“Los castellanos se mostraron siempre rebeldes frente al
centralismo leonés. Les repugnaba depender judicialmente
de León, cuyo código era el Fuero Juzgo…; Castilla nombró
dos jueces,…, para que administraran justicia según su albedrío
y conforme a las costumbres; según una tradición quemaron en
la iglesia mayor de Burgos todos los ejemplares del Fuero Juzgo
que hallaron a su alcance. Como ese código regía también en
Cataluña y Aragón, los castellanos afirmaban en lo jurídico una
personalidad innovadora, que también manifestaban en lo
lingüístico.”
(Fernando Lázaro Carreter, Lenguaespañola: Teoría
y Práctica I, 1973, Ed. Anaya, Manuales de OrientaciónUniversitaria)
Magnífic! Un poble amb característiques pròpies, ben diferenciades dels pobles que l’envolten, considera que és major d’edat i en conseqüència decideix autodeterminar-se. Els castellans trenquen amb els lleonesos i també amb un element en comú amb la resta dels pobles hispànics: el dret penal. Era del poc que quedava de la “unitat” visigòtica.
Podem dir que els primers separatistes peninsulars van ser els castellans. Després van vindre els portuguesos i encara hi hauria més moviments centrífugs. Cal reconèixer que estes coses eren més fàcils en l’Edat Mitjana que hui en dia, almenys en la pell de brau. Ningú no gosaria parlar en referir-se a esta època de moviments nacionalistes, però les particularitats existien: la llengua de Portugal no era la de Castella; la de Castella no era la del Regne d’Astúries o Lleó. I podríem afegir que l’administració de la cosa pública era més fàcil si el territori no era massa extens. Encara hui a Suïssa existeixen autèntics estats, els cantons, sobre el que ens pot parèixer poc de territori i poca població.
En canvi a partir del final de l’Edat Mitjana es crea un clima de confrontació a tot Europa. Buscant protecció les entitats polítiques han de concertar aliances o trobar un monarca en comú que reunisca grans exèrcits per defendre’s d’un altre monarca ambiciós. I acabaran primant les dinasties sobre els interessos de la població.
Des de fa dos-cents anys, les unitats aconseguides als segles XV i XVI o al segle XIX en el cas d’Alemanya o Itàlia, buscaran eines per consolidar-se: educació centralitzada amb la llengua imperial, servei militar adoctrinador, simbologia, codi civil i penal… No s’admeten dissidències internes, però sí aventures exteriors, que es fan moltes voltes per a tapar problemes interns: expansió pel Rif en el cas del Regne d’Espanya, per Algèria per a l’Assemblea Francesa i a Líbia per a Itàlia. El més corrent és que eixe sistema afavorisca unes elits, ja siguen militars, financeres, funcionarials i certs sectors industrials i comercials.
I ja hem arribat al segle XXI amb dos corrents que estan xocant. Per un costat els interessos d’unes elits que compten amb l’alienació de la massa de la població fruit d’eixos dos-cents anys de tergiversacions. Per una altra part el dret a decidir de nacionalitats i sectors conscients de la seua postergació. Teòricament els dos corrents es reclamen fills de la legitimitat democràtica hereva de la Revolució Francesa. El primer té la llei, i també el vot global, al seu costat. El segon té la legitimitat moral i el vot a una altra escala en el cas de Catalunya i Euskadi. El primer només ha aconseguit més desigualtat social i la superioritat del grup nacional espanyol sobre les nacionalitats oprimides des de sempre. A través d’una mena de demostració per reducció a l’absurd ens hem de quedar amb el segon corrent, perquè els resultats del primer grup no ens han portat precisament al paradís.
Enhorabona als castellans per la decisió presa ara fa més de mil anys, felicitacions ampliades als portuguesos que la van prendre dos-cents anys més tard. Només voldríem que castellans i portuguesos foren comprensius amb els pobles hispànics que busquen la redempció que ells van guanyar en el seu moment.
Joaquim Meneu
