D’uns dies ençà, com no podia ser d’una altra manera, em balla pel cap un article del meu benvolgut amic i admiradíssim escriptor Joan Borja: “Escriure la vida”, publicat l’1 de setembre de l’any passat al diari digital Alicanteplaza. Hi deia exactament: “Aquest estiu, durant les vacances del mes d’agost, he tingut temps de descans per a reflexionar com és que «elegisc tema», cada setmana, per als articles dels dissabtes, que ja mateix reprenc en aquesta plaça digital. «Hom ha de fer un esforç terrible per no veure el món en forma d’articles», confessava Josep Pla.”
Jo aquest estiu, durant les vacances del mes d’agost, no he tingut temps de descans, ni laboral ni psicològic. No he tingut recès laboral, perquè des de fa un any, havent quedat viuda, vaig haver d’assumir un grapat de treballs per treure endavant la meua família jo sola, i tot i que les tasques de docència i d’administració em donaren una treva l’1 d’agost, des d’aquell mateix dia he hagut d’escriure molt per a poder complir amb tots els compromisos literaris que he assumit. I us puc assegurar que he ben suat la camiseta a cop de lletra.
I tampoc no he tingut respir psicològic, perquè com explicava fa unes setmanes, els aniversaris et fan la punyeta i el cap compta el temps d’una rara manera: “Les dotze de la nit: ara mateix acabàvem de veure La soga de Hitchock”. “La una: estàvem al balcó prenent una copa de cava. La darrera.” “Les dues: bona nit, amor, que descanses molt –sense saber que havia de ser per a sempre.” Les tres menys deu… Aquella última abraçada”.
Els dies de vacances, sense haver de fer programacions, ni corregir exàmens, ni fer classes ni atendre alumnes, i amb el despatx de la universitat tancat, la vida m’ha fet escoltar el silenci de ma casa amb doble ressò. La soledat de la llar, que no havia notat durant el curs mentre anava d’aula en aula, d’unitat didàctica a correccions, se m’ha fet irrespirable a estones; i és, potser, després de 365 dies que m’he adonat de la magnitud del canvi que ha patit la meua existència, de les insensateses que he arribat a fer al llarg de l’any per dissimular el dolor de la pèrdua, per fer com si no hagués passat res. Dels embolics en què m’he arribat a ficar i als que he arrossegat altres persones sense demanar-hi permís ni perdó, perquè confesse que jo, al contrari de Josep Pla, no faig cap esforç per no veure la vida en forma d’article. Literaturitze la vida, la seua i, sobretot, la meua.
Li he comprat lliris cada setmana i li’ls he deixat sobre la seua taula del despatx o li’ls he portat al cementeri. Els lliris, tanmateix, tenen un problema: són bonics però fan olor de mort i de cementeri, com jo a força d’anar tant a veure’l, de tant pensar-lo. Se’m deu haver quedat enganxada a la pell l’olor de mort i de la pura misèria que som els cossos humans: autèntica i immediata putrefacció. Sort dels records i de l’amor tan gran, que són l’únic que se salva dels cucs.
Així, olorant-me, olorant ma casa, m’adone que, com bé recordava el meu estimat Joan Borja: a l’hora d’escriure, la qüestió és trobar “el tema”, i que resulta que al llarg d’aquest any està clar que “el tema” m’havia trobat a mi. Segurament és arribada l’hora de deixar-lo anar. De deixar-me dur per altres temes.
