'Quan el mal ve d'Almansa': el vinil d'Al Tall que va canviar la història

El quart treball del grup, publicat ara fa 40 anys, va suposar un punt d'inflexió tant per a la formació liderada per Vicent Torrent com per al sector discogràfic valencià
11 agost 2019 06:00h
Al Tall es va acomiadar dels escenaris a l'octubre del 2013 amb un concert al Palau de Congressos de València després de 38 anys de carrera musical. / DANIEL GARCÍA-SALA

VALÈNCIA. El 1979 va ser definit com un any convuls: Margaret Thatcher debutava com a primera ministra britànica; l'Iran i Nicaragua iniciaven sengles revolucions, i a l'estat espanyol es van celebrar les segones eleccions generals després de la mort de Francisco Franco. En el plànol polític i social, el Maig del 68 i la Revolució dels Clavells impulsaven la col·lectivitat per a aconseguir l'anhelada democràcia. En aquest escenari, naixia Al Tall al gener del 1975. Quatre anys després, la formació canviaria la història; si més no, el grup liderat per Vicent Torrent ajudaria que "molta gent del país descobrira amb uns altres ulls la colonització que vam patir", assenyala el músic arran del que va suposar la publicació de Quan el mal ve d'Almansa (Ànec, 1979), el quart treball discogràfic del conjunt integrat per Torrent, junt amb Manolo Miralles i Miquel Gil.

Aquell vinil d'Al Tall ara compleix quatre dècades de vida i ha quedat registrat com el més emblemàtic del grup valencià de música tradicional. Quan el mal ve d'Almansa va significar un revulsiu que afectaria diferents àmbits: el polític, el creatiu, l'empresarial i el de la formació, ja que va suposar un punt d'inflexió després de la incertesa provocada per la mort sobtada d'Enric Ortega i el debat artístic propiciat per la temàtica del tercer disc: Posa vi, posa vi (Edigsa, 1978), on el grup recuperava les cançons tradicionals vinculades a la mala vida de les tavernes.

Emmirallat-se en els treballs similars de Quilapayú i Los Sabandeños, el vinil amb forma de cantata apareixia en un context sociopolític complex per a aportar una dosi pedagògica a la societat valenciana. "Va ajudar, sens dubte, a obrir els ulls", reconeix Vicent Torrent. "Segur que a molts els va passar com a nosaltres, que al principi teníem notícia de la Batalla d'Almansa com un fet històric no massa transcendent –recorda– però la nostra reflexió i la posterior publicació del disc va influir perquè es coneguera més i perquè prenguérem consciència que encara som hereus d'aquell desastre", explica el músic.

La banda sonora d'un moment complex

Adolfo Suárez havia guanyat els comicis de l'1 de març del 1979 però, al País Valencià, la Unión de Centro Democrático no tenia motius per a la joia. El partit de Suárez només es va imposar a la circumscripció de Castelló, mentre que a la de València i a la d'Alacant era el PSOE de Felipe González qui s'emportava la victòria. Dos dies després, el 3 de març, tindrien lloc les primeres eleccions municipals després de la fosca nit de la dictadura. El socialista Ferran Martínez era triat alcalde de la capital del país. El marxisme de Martínez va xocar amb la jaqueta de pana del líder andalús, que va ser expulsat i substituït per Ricard Pérez Casado, qui al remat presidiria el consistori.

A l'abril del 79, el Consell del País Valencià adoptava la bandera coronada amb l'elm de Jaume I com a senya d'identitat. El nom del territori i la nacionalitat històrica alimentaven els debats d'uns mesos agitats. Els ajuntaments van començar a pronunciar-se i demanaven l'autonomia. Hi havia precedents: el 9 d'Octubre del 77, a València es produïa la major manifestació fins a la data per a reclamar 'Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia'. El 1978, la Constitució obria dues vies per a dotar els territoris d'autogovern: l'article 143 i el 151. Josep Lluís Albinyana encapçalava el primer òrgan de govern valencià i a Morella s'escrivien les primers línies de l'esborrany d'un estatut que acabaria naixent a Madrid tres anys més tard, després que Abril Martorell passara el corrector pel text. Amb el cadàver de Franco encara fresc, el blaverisme prenia el carrer.

L'artista de l'Alcúdia, Manolo Boix, va ser un estret col·laborador del grup, ja que va realitzar les portades i il·lustracions de les carpetes dels vinils des dels inicis d'Al Tall fins al 1994. / MANOLO BOIX

La banda sonora d'aquests mesos tumultuosos la posaven grups com Al Tall amb cançons convertides en himnes com Tio Canya i Cant dels Maulets –incloses en Deixeu que rode la roda (Edigsa, 1976)–. La formació liderada per Vicent Torrent ja havia debutat al Palau de la Música Catalana, on havia presentat el seu tercer treball: Posa vi, posa vi, però també havia participat en l'homenatge a Víctor Jara a Tübingen (Alemanya); en la I Setmana del País Valencià a París, i en el Festival de la Cançó Catalano-Occitana de Vilanova d'Olt. Però, a més, la petenera A Miquel Grau signada per Enric Ortega ja era famosa entre el jovent, després d'haver-la estrenada el darrer diumenge d'octubre del 1977 a l'Aplec del Puig. L'únic senzill del grup, però, va acabar sent inclòs en la cara B de l'LP Quan el mal ve d'Almansa, junt amb altres títols de temàtica diversa com Polca; Nuclears?... No, gràcies; La colometa; Bolero; Per culpa; El fantasma, i A Miquel Grau, que tancava el vinil. La cara A estava integrada pels temes de la cantata: Dansa de nanos; Processó; El 2 i 15; Romanç de Cec; Lladres; Cant de Maulets, i Albaes

Un punt d'inflexió en la trajectòria d'Al Tall

Al Tall, amb només quatre anys de vida, gaudia de popularitat i compartia escenaris amb noms destacats dins del –reduït– circuit que impulsava el moviment de la Cançó. El grup havia format part del cartell del concert multitudinari l'any 1976 al Nou Estadi del Llevant UE, a València; havia llançat tres discs al mercat –Cançó Popular al País Valencià, Deixeu que rode la roda i Posa vi, posa vi–; actuava a Catalunya, i presentava treballs al Palau de la Música de Barcelona i al Teatre Principal de València.

El grup comptava amb Manuel Boix com a il·lustrador de les carpetes dels vinils, una relació artística que duraria fins al 1994 –any en què publicaven Europ Eu! (PDI, 1994)– i es desplaçaven a Barcelona per a gravar amb Edigsa. 

Malgrat tot, la publicació de Quan el mal ve d'Almansa va suposar un punt d'inflexió en el grup. Després de la mort d'Ortega el 14 de maig del 1978, Al Tall es dirimia entre la continuïtat i el comiat dels escenaris. En canvi, el llançament del vinil –que l'any 2007 va ser reeditat en format disc compacte per Picap en commemoració dels 300 anys de la Batalla d'Almansa– va significar un "èxit de vendes", recorda Torrent. La popularitat d'Al Tall va créixer després de la publicació del quart LP i Joan Fuster aprofitava el pròleg de Poemes i cançons, d'Ovidi Montllor, per a escriure sobre la formació de música tradicional: "Ha establit uns contactes amb el poble que ni els intel·lectuals ni els polítics no tenien al seu abast".

"Ens apetia fer una cosa diferent", assegura Vicent Torrent, "amb un repertori unitari sobre un tema, com recordàvem que havien fet Quilapayú i Los Sabandeños, i vam estar fent-li voltes a la idea fins que va aparéixer la Batalla d'Almansa, les conseqüències del Decret de Nova Planta i tot el que allò va suposar", relata el líder d'Al Tall.

"Nosaltres teníem notícia del que havia sigut aquell episodi històric i les conseqüències però d'una manera molt superficial", reconeix Torrent. La solució a les llacunes històriques va vindre de la mà d'Enric Ortega. El músic d'Alberic "conservava l'amistat amb Pep Tomàs, que havia sigut el seu professor d'història, i va parlar amb ell perquè ens rebera, ens explicara d'una manera molt àmplia què va passar i ens assessorara per a documentar-nos sobre els fets". I així va passar durant uns mesos per a després "començar a dissenyar el que podria ser el fil argumental i els distints moments de la cantata".

El grup anava perfilant la idea del quart treball discogràfic en un moment "en què féiem moltes actuacions", recorda Vicent Torrent. Estant a Barcelona, en un d'aquells viatges per a fer concerts, mor Enric Ortega. La mort del membre del grup va aparcar el projecte del quart vinil, ja que "vam passar un període de temps en què estàvem desconcertats", afirma el cantant. El projecte que havia de convertir-se en Quan el mal ve d'Almansa es congelava durant "més o menys un any" fins que es va reprendre la gravació de l'LP amb un canvi de discogràfica inclòs.

Crear un sector musical del no-res

Lluís Miquel havia coincidit amb Al Tall als escenaris l'any 1976. En el concert a l'estadi del Llevant, la formació de folk i el cantant de l'Eixample de València, acompanyat dels 4Z, compartien cartell al costat de Basca i Raimon com a artista principal, segons recull Víctor Mansenet en el monogràfic dedicat als 35 anys d'Al Tall (Universitat d'Alacant, 2010). Tothom es coneixia en el circuit de la Nova Cançó i Lluís Miquel va prendre la iniciativa de reunir els cantants valencians per a crear un segell discogràfic autòcton i evitar que els grups hagueren d'anar-se'n fora per a publicar discs. Així, el 1979 apareixia Ànec discos, liderada per Lluís Miquel i on van editar treballs de músics com Paco Muñoz, Julio Bustamante, Fèlix Estop, Carraixet, Patxinguer Z i també Al Tall.

Al Tall va actuar al concert d'homenatge a Joan Fuster a la plaça de bous de València organitzat per Acció Cultural del País Valencià el 9 d'Octubre del 1981. / SOLEDAD DESFILIS-ARXIU D'AL TALL

"Ànec nàix de l'espenta de Lluís Miquel i de tota una sèrie de gent que va pensar que calia fer alguna cosa per a no haver d'anar a Barcelona o Madrid", assenyala Vicent Torrent. Es tractava de crear un sector musical professional del no-res i, malgrat la curta vida de la discogràfica valenciana, ràpidament va ser emulada per altres territoris històrics que buscaven crear el seu propi star system musical per a fomentar la recuperació de la cultura i tradició autòctones. A Galícia es creava, poc després d'Ànec, la discogràfica Ruada –vinculada al grup de folk gallec Doa–, mentre que al País Basc naixia el 1978 Xoxoa, la discogràfica més longeva on van publicar discs grups com Itoiz, Oskorri i Lisker, i cantautors com Imanol Urbieta, Txomin Artola i Mikel Laboa, entre d'altres.

"Havíem d'intentar –ressalta el líder d'Al Tall– començar a crear unes infraestructures que ens donaren peu a fer les coses des d'ací, i així poder tindre el control de les vendes i de tot el procés de producció", afegeix. El segell valencià debutava amb Quan el mal ve d'Almansa el mateix any de la fundació de l'empresa l'any 1979 i ampliava el catàleg amb una antologia de cançó popular i títols com Cambrers, de Bustamente, i Som de la pelitrúmpeli, el treball dedicat als xiquets d'Al Tall aparegut l'any següent, al 1980.

El disc més influent d'Al Tall

El 18 d'octubre del 2013, Al Tall es "jubilava", tal com van afirmar els integrants de la formació durant la presentació de la seua gira de comiat. El grup va tancar 38 anys d'activitat amb un concert al Palau de Congressos de València després d'haver publicat 15 discs de llarga durada –Cançó popular al País Valencià (Edigsa, 1976); Deixeu que rode la roda (Edigsa, 1977); Posa vi, posa vi (Edigsa, 1978); Quan el mal ve d'Almansa (Ànec, 1979); Som de la pelitrúmpeli (Ànec, 1980); Cançons de la nostra Mediterrània (Ariola, 1982); Tocs i vares (Edigsa, 1983); Xarq al-Andalus (RTVE, 1985); Xavier el Coixo (Difusió Mediterrània, 1988); Quart creixent (Difusió Mediterrània, 1992); Europ Eu! (PDI, 1994); La nit (Picap, 1999); Vares velles (Picap, 2004); Envit a vares (Picap, 2006), i Vergonya, cavallers, vergonya (Picap, 2009)– alguns dels quals destaquen per ser conceptuals, ja que giren al voltant d'un fet o personatge històric –la Guerra de Successió, els poetes àrabs valencians, el Llibre dels Fets o Jaume I– o un estrat sociocultural –com ara la música popular de les tavernes o l'adreçada als infants–. 

Però, al llarg de quasi quatre dècades de carrera, l'agrupació també va publicar un senzill:, A Miquel assassinaren (Edigsa, 1978); va col·laborar en l'antologia de música nadalenca –Nadal valencià I i II (Ànec, 1979, 1980)–, i va llançar tres discs recopilatoris –Al Tall, deu anys (PDI, 1984); Al Tall, vint anys (La Màscara-Picap, 1995) i 25 anys en directe (Picap, 2001). A la vasta trajectòria musical, cal sumar el documental Al Tall per sempre, dirigit per Josep Pitarch (UV, 2015) o el llibre La música popular, de Vicent Torrent, reeditat aquest any per la Institució Alfons el Magnànim, que va suposar una de les primeres publicacions de tarannà etnomusicològic per a ubicar la música tradicional valenciana en el seu marc geogràfic i conceptual.

Tanmateix, discs com Toc i vares, Envit a vares, Vergonya, cavallers, vergonya o Quan el mal ve d'Almansa van marcar un fita en la trajectòria del grup per la qualitat dels treballs bé per la tasca de recuperació, bé per l'atreviment en la barreja o bé per la rodonesa dels arranjaments i instrumentacions. Fet i fet, és el quart disc d'Al Tall el millor? "Hi ha molts aspectes a tindre en compte", respon Vicent Torrent. Tot i això, "vam quedar prou satisfets" d'aquest quart treball perquè "va ser un disc que va tindre un impacte molt fort en la societat valenciana", afirma Torrent, perquè amb Quan el mal ve d'Almansa, a banda de l'aportació "educativa" de la lletra, "a escala musical vam fer coses que no s'havien fet fins al moment".

"Es van acomplir les expectatives que teníem", afegeix. "Lladres s'ha convertit en una cançó senyera i una altra cançó, com Cant dels maulets, tot i ser més lleugera, potser encara ha tingut més difusió d'aquest tema que va fer Ximo Cafffarena, i s'ha versionat, sobretot per Obrint Pas, fins al punt de ser un dels temes que més repetien en els seus concerts", raona el líder d'Al Tall. "Quan el mal ve d'Almansa va ser un disc que va tindre un impacte important i dins de la nostra discografia segurament serà el disc que més impacte, més venda i més influència ha tingut", assevera Vicent Torrent.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next