Els valencians i les valencianes som l’1% de la població europea i el 0,5% del territori europeu. Si fórem un estat d’Europa ens correspondrien entre 12 i 14 representants al Parlament Europeu. Estaríem equiparats a països com Dinamarca, Irlanda, Lituània, Croàcia, Eslovàquia o Finlàndia, amb una població semblant a la nostra. També tindríem reconeguda oficialment la nostra llengua i molts altres avantatges, però això ja és política-ficció i el que ens interessa ara és vore la realitat d’esta última eurolegislatura.
Els 54 eurodiputats i eurodiputades que van ser escollits el 2014 es van votar en una circumscripció única que abasta tot l’estat espanyol. Però fent un càlcul ràpid d’habitants, PIB i altres indicadors, el País Valencià representa aproximadament el 10% de l’Estat i, per tant, hauríem de tindre 5 o 6 representants al Parlament Europeu que defensaren els nostres interessos.
Doncs bé, només un d’estos 54 ha exercit d’eurodiputat valencià. Si s’ha seguit un poc la política europea no cal fer molts esforços per saber que l’eurodiputat de Compromís, Jordi Sebastià, ha sigut l’únic que ha posat en l’agenda europea les necessitats i problemes del poble valencià, ha treballat per aconseguir que infraestructures bàsiques com el Corredor Mediterrani o el Corredor Cantàbric siguen prioritàries per a les institucions europees i ha lluitat en la comissió d’agricultura en la defensa dels llauradors valencians, en la cerca d’alternatives a la PAC per frenar el despoblament de les zones rurals i en aconseguir un nou reglament d’agricultura ecològica a nivell comunitari.
Amb este bagatge, Jordi Sebastià hauria de tornar a liderar la candidatura d’esquerres, plurinacional, plurilingüística, sostenible, solidària i feminista que ja va encapçalar al 2014 i que es repetirà al 2019 amb més protagonistes.
En la pròxima legislatura es negociarà la nova política agrícola comuna (PAC) que hauria d’entrar en vigor al 2020. Una PAC en la qual els valencians i valencianes no podem tornar a ser moneda de canvi. Les ajudes directes del primer pilar haurien d’anar principalment destinades a les persones llauradores i ramaderes professionals i a les pimes agràries i no als llauradors de sofà. Una PAC en la qual les ajudes directes tinguen un límit màxim i on la figura de professional del món agrari i ramader estiga regulada amb un llindar d’un mínim del 25% d’ingressos agraris respecte al total.
També en el segon pilar de la PAC s’han d’introduir novetats que ens ajuden a avançar en la lluita contra el despoblament. Els programes de desenvolupament rural (PDR), on governs locals i regionals poden reformular les mesures europees, han d’introduir el concepte de la nova ruralitat. Segons este concepte, aparegut en els últims anys, cal apropar el món rural al món urbà, per a intentar fer comprendre que en els espais rurals es poden desenvolupar les mateixes activitats econòmiques, fins i tot, amb noves oportunitats.
Els PDR han de pilotar principalment en els sectors agrari i ramader per l’aportació positiva que fan a les zones rurals, però és necessari obrir espais a nous sectors productius dinàmics i diversificats. Alhora, s’ha de reduir la càrrega burocràtica per accedir a estos programes i limitar l’accés de les administracions i empreses públiques centrant-nos únicament en la iniciativa privada.
Necessitem una política de País on pobles i ciutats visquem en equilibri i guanyem tots: les àrees urbanes necessiten aigua, aliments i energia i les àrees rurals necessitem gent.
