Diumenge, 7 d’octubre de 2018
Que sone la música! Sembla que em tornen les ganes d’escriure. Les forces concretament, perquè de ganes n’he tingudes sempre.
Estic onze mesos en el dic sec. Prompte està dit. Una persona que estava acostumada a escriure dues, tres, quatre hores diàries. Durant els últims 40 anys. Feiners o festius, per a mi tots els dies eren sants i bons.
De sobte, com menys ho esperava, vaig patir un ictus i es va produir el daltabaix: se’m van fondre els ploms del cervell. Vaig estar tres dies ingressat i, així de tornar a casa, me’n vaig adonar de seguida. Alguna cosa se m’havia avariat i m’havia quedat sense idees per dur al paper. A aquesta mancança calia afegir uns dolors de cap tremebunds i l’engarrotament dels dits de les mans, que m’impedien manipular el bolígraf correctament. Aquests destorbs, però, duraren a penes dues setmanes.
La sequera creativa, en canvi, persistia. S’aguditzava. Es feia crònica. No és que no tinguera cap idea narrativa original, és que ni tan sols no m’he sentit motivat per escriure un article o provar de confegir un dietari.
A nivell intel·lectual estic bé, aparentment. No he patit cap dèficit de memòria ni de concentració ni d’entendre les coses. Vull dir, tinc la mateixa intel·ligència que tenia. Entenc el que llig, entenc el que m’expliquen i entenc la ràdio i la televisió. Però l’alè creatiu ha desaparegut sense deixar-ne rastre.
Passe la major part del dia llegint. També he corregit, fins a l’extenuació, originals que tinc inèdits. Desheretat de tot bé, trobe a faltar desesperadament l’escriptura.
He consultat el problema amb amics i coneguts, alguns del món de la ploma. M’aconsellen bonament que no em preocupe, que ja em tornarà la inspiració.
L’altre dia, dinant amb Joan Escrivà, em donà una idea perquè la desenvolupara i en fera una novel·la. Rita Barberà no ha mort, n’era la tesi. La reforçà dient que ningú no havia vist el seu cadàver. Com tampoc no hi havia anat cap metge a l’hotel de Madrid on suposadament havia faltat.
Jo no hi era i per tant no ho sé. Se’n podria fer una novel·la, i tant, però ara i ací no em veig amb cor d’iniciar-la.
A propòsit de la mort de l’Alcaldessa Suprema, recorde que, als pocs minuts de fer-se pública la notícia, vaig escriure al Facebook que l’havien matada. Els comentaris van ser abundants. La gran majoria d’amics em donaven la raó. Uns altres, en canvi, casualment votants i fins i tot militants del PP, em deien que la meua afirmació no tenia ni cap ni peus. Alguns em van retirar la paraula. I tanmateix…
Hi havia molts interessos per silenciar-la. Molts i molt influents. A ella i als més de deu militants del PP que han mort en circumstàncies estranyes: estimbant-se per la finestra, pegant-se tirs inversemblants, caient bacs, patint atacs de cor fulminants… Si no a tots, a alguns sí que els han fet la pell. A mi que no m’ho diguen.
Massa lectures, objectaran alguns. Massa pel·lícules, direu uns altres. En fi.
