Què –o qui– és un problema per a l'ús?

Francesc Esteve, tècnic lingüístic
21 setembre 2019 06:00h

No sé si ningú, a banda d’un servidor, ha tingut la santa paciència de llegir les 3.610 paraules –8 fulls de mida estàndard!– del darrer article d’Abelard Saragossà (La Veu, 17-09-2019), on torna a repetir per enèsima vegada les maldats dels Criteris lingüístics de l’Administració de la Generalitat i la perfídia de la Direcció General de Política Lingüística que els ha elaborats. El patracol de Saragossà és, de fet, una repetició reescalfada d’altres articles que ja va publicar en Levante pel juny de 2017 i un rosari d’autocitacions (fins a 30 vegades se cita a si mateix) que extrau d’un llibre seu que ha dedicat només a analitzar els Criteris. Vaja, que si no l’heu llegit, no cal patir: és bàsicament Saragossà citant Saragossà. Fi de la citació.

De tot això la cosa que té una remaleïda gràcia és que ara que, per fi, la dreta valenciana ja no utilitza l’excusa de les picabaralles sobre l’ortografia, el lèxic i la gramàtica per a amagar el seu antivalencianisme, ara que ja no recorre al model de llengua com a mostra de la invasió catalanista, ara que podem començar a discutir quin ús públic donem al valencià, ara és Saragossà qui, amb molt de gust de conèixer-se a si mateix, els pren el lloc. I hi torna una vegada i una altra.

No sembla que per a Saragossà siguen temes de preocupació ni de debat públic l’exigència de la competència lingüística en valencià al personal de l’administració pública ni si això s’inclou en la imminent llei de la funció pública. Ni la urgència d’una llei d’igualtat lingüística. Ni l’increment i la generalització de l’ensenyament en valencià. Ni la necessitat de rebre mitjans de comunicació de tota la comunitat lingüística catalana i poder tornar a veure la TV3 que ens han prohibit. Ni protegir-nos contra un agressiu nacionalisme espanyol que nega fins i tot el dret d’usar les que la legislació espanyola proclama llengües oficials... Es veu que, per a la salut i el ple ús del valencià, té infinitament més importància “denunciar” que els Criteris donen preferència–és l’exemple que ell posa– a “Us quedeu” sobre “Vos quedeu” o si a partir d’ara hem de posar-nos a escriure, com ell vol, “coneiximent” i “nacionaliste”, i no coneixement i nacionalista, com fa tot déu. (Saragossà no explica per què no passem coherentment a escriure coniximent o coniximén, i es/se quedeu, que és allò que realment diem la majoria “pels carrers valencians”, com a ell li agrada dir.)

Saragossà no comprèn –o no vol comprendre– una cosa tan elemental com és que, entre les diverses opcions admeses com a correctes i formals, cada institució o mitjà pot triar les que crega oportunes. Tan senzill com això. Tal com ho fan tots els llibres d’estil publicats en català i les altres llengües del món. No: a més, ell vol imposar les mateixes opcions de l’AVL, fins i tot allà on l’AVL deixa escollir en pla d’igualtat, com és el cas citat: “Us quedeu” o “Vos quedeu”.

Però hi ha més que un alarmant autoritarisme en la posició de Saragossà. (Diguem de passada que repeteix fins a quatre vegades que la Direcció General de Política Lingüística “és un òrgan de quart nivell” enfront de l’AVL, que és “de primer nivell”.) Hi ha, per afegitó, una hipocresia descarada. Saragossà, que retrau a la Generalitat que use unes quantes opcions que són correctes i formals, simplement perquè no són les que l’AVL –o ell mateix– prefereix, utilitza un bon grapat de formes que l’AVL considera secundàries o que fins i tot marca com a impròpies de registres escrits i formals. I fa això signant l’article com a “Abelard Saragossà, Acadèmia Valenciana de la Llengua”. Ni tan sols com a “membre de l’AVL”: ell parla en nom de la institució.

Una breu mostra: Saragossà escriu coneiximent i no el preferent (i general) coneixement; llealtat i no el preferent (i general) lleialtat; nacionaliste i no el preferent (i general) nacionalista; fon (“fon enviat”) i no el preferent (i general fou); “les sensibilitats [...] que hi han en la societat” i no el preferent (i general) hi ha; preferixquen i no el preferent preferisquen. I no hi falten els castellanismes no admesos ni tan sols per l’AVL, molt permissiva en aquest aspecte: “Un diccionari d’Estats Units”, i no el correcte “dels Estats Units”.

De fet, Saragossà, que tant reivindica en el seu article l’ètica i l’obediència deguda a les normes i les jerarquies, ell mateix no se les aplica. Així, no té ni mig escrúpol a parlar en nom de l’Acadèmia i de la Universitat de València, que és com signa l’article: “Abelard Saragossà, Acadèmia Valenciana de la Llengua i Universitat de València”. I no té cap dubte a refer segons les seues preferències el nom oficial del Bloc Nacionalista Valencià, que ell rebateja com a “Nacionaliste”.

Tot això ho fa ara que ningú, fora d’ell i un limitadíssim cercle de seguidors, no veu cap problema en el model lingüístic de la Generalitat Valenciana, que és, amb unes quantes particularitats, el mateix amb què els valencians hem escrit tota la producció presentable des de les Normes de Castelló i, especialment, des de l’extraordinària represa dels anys seixanta del segle XX.

Seria injust dir que Saragossa només –encara que sí “sobretot”– se cita a si mateix. Al llarg de les vuit pàgines també invoca “les gramàtiques de Manuel Sanchis Guarner, de Carles Salvador i d’Enric Valor” (per retraure que els Criteris no les referencien) i “sociolingüistes i ideòlegs (Lluís Polanco, Toni Mollà, Enric Sòria)”, els quals suposadament li avalen les tesis. Serà bona cosa que Saragossà, que critica no haver citat les gramàtiques de Sanchis Guarner, Salvador i Valor, s’aplique a ell mateix el consell, les consulte i en faça cas: trobarà que són incomparablement més acostades al model lingüístic dels Criteris, que n’és la continuació, que no al model personalíssim que ell va canviant a cada publicació que trau. I el mateix consell respecte als escrits de Lluís Polanco, Toni Mollà i Enric Sòria (i de la resta d’escriptors valencians): que simplement comprove quin model usen i en traga conseqüències.

De tant en tant està bé fer cas als altres, aplicar-se allò que hom els exigeix i prestar atenció a la societat. I deixar de repetir la mateixa consigna interessada. Potser així Saragossà descobrirà que el problema del valencià no és –com ell pretén i és el centre de la seua reiterativa producció– el model lingüístic, sinó altres fets socials, entre els quals, el de l’ús.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next