La Punta i l'Amazones: dues lluites pel territori contra un mateix model econòmic

Una comitiva d'indígenes brasilers encapçalada per l'activista Sonia Guajajara visita els terrenys afectats per la ZAL per a posar en comú les amenaces que sofreixen l'horta valenciana i la selva amazònica
20 novembre 2019 06:00h
La comitiva brasilera ha visitat la Punta aquest dimarts. / MIQUEL RAMOS

VALÈNCIA. Alexandra i Ignasi són els primers a arribar. Ella és una estudiant d'Altea interessada en les lluites indígenes que ha vist una oportunitat d'or per a formar-se; ell és l'alcalde rebel de la Punta que es va revoltar contra l'aprovació de la ZAL. Prompte se suma Rafa, un policia local que recorda amb tristesa els temps en què aquesta pedania de València estava copada de camps productius. La seua família en conreava alguns; ara tan sols mantenen una xicoteta parcel·la de la qual no es pot viure.

Rafa, que ha arribat allí per altres raons, s'interessa per Alexandra i Ignasi. Estan esperant uns indígenes de l'Amazones, li diuen. Allí, en meitat del seu poble, entre un solar abandonat i la tanca que els separa del port de València. Pensa que li prenen el pèl, però prompte el convencen que una comitiva brasilera que s'ha interessat pels quasi 20 anys de lluita veïnal de la Punta està a punt d'arribar. La conversa acaba prenent un altre caire, quasi filosòfic. Realment, què són els indígenes? S'arriba a un consens:

– Nosaltres som els indígenes d'ací.

Tal com estava previst, una delegació encapçalada per la veterana activista indígena Sonia Guajajara es presenta. Ignasi, també activista del col·lectiu Per l'Horta, els rep junt amb el periodista Miquel Ramos, un dels instigadors d'aquest intercanvi d'experiències. Entre tots dos els expliquen la història recent de la Punta i la lluita del seu veïnat en defensa del territori. A poc a poc, mentre passegen per aquest paratge desmembrat pels mossos del port de València i les bretxes que obrin l'autovia V-15 i les vies del tren, es va fent evident que va ser molt el que es va perdre.

Ignasi explica als seus convidats com l'ampliació del port per a ubicar la Zona d'Activitats Logístiques (ZAL) va obligar a desplaçar desenes de famílies de la Punta. La resistència veïnal va ser contundent i es van viure episodis de violència; la policia havia de desallotjar casa per casa tots aquells que es negaven a abandonar-la. La majoria d'habitants, molts d'ells gent major, van haver d'abandonar el camp i anar a viure a la ciutat. "Moriren de pena", lamenta Ignasi. Tan sols els seus fills i filles, anys després, van arribar a rebre l'oferiment per a reallotjar-se en uns adossats moderns ubicats al costat de la tanca del port. Hui el govern progressista vol tirar endavant amb la ZAL, "perquè el dany ja està fet", explica, però la resistència continua per a recuperar l'espai. Elizeu Guarani, un altre dels indígenes, escolta amb atenció. "Solem pensar que aquestes coses només passen a la nostra terra", assevera.

Al seu torn, el tercer indígena, Kreta Kaingang, explica com a la seua regió han quedat incomunicades les tribus amigues dels Xikrin, els Guarani i els mateixos Kaingang a causa de la construcció d'unes vies de tren. De fet, les infraestructures viàries els impedeixen trobar-se amb els que eren els seus llocs sagrats, on es reunien per a resar. El paral·lelisme amb la Punta sorgeix com per art de màgia i Ignasi l'aprofita. La Parròquia de la Puríssima Concepció, un dels pocs exemples de temple cristià construït pel veïnat i que roman en propietat seua, va quedar deslligat de la resta del poble per culpa de la construcció de l'autovia i les vies del tren.

El recorregut continua i les coincidències no deixen d'aflorar. La nova ampliació nord del port, que amenaça tota l'horta d'Alboraia, és un altre dels temes de conversació. A Kang li fa pensar en l'ampliació del port de Paranaguá, al sud del Brasil, que vindrà acompanyada de tota una xarxa de carreteres, vies ferroviàries i oleoductes que creuaran per territori indígena. "És el creixement de qualsevol manera", lamenta, tot insistint que les múltiples comissions polítiques, econòmiques i socials que es creen quan hi ha conflicte mai no donen un resultat beneficiós per als pobladors afectats.

La conclusió que arriben els indígenes d'allà i els indígenes d'ací és que, malgrat les enormes distàncies entre l'horta i les selves amazòniques, tots dos paisatges enfronten una mateixa amenaça: la d'un model econòmic que necessita depredar el territori per a sobreviure. Ahí roman el principal problema, perquè "la gent és el seu territori". Malgrat tot, també apunten una diferència capital entre els indígenes d'allà i els indígenes d'ací. "Ací et poden arruïnar la vida, però no et maten", comenta Ignasi. En efecte, les lluites de Sonia, Kreta i Elizeu han costat moltes vides. La impunitat dels qui escometen crims contra els activistes del seu país és total i la seua denúncia és un dels principals motius que els ha portat a València. Tot s'emmarca en la campanya 'Sang indígena. Ni una gota més'. "Perquè aquest no és un problema nostre, sinó de tota la humanitat", explica Sonia.

Cap al final de la visita, un espontani apareix en escena. Un sindicalista nascut a Sao Paulo es mostra entusiasmat amb els indígenes, abillats amb la seua vestimenta i pintures tradicionals. Els demana una foto. "Sóc totalment contrari a Bolsonaro. No entenc com hi ha tanta gent que pot votar aquestes persones. I ara amb tot açò dels incendis...". 

És l'última parada abans de començar amb la visita institucional. Tots tres passaran més tard per les Corts i per l'Ajuntament de València, on fins i tot hi haurà una breu conversa incòmoda sobre la ZAL. En declaracions a la premsa, Joan Ribó parlarà d'aquests incendis que han patit a l'Amazones, "el pulmó del món", i afirmarà que "els seus problemes també són els nostres problemes". I que "els nostres problemes, també són els seus problemes". A poc a poc, però, la principal conclusió del matí s'anirà desdibuixant. Es parlarà d'injustícies i problemes compartits, però l'horta i la selva; el port de València i el de Paranaguá; la Punta i l'Amazones que tan a prop semblaven estar tornaran a estar lluny, molt lluny, com si res tingueren a veure els uns amb els altres.

AGERMANA'T

Necessitem la teua ajuda per a fer econòmicament viable Diari La Veu. Si vols continuar informant-te en valencià, agermana't ara!

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next