VALÈNCIA. Ximo Puig ja és president. Una altra volta. I, si no hi ha cap imprevist, ho serà durant els pròxims quatre anys al capdavant del Botànic 2, un govern que es presenta com una reedició de l’anterior però amb l’addició d’Unides Podem, que aquesta vegada en formarà part. Ara bé, enfront tindrà una oposició liderada pel PPCV que es presenta molt més dura que la de la legislatura passada, amb deu diputats d’ultradreta i un Ciutadans que mantindrà el discurs radicalitzat que va adoptar en l’última campanya electoral.
Així ho va deixar veure, almenys, Toni Cantó durant el debat d’investidura. El líder de Cs, que definitivament ha abandonat el Congrés per a incorporar-se a la vida parlamentària valenciana, pràcticament va eclipsar la popular Isabel Bonig, líder natural de l’oposició pel nombre de diputats. Ho va fer amb un discurs tant dur com irat en què no ha tingut miraments a l’hora d’acusar els socialistes de blanquejar el terrorisme d’ETA o d’instaurar una “imposició lingüística” del valencià; unes afirmacions que van fer esclatar Puig.
Tant Bonig com Cantó, que van ser els primers a intervindre, van criticar “la claudicació de Puig al nacionalisme i l’extrema esquerra”. És a dir, “els comunistes de tota la vida”, com es va referir la líder del PPCV a Unides Podem. Puig, no obstant això, va aprofitar per a recordar que “els comunistes del PCE” van votar a favor de la Constitució mentre que “el partit de Bonig” (en referència al PP, que en aquell moment era Alianza Popular) ho va fer en contra. Durant la resta del debat, no van ser poques les vegades que el socialista va posar en valor el treball de la militància del PCE durant la dictadura.
Per la seua banda, Cantó va utilitzar la mateixa fórmula qualificativa de Bonig –amb xicotetes variacions, com ara la de referir-se a Unides Podem com a “populisme antieuropeista”–, però va ser més incisiu en qüestions com la política lingüística de l’anterior Consell, que es va convertir en un dels principals eixos del debat. Tant és així, que va arribar a afirmar que “en la Comunitat Valenciana en què duu Cultura Marzà [Compromís], Miguel Hernández no hauria pogut publicar, ni hauria rebut cap ajuda”.
La resposta de Puig, que es veia vindre des de ben lluny, no va sorprendre ningú. “A Miguel Hernández, qui no li va deixar publicar va ser algun dels seus socis”, va afirmar, en clara referència a Vox i la seua herència franquista. En aquesta línia, el president va recordar, quan se li va presentar l’ocasió, la famosa fotografia de les tres dretes a la plaça Colón de Madrid.
En matèria de llengua, Cantó també va llançar les seues crítiques contra qualsevol cosa que s’assemblara a un requisit lingüístic en l’Administració. En un moment bastant còmic, el de Cs va preguntar a Puig si ell tenia el mitjà de valencià. Després va passar a Oltra –que no deixava de sacsejar el cap afirmativament–, Soler, Dalmau… Ni Isabel Bonig es va lliurar! Fins i tot Enric Morera, que li va cridar l’atenció per estar interpel·lant diputats que no eren el candidat a president, va escapar de la pregunta pels pèls…
La tercera pota de l’oposició, Vox, no va brillar com li hauria agradat. Sense gran oratòria i amb un discurs llegit quasi de principi a fi per la síndica del grup, Ana Vega, la formació d’ultradreta va insistir en allò que tothom esperava. Que volen desmantellar el parlament autonòmic, que el valencià s’està utilitzant per a transmetre “ideologia marxista i nacionalista” –sent justs, aquesta sí que va sorprendre un poc–, que en matèria migratòria “ni tot val ni tots valen” i que la violència masclista no existeix, sinó que qualsevol persona dins de l’àmbit familiar “pot ser víctima”. Fins i tot van afegir una nova ideologia a la llista esgrimida prèviament per Bonig i Cantó. Si primer eren els socialistes i després els comunistes, ara tenim també…, els “nacional-socialistes valencianistes”! Representats, pareix ser, per la coalició Compromís.
El discurs de Vega va generar diverses reaccions, plasmades en les cares dels diputats per tota la cambra. El mateix Puig va preguntar a la representant de Vox: “Quan parla d’imposició marxista a quin Marx es refereix? A Karl o a Groucho?” Fins i tot en la graderia del PPCV i Ciutadans, molts no van posar bon gest en escoltar la ultradreta negar la violència de gènere. Puig va acabar la seua resposta a Vox –centrada a desmuntar els seus posicionaments– citant Pedro Cerolo: “En el seu model de societat jo no hi cap, però en el meu si que hi cap vosté”.
També Manolo Mata, afegint la nota optimista –qui sap si massa optimista– , va assegurar que les Corts tenen la qualitat de “canviar qui no les coneixia”, en referència als múltiples canvis de posicionament ideològic que es van donar durant la passada legislatura, per exemple, en les files de Ciutadans.
Lleialtat, la paraula clau del Botànic 2
La tensió viscuda aquestes setmanes del ‘què’, el ‘com’ i el ‘qui’ semblava haver-se esvaït durant la sessió parlamentària d’aquest dijous. Així, entre els feliços socis de govern que ja han vist com el Botànic 2 es convertia en realitat després de dies de llargues i costoses negociacions, la paraula més utilitzada va ser, probablement, lleialtat. Oltra va ser la primera que, en la seua intervenció, va recórrer a ella diverses vegades. La líder de Compromís, que va tornar als seus orígens quan va acudir a l’estrat des de l’escó que li va cedir el síndic del grup, Fran Ferri, –i no des del de vicepresidenta, com li pertoca i que va ocupar la resta del dia– va fer un repàs minuciós del programa de govern que van presentar aquest dimecres a Alacant, amb especial incidència en la línia de treball contra l’emergència climàtica.
Oltra, això sí, també va emprar la paraula lleialtat per a fer un retret al líder socialista. “Senyor Puig, lleialtat és també fer créixer el Botànic; estendre’l als municipis”, va dir en referència als fets ocorreguts a Oliva –on les relacions entre valencianistes i socialistes són tenses– i a Sueca –on el candidat socialista ha signat un acord de govern amb el PP i Ciutadans–.
A més, després també va deixar caure alguns apunts sobre aspectes amb què la coalició valencianista podria tindre diferències amb el PSPV durant aquests quatre anys. “Volem comerç de proximitat o grans centres comercials”?, va plantejar, per exemple. De la mateixa manera, també va invocar la lleialtat, una vegada més, com a qualitat que de vegades es manifesta com “un silenci, encara que siga amb les dents ben apretades”. Hi ha qui ha volgut veure en aquesta referència una crítica a l’avançament electoral que el PSPV va decidir en solitari i que ha acabat perjudicant els de la coalició i els ha deixat en una posició de major feblesa de cara a les negociacions de govern.
També Dalmau, que abans de tot va fer un repàs de la història del naixement de Podem –sense deixar passar l’oportunitat de lligar-la a “l’esperit rebel” del 15M, l’any 2011– va prometre al nou president “un govern de lleialtat” a qui “no pot tremolar la mà” a l’hora de construir “un projecte real de país”. El líder d’Unides Podem, que durant els últims dies ha fet gala d’una èpica que fins ara no han compartit els seus socis, va tornar a insistir que aquest serà “el govern més important de la història política valenciana”. Aquest va ser el desig que va posar de manifest Dalmau. Ara el Botànic 2 té quatre anys per a guanyar-se, o no, un espai en els llibres d’història.
