Que sone la música! - 12 d'abr. 2019

Era un familiar directe meu. Els últims anys es va deteriorar tant que no n’encertava una, ho feia tot al revés. Jo n’estava tan fart que més d’una vegada li vaig dir que, quan pensara una cosa, fera la contrària. Així, de segur que l’endevinaria. No sé si em va fer cas. El cert és que continuà equivocant-se en totes les accions que va emprendre.

Aquests dies estic vivint una situació similar. Es tracta d’una persona que no en pensa ni en fa una de bona, i la seua filla es torna boja. Jo, com que és una situació que ja he viscut i sé que no té remei, procure posar-hi pell morta.

Els culpables d’aquests destarifos deuen ser l’edat provecta i la minva de coneixement que hi va aparellada. És a dir, o mors jove o estàs fatalment exposat a aquesta ignomínia.

Pel que a mi respecta, ho dic de veres, no m’espanta gens arribar a aquest extrem. És més, gairebé estic ansiós per experimentar-lo. Atès que m’he equivocat gairebé en tot en aquesta vida, com serà que, en trastornar-me senilment, no començaré a encertar-ne alguna?

Pregue al lector que, si mai em veu fer alguna acció positiva, m’ho diga i ho celebrarem amb gran pompa i esplendor.

Dijous, 18 d’abril de 2019

Ahir vaig contactar telefònicament amb un sastre de València. La primera pregunta que li vaig fer va ser si parlava en valencià. Em va respondre que no, però que l’entenia. Llavors li vaig demanar si em faria una jaqueta com la que jo li duria de mostra. Em va dir que sí. Aquest matí, doncs, la meua dona i jo ens hi hem presentat amb l’últim tripulant que em va cosir l’enyorat Joan Estadella.

Tan bon punt entrar a l’establiment i saludar-nos, he tret la jaqueta de la funda i ell ha exclamat:

-És psicoestètica. Jo conec el qui la va crear –la traducció és meua.

Atordit pel seu comentari, li he preguntat si havia conegut el sastre Joan Estadella i m’ha dit que sí, però que ell no era el creador de la psicoestètica.

-No, és clar –he reconegut jo-. Va ser Carles M. Espinalt.

Resulta que el meu nou sastre va fer dos cursos de Muñoz Espinalt a Barcelona; ell i més gent de València. M’ha anomenat tres perruquers, dos dels quals jo coneixia de referències. Per cert, en assabentar-se que jo coneixia el creador de la psicoestètica, ha deduït que devia ser perruquer. Li he dit que escriptor, etcètera.

No m’han agradat les teles que tenia; amb això, ja hi comptava. M’ha dit quanta n’he de comprar i la meua dona i jo ens n’hem anat a López, en Periodista Azzati, on comptava que trobaríem el que buscàvem. Hem tingut sort. He comprat la tela i el folre i hem tornat a la sastreria.

Mentre l’artista em prenia les mides, la meua dona l’ha interrogat. Segons ens ha revelat, fa trenta anys ell va cosir uns quants tripulants per als seus clients de València. La meua dona ha continuat preguntant-li i ens ha dit que aquests clients no repetien, sinó que quan necessitaven una altra jaqueta li demanaven novament una americana clàssica. La detectiva ha volgut saber per què i el sastre ha dit que era perquè no volien significar-se amb una peça de roba que no duia la resta de la gent.

-Els grans de la moda no fan tripulants; fan americanes –ha remarcat.

Hem tornat a parlar del professor Carles M. Espinalt i ha admès que aprengué molt en els dos cursos a què va assistir.

-Però ens digué que el següent seria en català i ja no hi vaig tornar. A Espanya, en català?! Ell ens va dir que, si el curs fora a Alemanya, seria en alemany, però no em va convèncer. A Espanya els cursos s’han de fer en espanyol

Quins debats tan apassionants que mantindré amb aquest bon home! Una precaució, això sí, hauré d’observar: quan ell tindrà les agulles i les tisores a les mans, callaré com un sompo!

next