VALÈNCIA. La lleialtat torna a ser la protagonista. Ho va ser dijous passat, 13 de juny, durant la sessió d’investidura i ho va ser, de nou, aquest diumenge, quan Ximo Puig va prometre el seu càrrec com a president. “Guardaré sempre lleialtat cap a tots els valencians i valencianes”, va dir. Ningú no dubta que durant els quatre pròxims anys serà, per a bé o per a mal, una de les paraules més repetides del Botànic II.
Després de les crítiques i alabances que va generar la infinita diversitat de fórmules de jurament que es van sentir durant la sessió constitutiva de les Corts –que encara aquest diumenge ressonaven pels passadissos–, la frase de Puig sembla que va agradar a tothom. Fins i tot la bancada de la dreta va acabar esguitada de tímids aplaudiments per part d’alguns diputats. També de Vox, des d’on la síndica del grup, Ana Vega, i la número quatre per Alacant, Ana María Cerdán, van aplaudir. De fet, la diputada alacantina va seguir amb un interés inaudit i no compartit pels seus companys de la formació ultradretana el discurs de Puig –cosa que ja va fer durant la sessió d’investidura– i el va esperar a l’eixida per a fer-li dos besos i donar-li l’enhorabona. Potser Manolo Mata apel·lava a casos com el seu quan dijous assegurava que la vida parlamentària de les Corts és capaç de transformar polítics de tota mena d’ideologies? El temps ho dirà.
El discurs de Puig es va revertir d’un aire històric que, si bé no va arribar al nivell d’èpica que Rubén Martínez Dalmau va pregonar durant tota la setmana passada parlant del “govern més important de la història política valenciana”, sí que va reivindicar “la força i legitimitat del govern valencià”. Tot per a acabar assegurant que, ara sí, “és el moment” de resoldre el problema de l’infrafinançament valencià. Una promesa en què va aprofitar per a adreçar-se al ministre de Foment, José Luis Ábalos, i al d’Agricultura, Luis Planas, que van vindre des de Madrid per a donar suport al president socialista.
A banda de les personalitats polítiques que van acudir a l’acte, entre elles els socialistes Miquel Iceta i Ángel Gabilondo o el membre de Podem Pablo Echenique, un dels atractius per a la premsa va ser la família de Puig, a la qual el socialista també es va referir durant el seu discurs. De fet, la sobtada abraçada entre mare i fill al pati exterior del parlament va congregar en un segon tots els fotògrafs que hi havia allí, que per poc no van caure damunt de l’emotiva estampa familiar.
Ara bé, la imatge al carrer va ser bastant diferent de la que es va veure fa quatre anys, quan el Botànic original va vindre a la vida i molts ciutadans es van apropar fins a les Corts per a formar part del moment. En aquesta ocasió, els incondicionals van ser molts menys, però no va faltar qui se sumara a la festa –quasi literalment, perquè els pasdobles no van deixar de sonar en tot el camí fins al palau–. També hi va haver qui anava un poc despistat. “Mira, per ahí va l’alcalde”, explicava un home major a la seua dona, a qui no li sonava la cara ni de Mónica Oltra, ni de Dalmau, ni de Puig com a alcaldes de València.
Els que millor s’ho van passar van ser, probablement, els grups de turistes que van aprofitar la comitiva per a passar a la recepció al Palau de la Generalitat, on van poder gaudir d’una banda de jazz, beguda i paella. Com si es tractara de l’entranyable expedició d’estudiants americans d’Amanece, que no es poco –però, en aquesta ocasió, els italians eren majoria–, van poder gaudir d’una classe magistral de política valenciana en primera persona envoltats d’alts càrrecs, ministres, militars i tota mena de personalitats rellevants. Ara bé, si es van assabentar o no de la pel·lícula, això ja és una altra història.
