Qui dia passa, any empeny - 11 de novembre

11 novembre 2019 06:00h

Hi ha dates que, vistes de lluny, pareixen fatídiques: si la història no ens enganya, una és l’11 de novembre i esperem que, enguany, no ho siga per culpa de les eleccions d’ahir. Tal dia com hui de l’any 1971, la notícia trista va ser la mort de Nicolau Primitiu Gómez, que havia nascut a Sueca l’any 1877. Nicolau Primitiu, o Nicolau de Sueca, tingué una vida llarga i ben aprofitada. Va millorar en tots els aspectes l’empresa que havia heretat de son pare. Va dignificar el concepte d’empresari, perquè va respectar les necessitats i les il·lusions dels homes i les dones que treballaven a les seues ordres. Va impulsar la vida cultural valenciana, més morta que viva en aquells moments. Va adquirir una magnífica col·lecció de llibres que ara tenen un valor incalculable... I, quan va morir, la seua esposa i els hereus, tots persones de respecte, ens regalaren aquell tresor a tots els valencians. Aquella col·lecció de llibres va ser el genoma de la Biblioteca Valenciana.

D'homes com Nicolau Primitiu, en necessitaríem un centenar en cada generació de valencians. Però es veu que això seria demanar massa perquè un altre 11 de novembre, el de l’any 2004, ens va deixar un home que era d’una generació diferent i ja no veia les coses de la mateixa forma: Xavier Casp.

Nascut a Carlet l’any 1915, l’autor de la Gran Sonata de la Pàtria, que va perdre l’accent en la segona edició, havia publicat alguna de les seues obres en l’editorial Sicània, fundada per Nicolau Primitiu l’any 1954. Mentre va publicar a Sicània, Casp va respectar escrupolosament les Normes de Castelló, però després va canviar d’ideologia i de jaqueta perquè, com deia el seu amic Joan Fuster, les persones tenim dret a canviar d’opinió. Les coses com siguen: el canvi li permeté convertir-se en una glòria local i li reportà unes distincions gens menyspreables i uns ingressos econòmics d’allò més sucosos. Però, per desgràcia, l’11 de novembre de 2004 va morir també Yasser Arafat i la mort de Xavier Casp va passar pràcticament desapercebuda als mitjans de comunicació. Sovint, la glòria pòstuma no fa honor als mèrits que el difunt tenia en vida: l’oblit és una de les armes més potents de la memòria.

Tan potent, que els hereus dels que derrocaren la Segona República per la força de les armes són, ara mateix, el malson dels valencians de bé. Per això, ahir, anàrem a votar amb el cor en un puny, pendents de la possibilitat que els electors que “enyoren” el franquisme no hagen tornat al poder que, de fet, mai no havien abandonat, amb les seues “banderas victoriosas”. Ara mateix, mentre escric aquestes paraules, no sé com deuen haver quedat “els nostres”; però, si ens han derrotat, també, per la força dels vots i de la manipulació de la veritat, no hauríem de perdre l’esperança. Un dels lemes que Nicolau Primitiu va estampar en les llibres que ens regalà, proposava: “Treballar, esperar, persistir”. I en això estem, i estarem, mentre no hi haja novetats o, com diria el nostre paisà Vicent Molina, autor de El casament de Maria la Chapa: “Dasta que otra cosa haiga”.

AGERMANA'T

Necessitem la teua ajuda per a fer econòmicament viable Diari La Veu. Si vols continuar informant-te en valencià, agermana't ara!

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next