He anat a la clínica 9 d’Octubre perquè em visitara el neuròleg. Fent avantsala he presenciat un fet dramàtic. Hi han aplegat un jove de 14 o 15 anys i sa mare. Ell devia fer 1,70 metres o un poc més. Era ros i de constitució prima. Vestia uniforme d’escola concertada. Duia una tireta al mentó i he deduït que era per protegir-li punts de sutura. No parava de maleir en veu alta.
La mare ha parlat amb la infermera, que els ha dit que s’esperaren i ja els cridaria. Han segut un poc separats dels altres pacients.
De sobte ell s’ha alçat dret i ha començat a pegar colps de puny a la paret i al respatler de la cadira. Alhora insultava sa mare:
-¡Puta!
Tothom feia com si no el mirara, però no el perdíem de vista.
-¡Soy machista, sí! ¿Què pasa?
-Aquest li pegarà a sa mare! –m’ha advertit la dona.
-¡Porque yo soy ruso y, si viviera en Rusia, sería millonario! ¡Y aquí, contigo, mira lo que soy!
He deduït que devia ser adoptat.
-Li ha pegat! Està pegant-li! –s’ha sobresaltat la meua dona. Jo en aquell moment mirava cap a una altra banda.
M’he girat de cara a ells i he vist com li pegava una punyada a la cuixa. De seguida li agafava les galtes i li les pessigava amb força. Ella s’aguantava pacientment.
La meua dona s’ha alçat d’un bot. Em pensava que es disposava a fer front a l’agressor, però se n’ha entrat a parlar amb la infermera perquè avisara els de seguretat.
Han passat dos o tres minuts i no hi ha pujat ningú. L’agressió continuava i nosaltres no actuàvem per aturar-la. A mi, la malaltia m’ha servit d’excusa ideal per no moure’m. La prudència m’ha fet traïdor, covard, insolidari.
S’ha alçat un altre home. Per fi, algú que es fa avant, m’he dit. M’he equivocat. S’ha limitat a entrar a parlar amb la infermera. Quan ha eixit, ens ha dit que cridarien l’agressor de seguida.
Finalment han dit el seu nom i sa mare li ha dit que hi anara. Ha entrat a la consulta fet un cafre i les primeres paraules que ha etzibat al metge han sigut:
-¡Maricón de mierda!
Aquest, en aparença molt feble físicament, ha dit a la infermera que hi fera entrar la mare també. Després han tancat les dues portes, però els crits i les amenaces s’han sentit durant els deu minuts que ha durat la visita.
El jove ha eixit i ha pegat la gran portada.
-¡Maricón de mierda! –no parava de cridar.
Sa mare ha eixit un minut més tard. La seua cara reflectia una pena immensa.
-Jo, en alguns casos, admetria l’eutanàsia –ha dit una dona que seia a la meua vora. Ja sé a qui votarà.
Tanmateix, quina condemna! Per al malalt, per als pares, per als germans, per als companys de classe, per als mestres… Aquest xicot, en una crisi d’aquestes, s’emportarà algú per endavant. Després vindran els planys. Potser la solució fora ingressar-lo, però em consta que no se’ls pot internar fins que no delinqueixen. Hi ha clíniques privades, això sí, que, per un ull de la cara, te’ls tenen…
El neuròleg llegeix en segons les conclusions de la meua ressonància magnètica i mira algunes imatges a la pantalla. Em diu que estic un poc millor. Fa que em fixe en dues taques blanques que tinc al cervell. Són les restes dels dos ictus més grans que vaig patir. Els altres puntius blancs són també ictus que s’han desintegrat –excuseu-me el col·loquial.
Em pregunta si ja escric i li dic que tot just comence a fer alguna provatura. Segons creu, la impossibilitat d’escriure que jo li he manifestat no me l’ha provocada l’atac cerebral. Ell s’inclina més per una depressió. Tant la meua dona com jo ens afanyem a contradir-lo.
Em recomana que comence de zero. Que escriga comentaris de les notícies del diari. O que faça un dietari!
