Qui dia passa, any empeny - 11 de març

11 març 2019 06:00h

L’11 de març de 2004 era dijous i faltaven només 3 dies per a les eleccions generals del diumenge. Cap a les set i mitja del matí, quan els trens de rodalia de Madrid anaven plens de gom a gom perquè la gent es desplaçava als seus llocs de treball, esclataren en quatre trens diferents, però quasi simultàniament, deu bombes de fabricació casera, amb metralla per a fer més mal, que causaren quasi 200 morts i més de 2.000 ferits. I encara en quedaven tres o quatre més,  que fallaren.

Els atemptats de l’11-M de 2004 són els més terribles que s’han produït a Europa en el present segle i tingueren unes conseqüències polítiques quasi immediates que ara, quinze anys després, semblen absolutament oblidades.

Abans d’aquella massacre, el senyor J. M. Aznar, que era el president del govern espanyol, havia presumit de ser amic de Bush i s’havia fotografiat amb els seus còmplices com si volguera fer-nos creure que era un estadista important, capaç d’influir en les polítiques internacionals i de posar Espanya, que anava d’allò més bé, al lloc que li corresponia en la política i l’economia mundials.

En realitat, tot aquell numeret no va servir de res perquè si, d’una banda, semblava que l’exèrcit espanyol estava combatent els islamistes enemics del món occidental, d’altra banda, els amics d’Aznar estaven venent armes als àrabs i, per tant, el paper del govern espanyol en la “creuada” no quedava gens clar.

Siga com siga, el mateix dia dels atemptats, ben aconsellats per l’home del somriure de hiena, els ministres Ángel Acebes i Eduardo Zaplana declararen ràpidament que aquell acte terrorista l’havia perpetrat ETA, quan, poques hores després, fins i tot la policia que havia començat a investigar el cas sabia ja que els autors de l’atemptat eren membres d’AlQaeda.

Que, en aquells moments, l’opinió pública fóra capaç de considerar que les paraules d’Acebes i de Zaplana podien ser veritat ja s’acosta al món de la ficció radical, però que, damunt, tant Zaplana com Acebes i el Aznar insistiren a difondre la idea que els autors de l’atemptat eren membres d’ETA ja s’acostava al ridícul. L'opinió pública pot ser molt innocent, però tot en aquesta vida té un límit i, aquells dies, els límits de la credulitat popular es posaren de manifest.

Després de totes aquelles mentides, el dia de les eleccions hi hagué un canvi en els intencions de l’electorat, o potser no i res no hauria canviat si no s’haguera produït l’atemptat... El cas és que les eleccions les va guanyar el PSOE i es va formar el govern de Rodríguez Zapatero, que també ens ha deixat unes herències dignes de consideració, que no toca comentar hui.

Però com he dit al principi, en parlar de la poca memòria social, el detall que més crida l’atenció és que Zaplana encara es declara innocent de tot, que Acebes va pel món tan tranquil i que Aznar ens dóna lliçons, quan hauria d’estar a la presó per haver estats un dels difusors de la gran mentida que acusava l'Iraq de posseir “armes de destrucció massiva”.

Esperem que en les moltes eleccions a què ens hem d’enfrontar al llarg de l’any no calga cap acte terrorista per a aconseguir que la gent faça memòria i recorde, almenys, a qui no ha de votar.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next