Si els documents que es conserven als arxius no ens enganyen, tal dia com hui, per l’any de la Picor o de Mariacastanya, acabava l’escola bàsica i començaven les vacances de les criatures. Era costum, aquell últim dia, exposar a la vergonya pública l’alumne menys aplicat del curs. Hi ha moltes versions diferents del castic que els aplicava el mestre, sobretot si encara no havia cobrat. Però, en general, el xiquet s’havia de posar de genolls a la porta de l’escola, amb els braços oberts, una granera o qualsevol altre objecte simbòlic en cada mà, i unes bones orelles de burro damunt del cap. No consta que hi haja estudis psicopedagògics sobre l’eficàcia del mètode, però no és difícil imaginar que els pobres xiquets no progressaven adequadament… I tampoc és cert, crec jo, que en la pròxima reforma educativa es propose un castic semblant als i les mestres que no assoleixen els objectius del programa ni als membres dels tribunals d’oposicions que no tinguen ni punyetera idea de la matèria que han d’avaluar. Però tot arribarà, sobretot si el sistema educatiu persisteix en la idea que els alumnes que no s’hi integren, ni els seus pares, ni els gurus que no han entrat mai en una aula però pontifiquen i legislen com si foren experts tenen cap responsabilitat en el procés, i que la culpa del fracàs escolar i del fracàs en general és sempre dels i les mestres.
Un altre fet que deu constar al registre civil és que tal dia com hui de l’any 1951 va vindre al món, a València, Joan Lerma Blasco, que va ascendir al càrrec de secretari general dels socialistes valencians l’any 1979; va ser president dels valencians des de l’any 1983 fins al 1995; va passar també per no sé quin ministeri, fugaçment, i ara mateix és senador des de fa un grapat d’anys. Durant els 12 anys que durà la presidència de Lerma, el País Valencià va progressar perquè era impossible no fer-ho, perquè en 12 anys passen moltes coses i perquè el món occidental, en general, vivia per damunt de les seues possibilitats. Ara, una acció ferma de govern, això que es diu un programa progressista, eficaç, realista i just no es va acabar d’arredonir, pels motius que foren. Però Joan Lerma deu ser un gran estratega, un polític temible i un gran amic dels seus amics, perquè mantenir-se viu durant tants anys en l’oceà sempre agitat de la política valenciana té molt de mèrit. Per molts anys, senador, i que santa Llúcia li conserve la vista, l’habilitat i la xamba necessàries per a saber estar sempre on s’ha d’estar.
Ara, el fet més sorprenent que m’ha regalat el calendari tal dia com hui és que el 15 de juliol és un dels molts dies que se celebra l’onomàstica de la meua néta Júlia, perquè es veu que hi ha moltes verges, màrtirs i aspirants a santes amb aquest nom. I el goig de veure-la créixer, aprendre, riure, enfadar-se, mentir sense escrúpols quan li convé, plorar, gaudir de les coses que li agraden, demanar perdó quan sap que ha obrat malament, explicar el món a la seua manera, escriure el seu nom i ser feliç és un milió de voltes més important que tot el poder del món i, segons com es mire, més important encara que la instrucció i els coneixements.
