Que sone la música! - 19 oct. 2018

Imatge: Diego Delso 

Anit molts locutors d’À Punt estrenaren les botes d’aigua i els impermeables de campanya. (Canal 9 em ve a la memòria.) Enhorabona. De segur que duplicaran l’audiència. Me n’alegre. Aquesta televisió, tot i que ha nascut amb vicis i defectes, és infinitament millor que la seua antecessora. Que dure la benaurança.

A l’Informatiu de les nou de la nit es van referir principalment a l’oratge. Era lògic. Després parlaren de tot un poc. Com que a València la Diputació presentava els llibres guardonats amb els seus premis, jo tenia la lleu esperança que la nostra televisió se’n faria ressò. Em consta que els organitzadors havien preparat un acte molt agradable en un teatre. El conductor de la gala era Eugeni Alemany i hi havia una actuació musical destacada. No en van dir ni pruna. Sí que ens van assabentar, en canvi, de les mil i una interioritats dels equips valencians de futbol de 1a Divisió, de 2a, de 3a i fins i tot de Regional. ¿Tan fanàtics d’aquest esport consideren els seus espectadors? ¿De veres que per als pareous de la cadena és més important que un jugador de Regional tinga molèsties al bessó esquerre que traure imatges i dir alguna cosa d’un dels premis literaris més importants que s’atorguen al País Valencià? Els assegure que més del 90% dels meus amics i coneguts que connecten aquesta emissora haurien fet molt més cas a la notícia dels premis que no al furóncol que tiranitza al cul del davanter centre del Benifotrem.

À Punt té un drama: el baix índex d’audiència. El 2% aproximadament.

À Punt té uns quants perills. El pitjor és que la tanquen per inanició. Un altre de molt greu seria caure en la temptació de canalnouitzar-se. Això no, per favor! Tan alt grau d’ignomínia, no!

Aquesta nit lliuraran uns altres premis il·lustres: els Ciutat de Sagunt. Hi ha les modalitats de Narrativa, Poesia i Assaig. Jo he sigut jurat de la primera disciplina. Fa uns dies ens reunírem a l'Ajuntament i decidírem quins eren els treballs guanyadors. Després sopàrem en un restaurant als peus de la muralla. Va ser una vetllada molt agradable –pel vi, pel menjar i per la companyia-, però per al meu gust sobrà l’última hora i mitja. No debades una part dels assistents es dedicaren a rememorar batalletes de la mili. Hi ha haver un culpable, però no en diré el nom. Només diré que era jurat de poesia. Aquest individu, que sap de tot, sol monopolitzar tots els anys la tertúlia i enguany no va ser l’excepció. En aquesta ocasió va contar dos o tres fets reals, cinc exageracions i deu mentides. Jo ho sé perquè a mi em van reclutar en el seu mateix reemplaç. El 2 de novembre de 1977 pujàrem en un autobús a València i ens van dur fins a Cartagena per fer la mili en l’Armada.

Recorde que vaig llegir un Canigó durant el trajecte. Quan ens disposàvem a baixar de l’autobús, ell me’l va veure i em ficà la por al cos. <<Ací ens vigilen. Ara ja saben que ets catalanista. Deixa la revista de seguida!>>, em va advertir. Li vaig fer cas i ens férem amics. Em va dir que era pintor artístic, una de les poques veritats que m’ha dit en la vida.

Com que tots dos érem curts de vista, ho vam al·legar i ens portaren a l’hospital per passar la revisió i donar-nos per inútils si era el cas. No ho faré llarg: a mi se’m quedaren i a ell el llicenciaren. Era inepte per a l’exèrcit. Set dies estigué sota règim militar, set, una setmana. Si amb aquest míser període en té per contar i no acabar, no vull pensar què hauria passat si se l’hagueren quedat 18 mesos com a mi! Vint dies després del sopar encara estaria referint-nos-en anècdotes!

AGERMANA'T

Necessitem la teua ajuda per a fer econòmicament viable Diari La Veu. Si vols continuar informant-te en valencià, agermana't ara!

next