Des de passat diumenge tinc la casa plena de purpurina i mala llet. No sabria dir en quin percentatge exactament cadascuna, però la cosa està prou equilibrada. I és que estem en eixa temporada que sents que estàs acabada com a mare i en què et fa més por de l’habitual mirar el grup de WhatsApp del col·le, en tant que a més missatges més s’incrementarà el teu grau d’inutilitat.
Sí, ha arribat el Carnaval i amb ell una vegada més l’oportunitat perfecta per a reafirmar-me en una teoria totalment fonamentada: la costura i les manualitats no entren dins les meues virtuts.
Si fóra possible, jo demanaria l’excedència de mare fins al soterrar de la sardina, però sembla que no és una opció vàlida, de manera que ahí he estat tot el cap de setmana amb la casa de cap per avall i amb una tensió cada volta que havia de tallar alguna peça de les disfresses dels meus fills, que em ric jo de les operacions a cor obert! Què dius? Si sols és Goma Eva… Però no, és molt més. Si ho faig mal és una altra taca en el meu currículum de mare perfecta.
D’acord, els tutorials que les mares més sabudes passen pel grup ajuden, però la tensió quan t’has d’enfrontar tota sola en casa a una pistola de silicona calenta… Això no t’ho lleva ningú. Quin patiment! Ja no sé si preferisc això o fer-me els engonals amb cera calenta, que també té el seu mèrit, però si ix malament no ho ha de veure ningú; en canvi, el resultat definitiu de la disfressa dels meus fills pot marcar-los de per vida.
Sí, de veres, envege els que viuen el Carnaval amb goig, però per a mi és un Via Crucis en tota regla. Entre en Quaresma abans de temps, que també té la seua part bona, no diré que no, faig la penitència corresponent abans que ningú i això que porte per davant.
Pensava que no ho diria mai, però aquests últims dies fins i tot he arribat a enyorar els anys en què al col·le tot ho arreglaven amb bosses de brossa. Els mestres ens descobrien un món ple d’infinites possibilitats amb unes simples bosses i uns gomets de colors col·locats estratègicament. Ai, quins temps aquells! I no com el punt en què em trobe ara, com si tinguera un taller clandestí a casa, donant faena a tota la família perquè em tiren una mà si vull acabar a temps les disfresses per als meus fills i complir amb la jornada laboral, les tasques de casa, les anades i tornades a les extraescolars i altres deures varis del dia a dia. Tot sense comptar a més que se m’ha espatllat la nevera amb tot el que implica, però això ho deixarem per a altra columna.
I tant d’esforç no per voler superar-me, sinó simplement perquè els meus fills no hagen de patir la inoperància de la mare que els ha tocat en sort. En eixa part he de reconèixer que ma mare ho va tenir més fàcil. No perquè fóra més habilidosa que jo en matèria de confecció, que rotundament sí, sinó perquè les disfresses que m’adjudicaven a mi las Calasancias anaven en consonància amb la professió de mon pare i clar, amb un pare obrer, no podia aspirar a molt més que a pedra, arbre o pastoreta secundària en Nadal. Definitivament disfresses més austeres i sense necessitat de tanta originalitat ni purpurina. I és que, a hores d’ara no tinc nevera, però ma filla comença a pensar que en realitat sóc una fada. Allò que toque, allò que queda impregnat de purpurina.
