Hi havia una vegada una parella de vellets que vivien en una xicoteta casa d’un menudet poble allunyat de la ciutat.
Un dia fosc, tancat, amb el cel carregat de núvols de pluja, els dos vellets van asseure en la xicoteta taula que tenien en la cuina. Ell, amb una tassa de café; ella, amb una tassa de té. Al centre de la taula havien posat un plat de galetes i alguns altres dolços més.
De sobte, sense saber ni com ni perquè, els vellets es ficaren a xerrar de la seua joventut. A recordar com s’havien conegut, el temps que estigueren junts avanç del casament, la boda tan bonica que tingueren, el naixement dels seus fills, les bones i no tan bones estones que tingueren, en els seus amics i familiars, en les llums i les ombres de cada familiar i amic que havien tingut i tenien, en els seus néts (tots guapíssims, clar està) i un llarg etcètera.
Se’ls va passar la noció del temps per complet i quan es volgueren adonar ja havia passat el matí. Amb tot, de tots aquells pensaments van poder arribar a la conclusió que eren molt feliços i podien donar gràcies per la vida que havien tingut fins al moment.
Finalment, van pensar:
–Què més volem? Ens tenim l’un a l’altre.
Aquest conte és per a tots els avis del món.
