Puritanisme

31 agost 2019 06:00h

Una onada de puritanisme recorre el món. Els Estats Units –aquell país on l’erotisme és considerat més perillós que la violència han posat de nou en funcionament els tribunals de la inquisició sexual i qualsevol pot caure-hi no amb proves, sinó només amb algun indici que no caldrà demostrar.

 Ja coneixeu el cas de Woody Allen. La seua filla adoptiva, Dylan Farrow, el va acusar d’abusos sexuals el 1992, quan aquesta tenia 7 anys. Un tribunal va absoldre Allen d’aquest suposat fet, però això no ha impedit que a aquest gran director de cinema li siga ja impossible rodar al seu propi país, i haja hagut de reclamar asil polític –i moral a Europa.

L’última víctima d’aquest puritanisme preventiu (jo acuse i, si tal, ja buscaré les proves) ha estat Plácido Domingo. Ha sigut una de les notícies de l’estiu: el cantant ha rebut de sobte nou acusacions d’abusos per part de dones que hi van treballar en el passat. Pràcticament el mateix dia que va saltar la notícia a la premsa, l’Associació d’Orquestres de Filadèlfia i l’Òpera de San Francisco van cancel·lar els concerts que tenien previstos amb el tenor. A canvi, fa uns dies va ser ovacionat a Salzburg…

Sincerament, crec que en aquest tema alguns –o algunes s’han tornat irrevocablement bojos. Com és lògic, no conec en detall els avatars de la bragueta de don Plácido (i m’importen un rave, tot siga dit). És possible que en el passat fora un cràpula o fins i tot que cometera delictes, com ara la violació o l’abús de poder. Si és així, per a això hem inventat una cosa que s’anomena tribunals. Don Plácido, en aquest sentit, té els mateixos drets i els mateixos deures que qualsevol altre mortal: si se l’acusa d’alguna cosa, caldrà demostrar que això ha ocorregut en la realitat. I, si no es demostra, l’acusació no pot tindre cap validesa.

Als Estats Units, però, i després del Me Too, es veu que és suficient que una dona afirme que li han tocat una cuixa al metro perquè hi acudisquen, en massa, els hòmens de Harrelson. Conec bé la societat americana. Té valors fantàstics i pot donar molt de si. Però el puritanisme –des de la Hester Prynne de La lletra escarlata és el seu càncer més temible.

Comprenc que tot això és una reacció als segles en què s’ha abusat impunement de les dones i s’ha usat el seu cos com un joguet masculí. Però això no lleva que la situació actual siga ridícula i contraproduent. Per sort, Europa no ha seguit el mateix camí. Un grapat de dones franceses –encapçalades per la immortal Catherine Deneuve ja va haver d’alçar la veu per explicar a les seues col·legues nord-americanes que la vida era una altra cosa.

Els USA són aquella societat on no pot aparèixer una mamella en la televisió generalista, però on els xiquets poden contemplar sense cap problema pel·lícules on la sang i les vísceres ho inunden tot. Aquesta no és l’Amèrica que a mi m’agrada, la que sosté un rifle en una mà i una Bíblia en l’altra. Però potser jo també sóc un sàtir i, com a europeu, estic condemnat abans de cap judici, o en el meu judici oficia aquell terrible jutge de què parlava Manuel Rivas, que solia etzibar només començar: “Que passe el culpable…”.

És bo viure en un país –i en un continent on ets innocent si no es demostra el contrari. I als puritans, abstinència i aigua beneïda…

next