La vespra del 9 d’octubre vaig anar a posar-lo guapo per a celebrar el dia del nostre país petit, com ha de ser. La nostra terra era una de les coses que més feliç el feia, ho va deixar escrit i jo li ho vaig lapidar… “Gaudeixes en despertar-te un altre dia amb ella a prop i tèbia i les muntanyes seques de la teua regió petita. Sols amb això pots endevinar el cel: la teua companya i el teu país. Què més desitges?”
Tanmateix hi vaig anar no solament perquè lluïren flors i senyera sobre el seu marbre negre el dia del País. Hi vaig anar també perquè la companya lapidada al seu epitafi no podia deixar de pensar: Segon dia de sant Dionís que passe sense ell. Un pas endavant, de rellotge i de cor. Tic Tac… “Despacio el corazón/ vuelve sobre sí mismo,/ igual que vuelvo yo/ sobre el tiempo perdido.” Va escriure ell, també. Tic Tac… El meu cor no té possibilitat de marxa enrere. Ja no recuperaré el temps perdut.
Sempre hi vaig sola, normalment els diumenges al matí, i li conte com van les coses per casa, quin és l’últim llibre que he llegit, l’última pel·lícula que he vist i com va la política en aquest món absurd en què em va deixar. Després comença l’enfilall de “Te’n recordes…?” i el caminar furtiu d’alguna llàgrima (cada diumenge menys), que fa solc per unes galtes que van marcint-se (cada diumenge més) com els lliris que li pose. Hi vaig sense ningú perquè la mort, com l’amor, és una cosa molt íntima, perquè aquells “te’n recordes?” només els podríem respondre ell i jo. Hi vaig sola perquè em fa vergonya que la gent veja que parle amb una pedra.
Només en un parell d’ocasions he deixat que m’hi acompanyara una persona. Junts el vam enterrar aquell migdia estranyament gris de mitjans d’agost, sense dir-nos res, sense a penes mirar-nos. Només pendents del lleu cloc cloc que feia el taüt quan l’encabien en el nínxol amb tan poca delicadesa. Quan em treien del cotxe funerari aquella caixa de morts de dubtosa qualitat, antiquada i una mica carrinclona que em malpagava la companyia d’assegurances, el vaig veure vindre de lluny, caminant amb aquell posat que té ell d’arribar tard a tots els llocs i, tot i que jo no tinc fe en res, vaig saber del cert que els àngels coixegen un poc i van amb la melena una mica despentinada. Junts li vam trencar, sense voler, la figureta d’aquell premi que li van donar pel seu compromís amb el nostre país, quan ell ja no podia saber que li reconeixien el treball i l’estima a la terra. Una figura que jo vaig recomposar com he recomposat la meua vida: una mica esportellada i evidentment esquedada.
Aquest segon Sant Dionís, l’àngel va voler comprar-li set roses roges… No sé per què set. Devien ser coses d’ells dos… el cas és que jo no vaig voler comprar-li ja més lliris. Li vaig posar un ramell de crisantems grocs. Crisantems: com ha de ser quan un és mort. Després de netejar la pols de la tomba, mentre hi posàvem les senyeres sense mirar-nos, el nostre amic -el meu àngel-, em digué: “Te’n recordes de quan escrivies aquells articles tan bèsties? Te’n recordes d’aquell que es titulava Cardar en valencià?” Te’n recordes… “Per què ja no escrius d’eixa manera tan brutal?” Perquè no puc deixar de pensar la meua vida en clau literària, perquè escric per pura intuïció i intuïsc que veure morir un home, i que fora el meu, és el més bèstia que em pot passar. I el que em passe a partir d’ara és pura anècdota. Per tant la meua literatura ja no pot ser brutal. És simple literatura anecdòtica. Dels grans temes –la mort, l’amor, la fe i la pàtria– que em cridaven l’atenció com a tants escriptors, només em queda la pàtria. Ni la mort m’impressiona ja. De què he d’escriure doncs? I com?
