Natzaret, de murs i cinemes

Escena de la pel·lícula Los chicos del puerto amb l'antiga pantalla del cinema d'estiu al barri de Natzaret, a València.

VALÈNCIA. Un xiquet llança una pilota contra la pantalla de l'antic cinema d'estiu del barri marítim de Natzaret, a València. El baló colpeja cada vegada més fort contra el mur... Fa temps que van demolir la pantalla i tot és un descampat envoltat d'una tanca metàl·lica. A hores d'ara, aquesta pantalla tan sols es conserva a la pel·lícula Los chicos del puerto (2013), d'Alberto Morais, el resultat de la qual és un document fílmic d’un espai que durant anys va entretindre veïnes i veïns del barri.

Un barri ple de murs que des dels anys 80 es troba aïllat entre l'autovia del Saler i la pressió del port que va suposar la desaparició de la platja de Natzaret. La pel·lícula de Morais es construeix a partir de la idea d'isolament i mostra l'aïllament del barri (polític, social i econòmic) respecte a València a partir del viatge de tres xiquets al centre de la ciutat.

El solar on se situava la pantalla que es mostra al film pertanyia al desaparegut cinema Los Ángeles que fins 1985 va romandre actiu i on també van tenir lloc les primeres assemblees de l'associació veïnal del barri. Més de quaranta anys de lluita: demandes de serveis bàsics com ara la xarxa de clavegueram o el consultori mèdic, habitatge digne, recuperació de l'horta i zones verdes, reclamacions contra la contaminació del port, denúncia de l'impacte de la Copa Amèrica o la Fórmula 1 de Camps… Exigències que encara es poden veure expressades en els murs que separen el barri i la zona portuària. Grafits, accions col·lectives o stikers art amb fotografies de l'antiga platja remarquen el mur com a un espai reivindicatiu i artístic com ja va demostrar Agnès Varda en aquella fantàstica pel·lícula Mur Murs (1981). Han hagut de passar molts anys de lluita dels veïns perquè aquests comencen a percebre alguns canvis. Fa dies s'ha obert un jardí provisional que connectarà el barri i la ciutat en un futur Parc de Desembocadura.

Originàriament, el film, rodat a Natzaret l'estiu del 2012, pretenia ser un documental a partir de la història del pare del director, Fernando Morais, qui havia estat metge del barri implicat en els moviments veïnals. El pare representava una generació que va lluitar per la fi del règim franquista per a donar pas a una transició que no va resultar l'esperada. Darrere dels silencis de la pel·lícula, com per exemple els del personatge de l'avi tancat a casa, es troba el dolor que la Guerra Civil espanyola va causar. Serà el nét qui intentarà complir el desig del vell i portar una jaqueta militar a un company de guerra que acaba de morir a València.

De fet, els barris marítims van patir especialment els estralls de la guerra, ja que el port de la capital valenciana va ser un dels objectius prioritaris dels bombardejos feixistes. La guia València 1931-1939. La ciutat en la II República (Lucila Aragó, José  Azkárraga, Juan Salazar) destaca l'hospital de sang de Natzaret com un dels principals de la ciutat i un refugi antiaeri que es va demolir en 1994. Un barri ple de ferides de guerra. Com afirma Xavier Antich en el llibre La ciutat del dissens, una metròpoli "és també el lloc o el dipòsit d'una memòria traumàtica".

Amb certa essència pasoliniana, és com si Morais extraguera els personatges de la pantalla de cine –llindar que separa la ficció del fet real– per a començar un viatge de reparació de memòria impossible, un periple dels xiquets protagonistes que esdevé metàfora també d'un cinema entés com un acte d'exploració i aventura en una època d'incertesa.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next