Quan les escoles tanquen

19 setembre 2019 06:00h
Escola de Balonga (Favanella), al territori del Carxe. / LEC 

Carmen engolia la gatxamiga sense gana mentre sa mare Maria li pentinava les trenes. Tots els matins, prop de les huit, la xiqueta de nou anys eixia de sa casa, carregant els llibres i el dinar, a l'encontre del seu cosí Quisco. Entre jocs i rialles, avançaven cap a l'escola de Balonga des de Peña Zafra de Abajo, a tres kilòmetres de distància, vorejant la serra de Quives. Hi havien tancat una altra de més propera. Les classes començaven a les nou, fins a les cinc de la vesprada. Una hora d'anada i una altra de tornada, a peu, amb sabates de pa i peixet, fera fred o calor, i algun descans: calia administrar les forces per al treball del camp de després. Pel camí, s'hi afegien altres sagals i sagales de la zona, al voltant de setze. Juan José, però, arribava en bici més tard, una vegada pasturés les cabres. En veure'ls vindre, la mestra els saludava des de l'alt de la lloma on la comunitat havia construït aquell edifici de pedra i fusta uns anys arrere, als cinquanta. Rés i lliçons en arribar-hi.

Envoltada per pins i mates. L'escola unitària de Balonga està en ruïnes passat mig segle. Un lloc inhòspit per a les mestres, que havien de viure aïllades, habitualment acompanyades per algun familiar, en una extensa depressió de caseries disseminades de la comarca de l'Oriental, entre Favanella i Fortuna (Múrcia), al territori del Carxe i de Jaume el Barbut. Nits llargues, fosques i fredes sense electricitat ni bany, vora la serra de la Pila, a dotze kilòmetres del nucli urbà més pròxim. Un dia no hi van tornar. La xicalla tampoc.

Les pedres de l'abandóvan caure en començar a enderrocar-se el franquisme. El silenci, l'oblit, la pèrdua arribaren amb el menyspreu polític cap a la ruralitat del nou règim del progrés, que va abocar les famílies a desplaçar-se forçosament a pobles més grans per a fer valdre uns drets que, fins i tot reconeguts, en la pràctica no tenien on havien nascut i decidit habitar la vida: van despoblar les seues terres, desarrelant-se de la seua identitat rural, per tal de proveir, a la fi, d'un futur millor, d'un futur possible a les filles i fills del camp, o això els van fer pensar i sentir, i obligar a fer i ser.

"El sacrifici dels nostres pares i mares: agricultors, ramaders, mestresses de casa... tenia un objectiu molt clar: traure a la descendència d'un espai presentat com a font de patiments, treballs durs, incultura, endarreriment, etc. En uns pobles amb greus dificultats per a accedir a la cultura, l'oci, la tecnologia, els centres de producció i consum sempre associats a les àrees metropolitanes o les ciutats mitjanes; la ideologia, la política i, sobretot, l'educació promovien (i encara promouen) un nou paradigma. Els nostres projectes de vida (projectats per altres que no érem nosaltres) ho encaminaven tot a eixir de la terra i els pobles i tindre «èxit» amb estudis superiors i treballs ben remunerats a les ciutats i les seues àrees d'influència. Ara bé: sempre hi havia qui no es considerava capacitat per tan sols intentar-ho. Sempre hi havia qui havia de quedar-se per a «cavar soques», «vestir sants» o «abeurar oques». El món rural, la VIDA entesa com les generacions anteriors l'havien viscuda, quedaria per a la gent «incapacitada» per als estudis, per a la gent amb poca espenta o capacitat per enfrontar els reptes del futur", escriu Pau Torregrosa Coloma, mestre rural.

Les terres de l'entorn de Balonga pertanyien a la Corona i van eixir a subhasta a principis del segle XIX per un preu prou avantatjós per a fomentar l'agricultura i assentar-hi nova població, la qual ha disminuït significativament en els últims cinquanta anys, expliquen des de l’Ajuntament de Favanella, buscant millors oportunitats econòmiques a Alacant i Catalunya. Citen l’article Aldeas, caseríos y pedanías de Abanilla de la revista Musa ben Nusayr, el qual recupera la tradició oral que no registren els llibres.

Rosario Martínez Sampedro i la seua família se'n van anar al Pinós en tancar l'escola; també per la manca d'altres béns i servicis bàsics. L'electricitat hi va arribar en 1975. Recorda que, de fadrina, son pare Rafael va ajudar a construir l'edifici, hui enderrocat, on van estudiar, anys després, els seus dos fills. Al Vinalopó Mitjà buscaven més recursos i oportunitats per a ells. Idèntic destí que la família de Jesús Flores. Això sí, ell ha retornat a la llar dels seus besavis. És dels pocs supervivents (deu censats per l'INE) en una vall on la majoria de les cases, moltes en ruïnes, només té usos agrícoles i cinegètics: vol donar valor al territori, i defensar els servicis i el medi, perquè no s’hi abandone del tot. Retrau a les administracions locals l'abandonament del territori i de la seua gent. No n'és l'únic.

La xiqueta de les trenes de l’escola de Balonga, aquella que pasturava titots per les vesprades per la Lloma de la Sal, ha esdevingut en la defensora territorial Carmen Sánchez Nicolás. L’any 1988, pel tancament de l’escola de Peña Zafra de Arriba, la pedania veïna on, com ella, les seues filles i el seu fill havien d’anar a peu a classe, va migrar al Pinós. Tot i això, mai se n'ha anat del tot: conserva la casa familiar (a 160 metres de distància d’una cantera de marbre), l’arrelament a la terra i la memòria històrica viva del territori. Amb la comunitat, o el que resta d’ella, de Peña Zafra de Abajo, Quives i Balonga, lluita contra les activitats extractives mineres modernes que, a diferència de les tradicionals, molt arrelades a la zona, atempten contra la vida, i generen uns impactes en el medi ambient, la salut i la memòria difícilment recuperables i transferibles a qui encara ha de vindre. Denuncia desforestació, destrucció d'hàbitats, contaminació, soroll, pèrdua de béns patrimonials i culturals, afecció del paisatge, malalties i trastorns, sota pressions i amenaces per a silenciar-los i fer-los fora, cap suport polític i un silenci administratiu de tan llarga duració que indigna i dol. "No, no, d'aquí no ens mouran", crida valenta.

Quan les escoles tanquen... els pobles es buiden. Un territori buit és un territori amenaçat. Un territori amb gent que l'estima, la que hi roman, la que hi retorna, la nouvinguda, és un territori viu que resisteix.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next