Quan la senyera solcava les mars: la Santa Armada de València i Mallorca (1398-1400)

2 juny 2019 06:00h / Actualitzada 3 juny 2019 04:47h
Temps era temps, la senyera solcava per la Mediterrània. Entre 1398 i 1400 un estol de vaixells valencians i mallorquins, amb butla de croada, intervingueren al nord d'Àfrica, la Provença i Sicília. Servien al papa, però, sobretot, al seu rei, el sobirà de tots els catalans. 

Temps era temps, de la vila de Salses a la riba del Segura i les illes Balears i Pitiüses s’estenia un país sobirà que exhibia orgullós les armes del seu rei, el seu!, per tota la Mediterrània. Tant era així que els cronistes escrivien: «ningun peix se gos alçar sobre mar si no porta un escut del rei d’Aragó en la coa». Era el temps dels esforçats mariners de València, Barcelona i Mallorca, que solcaven totes les rutes navegables del moment, i era el temps de les armades del rei d’Aragó, que convertien el país dels quatre pals de gules en camper d’or en potència marítima capaç de fer que els seus prínceps foren temuts i respectats.

La Grècia catalana (de catalans d’arreu dels Països Catalans), constituïda pels ducats de Cetines (el nom català d’Atenes) i Neopàtria (l’actual Ypati) sucumbí en 1388, però deixà petja en l’imaginari grec i català fins a hui. Atenes i Neopàtria foren el darrer reducte de l’aventura dels braus almogàvers a l’Imperi bizantí. A la imatge, el cabdill almogàver Roger de Flor entrant amb la Companyia Catalana a Constantinoble en setembre de 1303. Quadre de José Moreno Carbonero, conservat al Palau del Senat (Madrid). 

Un país de debò, sobirà, així ho va ser en el passat el que governaven els reis d’Aragó i comtes de Barcelona, el dels reis que s’expressaven en el dolç catalanesc que reivindicava, a Xirivella estant, el cronista Ramon Muntaner. Ell mateix personatge que contribuí a la grandesa d’una nació que aconseguí plantar l’or i gules dels seus estendards a l’Acròpolis d’Atenes. Precisament, fou el rei dels catalans Pere III qui primer s’adonà de la bellesa heretada de la Grècia clàssica quan en 1380 escrigué que «lo dit castell [l’Acròpolis] sia la pus rica joia que al món sia e tal que entre tots los reis cristians envides lo porien fer semblant». Catalans a Atenes, entre els quals molts valencians i mallorquins, que es regien pels Usatges de Barcelona. La Grècia catalana (de catalans d’arreu dels Països Catalans), constituïda pels ducats de Cetines (el nom català d’Atenes) i Neopàtria (l’actual Ypati, Υπάτη) sucumbí en 1388, però deixà petja en l’imaginari grec i català fins a hui. Atenes i Neopàtria foren el darrer reducte de l’aventura dels braus almogàvers a l’Imperi bizantí. Muntaner ho era, d’almogàver, i ell, nascut a Peralada (Alt Empordà), ciutadà de València resident a Xirivella i batle d’Eivissa representa, en la seua persona, la unió de les terres catalanes, quan —això sí— encara eren lliures de la pestilència ponentina. Català d’arreu, a la seua Crònica deixà escrit l’exemple de la mata del jonc, que ben bé caldria, per la nostra supervivència, traslladar a l’actualitat. Diu així: «la mata del jonc ha aquella força que, si tota la mata lligats ab una corda ben forts, e tota la volets arrencar ensems, dic-vos que deu hòmens, per bé que tiren, no l’arrencaran, ne encara con gaire més s’hi prenguessin; e si en llevats la corda, de jonc en jonc la trencarà tota un fadrí de vuit anys, que sol un jonc no hi romandrà. E així seria d’aquests tres reis [els reis catalans d’Aragó, Mallorca i Sicília], que si entre ells havia devision neguna ne discòrdia, ço que Déus no vulla, fèts compte que han de tals veïns que pensarien de consumar la un ab l’altre. Per què és mester que d’aquest pas se guarden; que mentre tots tres sien d’una valença, no temen tot l’altre poder del món, ans, així con davant vos he dit, seran tots temps sobirans a llurs enemics». Això ho escrivia Muntaner vora l’any 1327, a la seua alqueria de Xirivella. Set segles després, malgrat el pas del temps, continua tenint vigència. Feu compte que tenim tals veïns que bé que s’han esforçat per esquarterar el nostre país, el de Muntaner, i de mantenir-lo dividit per a vèncer-lo i humiliar-lo. Cal dir res més? De segur que sabeu quin són «tals veïns».

L’escamot sarraí de Pere Fuster, un valencià renegat (convertit a l'islam) desembarcà a la platja de Torrenostra i caigué per sorpresa sobre els desprevinguts habitants de Torreblanca i visitants. Era el 24 d'agost de 1397 i la vila celebrava la festivitat de Sant Bartomeu. Robaren les hòsties i la custòdia i això provocà una gran consternació a tot el Regne. A València demanaren venjança i s'organitzà una flota, amb el l'aquiescència del rei Martí, per recuperar-les. 

I algú dirà, —però home, David! Però no veus que això són històries passades i que ara el que toca en la teua «covarda, vella, tan salvatge terra», sigues progre, fatxa, internacionalista de saló o borinot de franja blava, és ofrendar nuevas glorias a España? —Però és que jo, què us diré? Encara m’aferre a aquesta meua, com diria Espriu, «pobra, bruta, trista, dissortada pàtria», però que concep a la manera de Joan Oliver, puix que «no sóc tan ase / i estimo a més amb un / irrevocable amor /aquesta meva —i nostra— / bastant neta, envejada i bonica pàtria». Entre l’Assaig de càntic en el temple i l’Assaig de plagi a la taverna, em quede —si cal amb disculpes al sempre admirat Salvador Espriu— amb el segon. És per això que continuaré amb el noble procedir d’estudiar la història de la meua «bastant neta, envejada i bonica pàtria», i compartir-la amb els meus, no amb els «tals veïns» i assimilats, els quals, amb franquesa, m’importen un rave.

Els valencians, decidits a escometre Tedel·lis, com a represàlia per l'atac a Torreblanca i el robatori de les hòsties, demanaren organitzar una "croada" i el papa, Benet XIII, a la imatge (retaule de Cinctorres), la concedí. 

Hui us vull parlar d’un succés llunyà, que sacsejà l’opinió pública del moment, la de tots els Països Catalans, i que provocà la creació d’una flota, una armada de valencians i mallorquins, amb butla de croada. Mallorquins —atenció!—, que els que s’encaboten en la «covarda», submisa a l’amo de Madrid, i «tan salvatge terra» tenen tan oblidats. Els atacs constants dels pirates nord-africans contra les costes illenques i valencianes a la fi del segle XIV provocaren una reacció espectacular pancatalana, encapçalada pel mateix rei, Martí I, un rei de debò del país, que aconseguí arrencar del papa el privilegi de croada. La flota resultant, la «Santa Armada de València i Mallorca», atacà amb sort diversa les bases corsàries nord-africanes, intervingué en la defensa del pontífex Benet XIII, assetjat a Avinyó, i participà activament en la restauració del domini català a Sicília. Glòries valencianes del passat, certament, però ofrenades al propi país, en nom del rei de València, amb senyera sense màcula blava, i que ens parlen d’un temps en què les terres governades pels reis de la nissaga de Jaume I eren lliures i sobiranes.

El rei Martí cedí la galera reial, la "Sant Joan Evangelista", propietat de la Diputació del General del Principat, perquè fóra la nau capitana de l’armada. El 25 d’abril de 1398 signà l’autorització perquè el drassaner de Barcelona, Bartomeu Sala, lliuràs la galera a Jofré de Rocabertí, que amb ella es dirigí cap a València per a fer-se càrrec del comandament de la «Santa Armada de València». 

El litoral algerià actual, al segle XIV, constituïa un mosaic de senyories diverses, repartides entre els zayyānides de Tremissèn (Tilimsān, en àrab, o Tlemsan, en berber), satel·litzats per Fes, i el soldanat hàfsida de tunis, amb qui els catalans (sempre inclosos mallorquins i valencians) tractaven de mantenir bones relacions. A la frontera oriental de la senyoria de Tremissèn està la vila de Tedel·lis (o Dellys, en francès), dedicada aleshores a l’activitat corsària, com altres localitats de la costa nord-africana. A Tedel·lis arribà un capità renegat —cristià convertit a l’islam— d’origen valencià, Pere Fuster, personatge que vivia de les ràtzies en terres de cristians, que dissimulava amb l’etiqueta de jihād. Una d’aquestes incursions, potser la més famosa, fou la que encapçalà, amb l’ajut dels «moros» autòctons, contra Torreblanca (la Plana Alta), el 24 d’agost de 1397. La localitat celebrava la festa de Sant Bartomeu, el seu patró, que aquell dia bullia de gent vinguda de tota la comarca. L’escamot sarraí d’en Fuster desembarcà a la platja de Torrenostra i caigué per sorpresa sobre els desprevinguts habitants de la vila i visitants. Les persones, per als corsaris, eren tan cobejades com les coses. Pels captius es podia demanar rescat o bé vendre’ls com a esclaus. Entre aquells renegats no mancaren les mostres d’afirmació de la fe del convers, així com l’escarni i les injúries contra els símbols cristians, entre els quals hi havia set hòsties, que el rector tenia preparades per a l’eucaristia, i la custòdia d’argent (hòstia i custòdia que hui estan representades a l’escut del poble). Després de saquejar Torreblanca, el renegat en Fuster i els seus encara tingueren temps d’atacar Orpesa abans d’emprendre el viatge de retorn a Tedel·lis.

La flota "croada" pancatalana es dirigí contra Tedel·lis (a l'actual Algèria, a la imatge). Allí alguns pensaven que eren les hòsties de Torreblanca i el malvat Pere Fuster. El 27 d'agost de 1398 fou presa la vila, que fou brutalment saquejada. De les hòsties, però, ni rastre. 

La notícia de la ràtzia i el sacrilegi a les hòsties consagrades corregué com la pólvora per tot el Regne. El seu governador, Ramon de Boïl, el cèlebre «Governador Vell» amb carrer a la capital del Túria, convocà en saber-ho el Consell de la ciutat i tots plegats decidiren organitzar una acció de represàlia contra en Fuster, que havia acabat per traure tothom de polleguera a València i Mallorca. Valencians i mallorquins decidiren noliejar una armada, en la qual el Principat declinà participar-hi per la guerra que encara mantenia amb el comte Mateu de Foix, encara obcecat en ser rei (era l’espòs de la infanta Joana d’Aragó, primogènita de Joan I). Barcelona, però, d’antuvi decidí afegir-se amb deu galeres a l’expedició que s’organitzava. Ja veieu, bramen el que bramen els barruts espanyolistes i els oferents de nuevas glorias a España del pressent, eppur si muove: Països Catalans.

Durant dos dies s’estigueren els "croats" a Tedel·lis fins que una tempesta, d’aqueixes que de sobte s’esdevenen en estiu, els sorprengué. Començà a caure aigua a gots i barrals i valencians i mallorquins decidiren retirar-se a llurs naus. Era el moment que esperaven els barbarescos per atacar. A resultes de la baralla, moriren el justícia valencià Jaume Pertusa i el comandant mallorquí Hug d’Anglesola. A corre-cuita i amb prou faenes, xops fins als molls dels ossos, els "croats" aconseguiren tornar als seus vaixells. 

La iniciativa era valenciana, Ramon de Boïl al capdavant. Ara bé, calia informar al rei, que aprovà el projecte de seguida. Això de les hòsties en mans de «moros», a una persona tan campiona de beateries com el rei Martí, que no debades li deien «l’Eclesiàstic» de malnom, no li escaigué gens bé. Els més exaltats fins i tot proposaren proclamar una croada. I el rei ho veié bé i anà a convèncer a qui havia de concedir el privilegi de «croada», al papa. Benet XIII, però, no ho tenia gens clar. Si proclamava la croada s’haurien de destinar els diners de l’Església a l’empresa i —vaja!— això no era del grat del pontífex, un papa que es disputava aleshores el lideratge de la cristiandat amb un competidor, el papa resident a Roma, Bonifaci IX. Era l’època del gran Cisma, en què l’Església estava dividida en dos: els partidaris del papa d’Avinyó (l’aragonès Pero Martinses de Luna, Benet XIII) i els de Roma. València i el rei Martí pressionaren de valent Benet XIII: enviaren una ambaixada a Avinyó encapçalada pel ciutadà valencià Francesc Fluvià, que, finalment, aconseguí arrencar (11 de gener de 1398) la butla de croada d’un tossut —cabut com un aragonès, que ho era— Benet XIII, butla de tres anys en què l’Església contribuiria a la particular croada valenciana contra la nord-africana Tedel·lis.

Després del fiasco de Tedel·lis, corregué pel país la contarella (les "fake news" del moment) que, en el fragor de la batalla, sorgí un lleó que matà el sarraí que portava les hòsties i les lliurà al comandant de l’estol. Vet ací el perquè dels lleons a l’escut de Torreblanca, a la imatge. No hi manca l'hòstia. Vaja, l'hòstia que es pegaren els valencians a Tedel·lis i que al rei Martí no li féu gens de gràcia. 

La croada contra Tedel·lis

La concessió de la butla no era debades. Benet XIII s’amagava un as a la màniga. Empaitat arreu i privat del suport del rei de França, el papa avinyonès pensà en la possibilitat de fer servir l’armada croada que anava a formar-se a benefici de la seua causa. De moment, arribada la butla a la cort de Martí, el rei proposà el seu conseller i camarlenc Hug de Santa Pau (fill de Ponç de Santa Pau, l’almirall català que vencé el genovesos al Bòsfor en 1351) com a comandant en cap de l’estol. Els valencians, però, que tenien la potestat d’elegir l’almirall per concessió reial, triaren, però, el vescomte Jofré de Rocabertí, que Martí, finalment, acceptà. Ep! L’un i l’altre eren catalans del Principat. A més a més, el rei cedí la galera reial, la Sant Joan Evangelista, propietat de la Diputació del General del Principat, perquè fóra la nau capitana de l’armada. El 25 d’abril de 1398 el rei Martí signà l’autorització perquè el drassaner de Barcelona, Bartomeu Sala, lliuràs la galera a Jofré de Rocabertí, que amb ella es dirigí cap a València per a fer-se càrrec del comandament de la «Santa Armada de València».

Després de l'empresa frustrada contra Tedel·lis, el papa Benet XIII exigí que l'armada de valencians i mallorquins l'alliberàs del setge que patia al seu castell d'Avinyó, a la imatge, per l'exèrcit de Carles VI de França. I els "croats" catalans hi anaren, però no pogueren avançar fins a la ciutat papal per manca de cabal del Roine a Valabrega. 

Arribat a València, féu via cap a Eivissa, lloc elegit per a la congregació dels efectius valencians, el gruix de la flota, del dels catalans del Principat (la galera capitana al capdavant), i del Regne de Mallorques (així dit, en plural, aleshores). El sotscomandament de la flota fou assignat al justícia de la ciutat de València, Jaume Pertusa, mentre que els navilis baleàrics eren comandats per Hug d’Anglesola. També hi participaren els aragonesos, sense vaixells (Aragó, òbviament, no té eixida a la mar), però sí amb un contingent d’infanteria comandat per Pero Sin.

L’armada pancatalana, composta per una setantena d’embarcacions, sortí de la Gran Pitiüsa el 14 d’agost amb rumb a la costa de Barbaria. Estava formada per una setantena de vaixells, entre galeres, galiotes i fragates, en els quals anaven embarcats set milers i mig d’homes. Arribats a la costa nord-africana, una part de l’estol bloquejà els ports barbarescos que podien ser hostils, mentre que el gruix arribà a Tedel·lis: el dia 27 prengueren la vila que barrejaren durant dos dies. Aquells soldats «de la creu» no feren distinció d’edat, condició i sexe, de manera que quasi un miler de persones sucumbiren a l’ímpetu de les armes cristianes fins a quasi anorrear la població del lloc. Els croats tampoc respectaren les propietats dels mallorquins residents a Tedel·lis, en concret les dels comerciants Pere Vilallonga i Antoni Reiners, que protestarien aïradament pels abusos comesos. Els mercaders mallorquins, val a dir-ho, feien al joc de la puta i la Ramoneta. Acabar amb en Fuster ja els venia bé, però que els vaixells de llur país feren els vàndals al nord d’Àfrica sense distinció de les propietats de cadascú no els escaigué gens bé i, arribat el moment, li ho recriminaren al rei.

La presència de l’estol català al Roine alertà els assetjants (els homes de Bocicaut) i el 24 fou pactada una treva de tres mesos. Sí, "català". Així és com designa el cronista aragonès Jerónimo Zurita, aquella flota de valencians i mallorquins. Ah! I com veiem a la imatge, amb la senyera (sense cap taca blava que la denigre) onejant altiva als vaixells. 

Durant dos dies s’estigueren els croats a Tedel·lis fins que una tempesta, d’aqueixes que de sobte s’esdevenen en estiu, els sorprengué. Començà a caure aigua a gots i barrals sobre Tedel·lis i valencians i mallorquins decidiren retirar-se a llurs naus. Era el moment que esperaven els barbarescos per intervenir. L’exèrcit croat fou escomès amb gran virulència i, a resultes de la baralla, moriren el justícia valencià Jaume Pertusa i el comandant mallorquí Hug d’Anglesola. A corre-cuita i amb prou faenes, xops fins als molls dels ossos, els croats aconseguiren reembarcar. Una vegada als vaixells, salparen rumb a les costes valencianes i, després de fatigues i penalitats, arribaren alguns dies després a Dénia.

Èxit o fracàs? L’expedició, la «croada», no acomplí les expectatives esperades. Un botí mínim, en el qual s’incloïen els quatre centenars de captius que havien fet, una part de l’exèrcit esbatussat, dos caps morts (Jaume Pertusa i Hug d’Anglesola) i —ah!— de les hòsties de Torreblanca ni rastre. És a dir, un fiasco total. De seguida es buscaren responsables i les culpes recaigueren en el comandant en cap, Jofré de Rocabertí, que la ciutat de València, la màxima autoritat de la croada després del rei, decidí destituir. Ara bé: cara a l’exterior, tot foren flors i violes. I, a més a més, les hòsties es recuperaren. Corregué pel país el conte que, en el fragor de la batalla, sorgí un lleó que matà el sarraí que portava les hòsties i les lliurà al comandant de l’estol. Vet ací el perquè dels lleons a l’escut de Torreblanca. I la gent —ostres la gent!— s’ho cregué. Malgrat l’aparent fracàs, el rei no es decidí a destituir el vescomte de Rocabertí. Bé, cal dir que en Jofré anà a plorar-li perquè no ho fes, puix que això suposaria una taca en el seu honor. Martí I, sempre tan bon jan, que no debades per la seua bonhomia li deien també «l’Humà», decidí donar-li una nova oportunitat al seu «entrenador», com el Bartomeu, el del Barça, al Valverde després de la desfeta ridícula d’Anfield (i la no menys grotesca al Benito Villamarín). El papa estava en dificultats i ara calia tornar-li el favor. Vaja!, ell, el papa, ho exigia. Benet XIII estava assetjat al seu castell d’Avinyó pels homes de Jean Le Meingre, dit Boucicaut, un condottière famós al servei de Carles VI de França. El monarca francès, de motu proprio, de manera —diguem-ne— «unilateral» (mot tan en voga en l’actualitat política hispànica i catalàunica), havia decidit ell solet acabar amb el Cisma de l’Església. Havia coaccionat Benet XIII a renunciar a la tiara pontifícia i com aquest —cabut com un aragonès, que ho era— li havia respost, pertinaç, que naranjas de la China (oranges de la Chine, en clar i francesot), envià un exèrcit contra Avinyó. El papa assetjat demanà ajut al seu rei, el rei de la seua nació, el rei de catalans i aragonesos; i vet ací que Martí —noblesa obliga— pensà de seguida a ajudar-lo enviant-li la «Santa Armada de València» per traure-li a Benet XIII les castanyes del foc.

Una vegada tornada del fiasco del Roine, el rei Martí I, a la imatge, no llicencià la flota. Encara la necessitava per a intervenir a Sicília, el reialme del seu fill Martí "el Jove". 

Els valencians a salvar el papa

El 28 d’octubre de 1398, el rei Martí signà l’ordre dirigida als «jurats de la Ciutat, clavaris e altres diputats de la Sancta Armada de València» perquè preparassen l’armada «croada» per a enviar-la de continent a Avinyó. El comandant suprem continuaria sent-ho Jofré de Rocabertí, i el contingent mallorquí seria capitanejat per Jordi de Sant Joan, que substituïa el malaguanyat Hug d’Anglesola. Hi havia risc de guerra amb França i Martí, mentre l’armada s’aparellava, organitzà una ofensiva diplomàtica per a obligar Boucicaut a traure els seus homes d’Avinyó. Fou debades, la flota salpà de Dénia i es dirigí a mitjan novembre cap a les Boques del Roine.

Des que en 1282 arribaren els primers catalans (valencians i mallorquins inclosos) a Sicília, annexionada per Pere II (I de València) "el Gran" a la Corona d’Aragó, l’illa romangué en mans d’un sobirà català, bé del mateix rei catalanoaragonès, bé d’una branca menor, la iniciada per Frederic III, fill de Pere "el Gran". 

La presència de l’estol català al Roine alertà els assetjants i el 24 fou pactada una treva de tres mesos. Ep! Una flota «catalana». No és que ho diga jo, que així ho escriu l’historiador annalista aragonès Jerónimo Zurita: «vinieron en esto los de Aviñón, por miedo grande que tuvieron de ciertas galeres y naves de la armada de catalanes que llevaban gente para socórrer a Benedicto». Qui té por del mot «català»? Òbviament no els valencians dels segles XIV i XV, que s’hi sentien plenament reconeguts. L’aventura provençal, però, acaba en un altre fiasco de la flota de valencians i mallorquins. No li calgué al Jürgen Klopp de Carles VI, Boucicaut, alinear els seus Salah i Firmino de torn. El Valverde del moment, Jofré de Rocabertí, es ficà tot solet en el fangar. La manca de cabal del riu detingué l’armada a l’alçada de Valabrega. No pogué avançar més. Però, i ara, com eixir d’allà? A tot això, era hivern, i l’oratge, com a Tedel·lis, acabà empitjorant la situació. Tornà a ploure i a més feia un fred que feia clapir els gossos. Immobilitzats, allà, a Valabrega, esperaren el moment d’eixir del mal pas. El rei, mentrestant, apanyà la qüestió del papa com pogué; si més no, aconseguí assegurar la persona de Benet XIII, que perdé Avinyó i restà reclòs al palau papal, convertit en gàbia de barrots d’or. Els francesos no el tocarien, però d’allà no podria eixir-ne. Martí, no sense «gran difamació, vituperi e escarn», ordenà la retirada de la seua flota, que una vegada tornada a casa no fou llicenciada. Martí necessitava l’armada de guerra, ara per intervenir directament a Sicília, el reialme del seu fill Martí «el Jove», on el conflicte del Cisma cuejava amb intensitat. Els Martins, el pare i el fill, eren partidaris de Benet XIII, però el clergat de l’illa s’inclinava per l’obediència al romà Bonifaci IX.

Martí I sempre havia cregut que les hòsties de Torreblanca eren a Tunis i havia exigit al soldà hàfsida Abū Fāris ‘Abd al-Azīz que les tornara. A partir d'ací s'inicià un estira i arronsa amb el soldà, amb hostilitat inclosa, que durà fins a 1403. 

L’armada ataca Bona

 El canceller del regne de Sicília era el xativí Pere Serra; canceller, cardenal i arquebisbe de Catània. Per causa de l’obediència a Benet XIII, de qui Serra havia estat company d’estudis a Montpeller, el canceller s’enfrontà al mestre justicier —primer ministre— Guillem Ramon de Montcada, marquès de Malta i comte d’Augusta. Els catalans (del nord i el sud de la Sénia i les Illes) es repartien el poder en aquella Sicília catalana de la fi del segle XIV. Sí, encara que els pique als espanyols de hui, que menystenen la història catalana per justificar el seu supremacisme carpetovetònic contra les perifèries de l’Estat, els Països Catalans, integrats en la Corona de catalans i aragonesos, la Corona dita «d’Aragó», eren una gran potència mediterrània i europea, que dominava Sardenya i Sicília i aspirava al control de Nàpols, que aconseguí en 1442. Des que en 1282 arribaren els primers catalans a Sicília, annexionada per Pere II (I de València) «el Gran» a la Corona d’Aragó, l’illa romangué en mans d’un sobirà català, bé del mateix rei catalanoaragonès, bé d’una branca menor, la iniciada per Frederic III, fill de Pere «el Gran». Sicília fou novament reincorporada al casal regnant a Barcelona, València, Mallorca i Saragossa en 1392, però la resistència al nou domini «català» pels barons de la noblesa regnícola, la vella aristocràcia «catalana» vinguda abans, mantingué l’illa en conflicte, agreujat pel plet del Cisma i l’amenaça d’altres estats italians, fins a l’any 1400. Precisament, fou l’armada de València i Mallorca, la mateixa de Tedel·lis i l’intent de rescatar el papa, la que acabà d’assentar el poder dels Martins a Sicília.

Després de l'experiència al Roine, la Santa Armada es dirigí contra les terres hàfsides, en concret contra Bona (Annaba, a l'est d'Algèria), a la imatge en l'actualitat. Hi arribà el 31 d'agost. L'exèrcit desembarcà, però poc pogué fer. Bona estava preparada per resistir i els "croats", amb un pàmpol davant i un altre al darrere hagueren de tornar-se'n. 

Martí I (el Martí dit «el Vell») sempre havia cregut que les hòsties de Torreblanca eren a Tunis i havia exigit al soldà hàfsida Abū Fāris ‘Abd al-Azīz que les tornara. Conservem la carta signada per Martí i dirigida al soldà tunisenc, datada el 23 de març de 1398. Els valencians i l’almirall elegit per ells, però, havien dirigit la flota contra el llogarret de Tedel·lis, quan l’objectiu havia d’haver estat la ciutat de Bona (Annaba), on sembla que sí era el corsari en Fuster. A Tedel·lis —ja ho hem vist— no hi trobaren res: ni diners, ni les hòsties ni en Fuster. Bé, hi trobaren vergonya i, a més a més, acabaren sortint-ne cames ajudeu-me. Però el rei català no es donà per vençut. Refeta la flota del tràngol del Roine, ara tenia ordre d’anar contra Bona i el soldanat hàfsida. Ai les hòsties de Torreblanca! Doncs sí que estaven donant guerra. La ciutat de València trià un nou capità general de l’armada, el noble Pere de Vilaragut i de Boïl, senyor d’Almedíxer, tot un personatge a la València d’aleshores, líder del clan i bàndol dels Vilaragut, que pugnava pel poder a la ciutat i Regne contra el bàndol dels Centelles. Fidel al rei, era camarlenc de Martí, que consentí en el seu nomenament. Els mallorquins per la seua banda, nomenaren comandant dels seus vaixells a Berenguer de Montagut, que exercia la lloctinència de la governació del reialme insular. La flota, d’unes setanta embarcacions, ara es concentrà a Maó (Menorca), d’on partí el 21 d’agost de 1399 cap a Bona, on arribà el dia 31. Els «croats» desembarcaren, però en aquesta ocasió mancà el factor sorpresa. Els de Bona els esperaven, alertats —veges tu!— pels mercaders mallorquins que ho havien perdut tot a Tedel·lis. Recordeu el Vilallonga el Reiners de més amunt? Doncs també tenien interessos a Bona i al soldanat Hàfsida, ple de mallorquins. Anselm Turmeda, l’escriptor, potser siga el més famós. De frare que pretenia convertir musulmans, acabà convertint-se ell a la fe islàmica, casat i cap de la duana de Tunis. Bona plantà cara, ben aparellada per a oferir resistència, i els «croats» fracassaren de nou. Testimoni dels esdeveniment fou el notari valencià Mateu Salzet, allà present, que escriví als jurats, en carta datada el 3 de setembre, en què explicava com la refrega acabà amb els cristians fugint cap a les seues naus i, amb les preses, a empentes i rodolons i els moros empaitant-los, perderen la vida cent «croats», entre els quals l’honrat Ortís de Sant Martí.

Martí I, "el Vell", a sol·licitud del seu fill i rei de Sicília Martí "el Jove", envià cap a Sicília la flota que s’havia estavellat a Bona, però convenientment purgada. Ara, però, el rei nomenà directament els comandants. I aquesta vegada, ara sí, la flota complí els seus objectius. 

I ara què fem? Els caps de l’armada discutiren: que tu tens la culpa, no que la tens tu. El valencià Pere de Vilaragut insistí en continuar cap a Tunis, però el mallorquí Berenguer de Montagut es negà. Resultat: uns tiraren cap a llevant, els valencians, i els altres cap a ponent, els mallorquins. Els de les Illes intentaren acostar-se a Alcoll (al-Qul o Collo), però el seu comandant no aconseguí imposar-se i atacar. Els seus homes, ben escarmentats, volien tornar-se’n a casa. Finalment, l’estol balear girà cua i tornà a Mallorca. El 9 de setembre arribà a Portopí. En el camí de tornada, els sorprengué una tempesta i, ai dissort!, s’enfonsaren tres naus. Els valencians, mentrestant, anaren bambant per la costa tunisenca fins que, incapaç Pere de Vilaragut de prendre una decisió, se’n tornaren també a casa. Imagineu-vos el disgust que li donaren a Martí; una altra vegada «gran difamació, vituperi e escarn».

Gràcies a la intervenció de la flota de valencians i mallorquins, els Martins, pare i fill, aconseguiren derrotar definitivament la rebel·lió de Bartomeu d'Aragó, que resistia des de Cammarata, a la imatge, situada a la regió siciliana de Girgent (nom català d'Agrigento). 

I, finalment, victòria a Sicília

Comences fent el ridícul a Anfield (Tedel·lis) i acabes amb el Marcelino pintant-te la cara al Benito Villamarín (Bona). El rei Martí agafà un batistot de collons de mico. El tunisenc, a més a més, s’animà a escometre Sicília. Un estol hàfsida atacà Terranova, l’actual Gela, el 17 de novembre, on féu una multitud de captius. Martí començà a pensar que millor li era subscriure un tractat de pau amb Tunis i oblidar-se per sempre de les hòsties de Torreblanca, encara que l’estira i arronsa continuà fins al 1403. Fins i tot corregué per Mallorca el remor que en Fuster vindria al capdavant d’una gran flota per a conquerir l’illa. Tot plegat badomeries. Abū Fāris ‘Abd al-Azīz no tenia els recursos ni la capacitat per a organitzar una armada amb tals pretensions. Sí, però, per a enviar escamots corsaris, que, en definitiva, era d’allò que vivia el litoral nord-africà.

Martí, tot i els successius fracassos en terra, no llicencià la flota de valencians i mallorquins. Amb l’armada activa, l’acció corsària nord-africana es veia dràsticament afectada. A més a més, calia acabar —donar el coup de grâce final— amb els nobles díscols sicilians, que encapçalava Bartomeu d’Aragó des de Cammarata, a la regió de Girgent (nom català d’Agrigento). Aquest capitost rebel era recolzat pel rei Ladislau I de Nàpols i una flota corsària que tenia la base a Gaeta. Sobre el paper, Bartomeu justificava la rebel·lió pel suport que ell donava al papa resident a Roma contra Benet XIII. En la pràctica, però, l’ambició de poder i de continuar una de les faccions nobiliàries sicilianes que pugnaven pel control del reialme insular. Martí I, «el Vell», a sol·licitud del seu fill i rei de Sicília Martí «el Jove», envià cap a Sicília la flota que s’havia estavellat a Bona, però convenientment purgada. Ara sí que hi hagué —permeteu el símil futbolístic— autèntica revolució a la banqueta. El rei nomenà directament els comandants. L’elecció de Pere de Vilaragut, en qui la ciutat de València havia posat les esperances per recuperar les hòsties de la discòrdia, fou, finalment, una altra decepció. Martí nomenà un altre valencià, Pere Marrades, com a capità general de l’armada, i a Berenguer de Tagamanent de l’estol mallorquí. L’ordre, ben precisa, era que en arribar a Sicília tots dos acataren les ordres directes del capità general de l’illa, Bernat de Cabrera. I pobre de vosaltres si una altra vegada torneu esquilats i amb la cua entre les cames!

La presa del bastió de Cap d'Orlando (Capu d'Orlannu en sicilià, a la imatge), en la qual participaren valencians i mallorquins, posà fi a la guerra siciliana dita dels Barons. 

Ara sí, la flota, en 1400, acomplí els objectius: no hi hagué triplet, però almenys guanyaren la «lliga» a Sicília, que no era un títol menor. Els navilis valencians i mallorquins foren decisius per a evitar tot ajut a Bartomeu d’Aragó de fora de Sicília. Així que, ofegat, la resistència a Cammarata es dissolgué i foren presos els últims castells que qüestionaven el poder dels Martins; el més significatiu el bastió de Cap d’Orlando (o Capu d’Orlannu en sicilià), que posava fi a la guerra siciliana dita dels Barons, que iniciada en 1392, amb el desembarcament de Martí «el Vell» i Martí «el Jove» a l’illa, finalment, acabà.

I finida la campanya siciliana, també s’exhaurí el termini de la butla de croada de Benet XIII per a mantenir l’armada. Des de 1398 a 1400 els navilis valencians i mallorquins havien passejat, amb sort diversa, la senyera d’or i gules per la Mediterrània occidental. Tornarien a solcar les mars més endavant, però ara ja no com a «croats». Finalment, Martí arribà a un acord de pau amb el soldà de Tunis. Les negociacions les encapçalà un altre valencià, Pere de Queralt, arribat a Tunis en 1403 en una galera noliejada també per la ciutat de València. I la vida continuà, millor en pau que a bescollades. De les hòsties de Torreblanca ja no se’n sabé res més, però, vaja, algú es tragué del barret la història de les hòsties i el lleó de Tedel·lis, el conte fou arreplegat i difós pels generadors d’opinió de l’època —que n’hi havia— i ací pau i allà glòria.

P.S. Per al lector interessat en l’època del rei Martí I, tan diversa i interessant en anècdotes històriques valencianes (i de mallorquines i de catalanes del nord de la Sénia), li recomane aquest llibre: Josep-David Garrido i Valls, Vida i regnat de Martí I: l’últim rei del Casal de Barcelona (Barcelona, 2010, Rafael Dalmau, Editor). Sí, què us diré? És meu. Però, a risc de pecar de vanitat, consentiu-me que us el haja citat. És un llibre que, de debò, m’enorgulleix haver escrit i en què, si us pica la curiositat, obtindreu a bastament informació de tot allò de què hui us he parlat.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next