l’esplendor Borja a l’ocàs Borbó, llibre d'aquesta col·lecció a la Casa de Cultura de Calp, el 15 de juny del 2018, "de res no valdria la recerca científica que fem a les universitats i altres centres especialitzats si, a més de les grans publicacions monogràfiques, no comptàrem amb instruments que contribuïren a divulgar-ne els resultats, de manera eficaç, entre els sectors més amplis de la societat que ens manté i a la qual servim".

Per a historiar els tres-cents anys de la Companyia de Jesús a terres valencianes –des del segle XVI fins al segle XIX–, s'ha comptat amb especialistes de primer ordre, jesuïtes i seglars, compromesos amb la divulgació científica com a camí del coneixement.

Jesuïtes valencians: de l'esplendor Borja a l'ocàs Borbó vol acostar a la societat, a un públic ampli i divers, una mínima part, i a la vegada molt sintetitzada, de la immensa història d'un orde que arribà a ser el més poderós i influent de l'Església catòlica: la Companyia de Jesús. Un institut religiós on els valencians hem tingut personatges molt importants, com ara Francesc de Borja, IV duc de Gandia, que abandonà el seu ducat –un dels senyorius més importants del regne de València– per a servir Déu en un orde religiós nou, poc convencional i innovador en relació als ordes tradicionals. I lluny de les seues ambicions personals arribaria a ser prepòsit general de la Companyia, i després seria proclamat sant per l'Església. O també l’enciclopèdic jesuïta Joan Andrés i Morell (1740-1817), natural de la vila de Planes, un dels grans creadors de la cultura setcentista. Un savi fill de la Il·lustració que donà lliçons d’alta cultura a l'Europa del moment. Un erudit i un intel·lectual de primera magnitud que malauradament és poc –o gens– conegut per a la majoria dels valencians.

Des dels seus inicis, és a dir, des del segle XVI, la Companyia de Jesús gaudí en l’antic regne de València d’una gran importància. Els regulars ignasians es van dedicar als ministeris pastorals, però també a l’educació, a la difusió del saber i de la ciència. Van saber guanyar-se importants simpaties, però també van despertar odis, enveges i recels en altres ordes religiosos, en alguns membres de la jerarquia eclesiàstica i en els ministres reformadors i regalistes del període de la Il·lustració. Va ser al segle XVIII quan les coses es van tòrcer per als ignasians. La seua fidelitat al romà pontífex, i per ser excessivament influents en la societat, en la política, en l'educació i en la religió provocaria la ruïna de l’institut de la Companyia. El rei Carles III, encoratjat pels seus ministres, va decidir expulsar els jesuïtes dels seus dominis. Aquest fet va commoure el món catòlic de la modernitat. Els regulars de la Companyia de Jesús van ser trets de les seues cases i col·legis atès que per al Borbó eren «reus de lesa majestat» i mereixedors de la pena de l'estranyament.

El papa Ganganelli (Climent XIV) cedí a les exigències de les corts borbòniques (Madrid, Versalles, Parma i Nàpols) les quals li demanaven que acabara, d’una vegada per sempre, amb la Companyia de Jesús. Llavors, mitjançant la butla Dominus ac Redemptor, de 21 de juliol del 1773, el pontífex suprimia l’orde jesuïta. Ens trobem davant d’un enfrontament entre l'absolutisme il·lustrat i la «prepotència» o protagonisme d’altres grups, com els jesuïtes, que tenien gran influència en importants sectors populars. Com ja s’ha assenyalat, també caldria afegir-hi el principi de l’autoritat de Roma, defensada pels regulars de la Companyia. Això topava amb la ideologia regalista del moment, és a dir, amb la política que pretenia estendre l’autoritat règia i controlar l'acció de l’Església

En l'exili italià, que va tindre una durada de quaranta-set anys, els jesuïtes valencians es van distingir per la seua erudició i per les seues creacions en les ciències i en les lletres. I també per la seua integració en l’ambient cultural italià i pel seu constant i intens diàleg amb les Llums.

A principis del segle XIX, amb les deixalles que quedaven de l’orde jesuïta, per decisió d’un altre papa (Pius VII) i per interessos d’un altre rei (Ferran VII), l'institut ignasià seria restaurat, primer, i restablit en els territoris hispànics, després. Com si de la mitològica au Fènix es tractava, l'orde va renàixer de les seues pròpies cendres.

AGERMANA'T

Necessitem la teua ajuda per a fer econòmicament viable Diari La Veu. Si vols continuar informant-te en valencià, agermana't ara!

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next