Qui dia passa, any empeny - 1 d'abril

1 abril 2019 06:00h

Encara que no resulta agradable evocar alguns episodis de la nostra història, el calendari m’obliga a recordar que, tal dia com hui de l’any 1939, l’actor Fernando Fernández de Córdoba, reconvertit en locutor una miqueta sobreactuat, va difondre pels micròfons de Radio Nacional, no està gens clar si a les deu i mitja de la nit o a les onze i quart, l’últim “parte” de guerra, redactat Déu sap per qui i corregit més de mil voltes pel mateix general Franco, segons la Fundación Nacional Francisco Franco que, vuitanta anys després d’aquella data, sufraguem vosté i jo amb els nostres impostos.

El text és conegut, però el repetiré perquè no se sap mai: “En el día de hoy, cautivo y desarmado el Ejército Rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado”.

A partir d’aquell dia i durant tota la dictadura, l’1 d’abril, que als països de cultura anglosaxona és el dia dels innocents, va ser considerat el Día de la Victoria. Una celebració que no tenia en compte, per res del món, els milions de morts, exiliats, empresonats i sotmesos que havien estat derrotats i no tenien el cos per a festes.

Un personatge de la magnífica obra de teatre de Fernando Fernán Gómez “Las bicicletas son para el verano”, fa un resum genial de la situació quan declara: “No ha llegado la paz, ha llegado la victoria”.

Una victòria en què encara hi ha personatges sinistres, els hereus del franquisme, que no es cansen de refregar-nos pels morros. I l’expressió “hereus del franquisme” no és una metàfora, sinó una descripció: els fills i els néts de la gent que guanyà aquella guerra han heretat les fortunes que els vencedors acumularen amb l’ús de la violència, amb monopolis autoritaris, amb lleis opressores que ofegaven la classe treballadora o, directament, amb presoners que treballaven com esclaus.

Els vencedors que celebraven cada any el Día de la Victoria no arravataren als perdedors els seus drets i prou; en molts casos, els arravataren també els seus béns: terres, cases, patents, mines, fàbriques...

Ara mateix, els hereus d’aquells delinqüents dirigeixen entitats financeres, empreses multinacionals, mitjans de comunicació o partits polítics i defensen amb tots els mitjans al seu abast les seues fortunes i els seus privilegis.

Si considerem que, a pesar de les crisis cícliques, encara vivim immersos en el capitalisme més salvatge, és legítim pensar que, sense aquella guerra contra els progressos que volia implantar la República, les classes dirigents dels anys trenta conservarien el seu estatus i, per descomptat, les seues fortunes, legítimes o espúries. Però no van tindre cap remordiment a l’hora d’usar la violència, la força de les armes, per derrotar un moviment que obria escoles, eliminava privilegis inhumans, proposava la igualtat entre homes i dones o pal·liava el sofriment de les classes més humils.

Nosaltres, els hereus dels que van perdre aquella guerra i tantes altres, sabem que no triomfarem mai per la via de la violència. Sobretot perquè si nosaltres tenim un fusell, ells tenen un bazuca; si tenim un tanc, ells tenen mil avions; si arribàrem a tindre un míssil, ells tenen moltes bombes atòmiques... El problema és que per la via del pacifisme tampoc no hem guanyat mai. 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next